Musicologia al taller

L'Uri Vallès fa tres anys que està estudiant trompeta jazz a Nova York, després de passar per Àmsterdam, com han fet altres graduats de l'Esmuc. Parlem amb ell de la seva experiència americana a la Manhattan School of Music.



Aquí a Nova York t'hi sents com a casa? 
Home, com a casa casa no. En tres anys que porto vivint aquí he viscut en deu pisos diferents. Si tens un nivell adquisitiu més alt, és més fàcil signar un contracte de lloguer i tenir un lloc segur. Si no arribes a aquest nivell, has de subllogar i estar una mica a la mercè de la providència.

Quin va ser el motiu pel qual vas marxar? 
Motius diversos, però el motiu principal és aprendre aquesta música. El nivell és molt alt. Un altre motiu, conèixer molts músics inspiradors. I, per descomptat, no puc oblidar que no hauria pogut fer això sense el suport de la meva família, que sempre ha cregut en les meves decisions. Als meus pares els ho agraeixo de tot cor.

Et planteges tornar algun dia?
Ara mateix no, queda molt per aprendre i tocar. Però en un temps no em veig a Nova York i segurament em veig a Catalunya de nou. Allà tinc els meus amics i companys de tota la vida: el Joan Casares, el Pol Omedes, la Irene Reig i l'Héctor Floría (aquests són a Amsterdam, però és ben a prop) entre molts d'altres... Ells mantenen l'escena ben viva i sempre tinc ganes de veure'ls i tocar-hi! En els últims anys he estat una mica amb un peu aquí i un allà i és una combinació que m'agrada, si la conjunció astral segueix sent favorable.

Tens companys que han fet el mateix? 
El Lluc ha acabat l'Artist Diploma a la Juilliard, que és com una mena de Champions League del jazz (Wynton Marsalis, Kenny Washington...). L'Andreu Pitarch ha finalitzat el mateix màster que jo, a la Manhattan School of Music (Kendrick Scott, Stefon Harris...), el Jöel González també ha acabat un màster al Queens College (Antonio Hart, Luis Perdomo, Jeff Patton) . Aquests són els de la meva generació, molta altra gent ha passat per la ciutat, ja sigui per estudiar en una escola o simplement per ser-hi i impregnar-se'n.

Com és l'ambient musical d'allà? Quines oportunitats professionals hi ha en comparació, per exemple, amb Barcelona? 
L'ambient pot ser molt aclaparador i hostil, així de primeres. El primer any va ser dur per mi, perquè venia de les escenes més petites de Barcelona i, encara més, de Terrassa. Sempre m'he sentit acollit a Catalunya i arribar sol en aquesta ciutat va ser un canvi molt bèstia. Veure bolos increïbles com a rutina, passejar-te per les jams i veure que hi ha molta gent que toca molt bé i t'inspira, em força a fer un exercici constant d'humilitat i adonar-me de tot el que encara tinc per aprendre. A banda d'això, hi ha moltes similituds amb escenes de jazz d'arreu: cadascú va a la seva bola, un ambient exageradament masculinitzat, i espavila't.

Quin tipus de jazz es fa a Nova York? 
El que vulguis trobar. Des de les sessions de jazz tradicional capitanejades pel Jon-Erik Kellso a l'Ear-Inn, passant pels beboppers que toquen cada dilluns a l'11th St. Bar (Joe Magnarelli, Grant Stewart), les sessions de Hard-Bop d'en Vincent Herring a l'Smoke, o els sets de música original a l'Smalls (Rodney Green) i, finalment, els del futur, veure el Joel Ross o l'Immanuel Wilkins tocant una música seva, que no s'assembla a res del que he sentit abans però que alhora em posa en contacte directe amb el blues i tota la història d'aquesta música.

Hi ha molts locals de jazz a Nova York? Quin tipus de públic solen anar-hi? 
Com a Barcelona, hi ha hagut una davallada quant a infraestructura cultural i artística, si mirem en retrospectiva. Als noranta, una dècada que se'ns sol presentar com el més recent període daurat del jazz a Nova York, hi havia molts clubs diversos: pocs han sobreviscut fins ara. Quan en parles amb músics que hi eren llavors, sovint es fa referència al club Bradley's, que va tancar al 1996 i això es considera com un punt d'inflexió cap a aquesta dinàmica negativa. Això em recorda al recent tancament del Cornelia Street Café, realment una pena, perquè la música que hi programaven feia justícia al talent de la ciutat. Malgrat tot, sí, segueix havent-hi molts locals on sentir música de primera qualitat.

I la percepció dels músics de jazz en aquest lloc: és una professió valorada?
No es valora tant com s'hauria. He vist regularment músics que són boníssim, tocant a llocs per quatre duros.

Sents que la teva feina està ben remunerada? Pots viure de la música còmodament? 
Treballo com un boig per poder mantenir aquesta experiència.

