A les 17.00h del diumenge dia 16 d’octubre va començar puntualment al Gran Teatre del Liceu la representació del Macbeth de Verdi, sota la direcció musical de Giampaolo Bisanti i la direcció d’escena de Christof Loy. Ho va fer en un teatre on quasi totes les localitats estaven ocupades. Les salutacions entre abonats, preguntant-se com havien passat l’estiu, evidenciava que ens trobaven en l’inici de la temporada.
Comença el primer acte. Un teló de tul blanc deixa entreveure l’estància d’un castell gòtic de sostres alts i parets de pedra freda. No hi ha colors. Només blancs, grisos i negres. Els protagonistes estan dins l’escena. Macbeth (interpretat pel baríton francès Ludovic Tézier) assegut en un tron. Lady Macbeth (interpretada per la soprano austríaca Martina Serafin) vestida de blanc i amb una llarga cabellera canosa, s’apropa cap a nosaltres com si d’un espectre es tractés. Quan travessa el teló, el preludi s’acaba, comença Macbeth. L’ària Or tutti sorgete, ministri infernali interpretada per una lady Macbeth ara de cabellera llarga i negra com el seu vestit, s’emporta el primer aplaudiment de la nit. Macbeth es reuneix amb la seva esposa i comença el joc de traïcions... el rei d’Escòcia és mort! Acaba el primer acte.
En el primer entreacte de 30 minuts, la majoria del públic abandona les butaques: van al lavabo, a menjar, a beure alguna cosa, o simplement a estirar les cames en el Saló del Miralls. D’altres es queden en els seus seients i conversen amb aquells coneguts que només es troben al Liceu: - T’has abonat aquesta temporada? -No, aquesta no perquè estic pendent d’una operació. Però a la següent no tinc cap dubte de que ho faré.
Segon acte. Una llarga taula, blanca i impol•luta, presideix el saló. Els convidats entren i donen la benvinguda a Macbeth i la seva esposa, els nous reis d’Escòcia. Segueix tot en blanc i negre. Ningú es mantindrà assegut a la taula, perquè els assassinats continuen i la vetllada s’arruïna. El rei diu veure fantasmes i els convidats marxen espantats.
Temps pel segon entreacte. Torna el moviment de gent amunt i avall, converses... Aquesta pausa és més breu, i menys gent ha abandonats els seus seients. Tira tira tiraaa... tiri tiri tiriii... Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a minuts. El teatre torna a omplir-se.
Tercer i Quart acte. La taula tan delicadament parada ara és caòtica. Les bruixes ja estan fent de les seves! Comencen els deliris, l’un rere l’altre... pocions, aparicions... Un Macbeth desmaiat recupera el coneixement gràcies al ballet de les ondines (element que Verdi va incloure en la revisió que va estrenar al 1865 a París). A partir d’aquí, la decadència. Lady Macbeth, canosa i vestida de blanc, ha perdut el seny i mor als braços de Macbeth mentre aquest canta Pietà, rispetto, amore, moment on s’escolta un dels primers i escassos bravos de la vetllada. A partir d’aquí, batalles, sang de color negre i el destí inevitable:
Mal per me che m'affidai
ne' presagi dell'inferno!
[…]
Muoio.. Al cielo... al mondo in ira.
Vil corona!... E sol per te!
Macbeth ha mort i amb ell la vetllada.
Clip de la producció: https://www.youtube.com/watch?v=mJ4P5-puAZk&feature=youtu.be
.png)
.png)
.png)