Una mica de comparació entre estudiar jazz aquí i jazz allà. Què en penses sobre els plans d’estudis? Són similars? Els títols són els mateixos? Taxes universitàries: hi ha diferències?
Bé, uns quants paràgrafs més amunt ja he enumerat els professors que pots tenir estudiant a qualsevol de les escoles de la ciutat (i això és la punta de l'iceberg, no acabaríem), poc més cal afegir. L'únic problema són els diners: és molt car. El màster a la Manhattan School of Music costa 100.000 dòlars. Jo vaig tenir la sort de comptar amb una beca generosa de la mateixa escola i el suport econòmic dels meus pares. Això em va permetre poder fer-ho. Si algú estudia jazz i té els recursos, no s'ho hauria de pensar dues vegades. Ara bé, no cal anar a cap escola per aprendre d'aquesta ciutat, ni de bon tros! Tinc molts amics catalans que viuen o han viscut a Nova York pel seu compte i també estan molt satisfets del que han après aquí.

Lluc Casares (1990) és saxofonista i compositor de jazz. Es va graduar a l’Esmuc i després d’una estada als Països Baixos, es troba actualment becat a Nova York a la Juilliard School of Music. El seu últim treball, Sketches Overseas (Outside In Music, 2018) ha rebut recentment el Premi Enderrock de la crítica a millor disc de jazz.

 

Aquí a Nova York t'hi sents com a casa?
No, per descomptat que no. Això no vol dir que viure a Nova York no pugui ser divertit o puguis acabar sentint-hi un sentiment d'arrelament, però a nivell cultural és molt diferent dels països del Mediterrani. La velocitat, l'obsessió pels diners que impregna el llenguatge i el dia a dia i la constant activitat, producció i energia a qualsevol sector de la societat fa que no es pugui comparar amb qualsevol altre lloc del món. El benestar en surt perjudicat: menjar dolent (a no ser que et puguis pagar restaurants caríssims), lloguers desorbitats en pisos antics que cauen a trossos... i la millor música (sobretot pels amants del jazz, però també pels de la clàssica, llatina, hip hop...) que puguis imaginar, cada nit de l'any sense excepció.

Quin va ser el motiu pel qual vas marxar?
Jo ja feia cinc anys que vivia a la ciutat d'Amsterdam on hi vaig anar tot just acabat l'Esmuc a estudiar-hi un màster. Després d'uns anys em vaig assabentar de l'existència del programa Artist Diploma de la Juilliard School of Music: l'obren cada dos anys i només hi entra una sola banda, els quals assagen junts dues vegades per setmana durant els dos anys. M'hi vaig presentar pensant que mai m'agafarien, però m'hi van acceptar. Era no només una oportunitat per viure Nova York des de la perspectiva no-turística sinó també tenir l'oportunitat d'estudiar amb gent com  Wynton Marsalis o  Kenny Washington, cosa que ha acabat esdevenint.

Et planteges tornar algun dia?
Sí. Casa meva és Barcelona, hi he viscut tota la meva infantesa, adolescència i els anys de la carrera però ara en fa set que no hi poso la meva base i la començo a trobar a faltar massa. Tinc la sensació que la recordo diferent i no vull que canviï molt més abans que hi torni.

Tens companys que han fet el mateix?
Exactament el mateix no. No hi havia cap peninsular que hagués estudiat aquest programa a la Juilliard abans que jo. Malgrat tot tot el temps que he estat a Nova York he estat molt ben acompanyat per l'Oriol Vallès i l'Andreu Pitarch que han estudiat el seu màster a la Manhattan School of Music.

Com és l'ambient musical d'allà? Quines oportunitats professionals hi ha, en comparació per exemple amb Barcelona? 
Per començar la gran diferència, sense entrar en cap estil, és l'actitud, la seriositat i la quantitat. Pots sentir música increïble cada nit sense haver d'esforçar-te. Després, en jazz, aquesta música és d'aquí i els pocs que queden que se la van inventar viuen aquí. Aquest tipus de coneixement i experiència no té preu.

Quin tipus de jazz es fa a Nova York? 
Hi ha representants de totes les estètiques que s'han donat al llarg de la història d'aquesta música. És divertit perquè aquestes, de vegades, es troben als mateixos barris o clubs, així saps que si vas a certs llocs de Brooklyn trobaràs improvisació lliure i jazz experimental, i en canvi si pares per segons quins llocs de Harlem o del West Village escoltaràs música molt més Straight Ahead.

Hi ha molt locals de jazz a Nova York? Quin tipus de públic sol anar-hi?
N'hi ha molts. Alguns conserven el públic local de tota la vida, gent gran que en el seu moment va veure els grans referents en directe; d'altres conglomeren molts turistes, fan molts diners i conseqüentment estudiants i gent local s'hi veu una mica apartada.
 
Quina és la percepció dels músics de jazz a Nova York: és una professió valorada?
No és una professió valorada pel la quantitat de temps que requereix i energia, frustració i soledat que s'hi ha d'invertir, però evidentment està molt més contemplada que a Barcelona, lloc on hi ha molt poca idea del que significa tocar aquesta música.

Sents que la teva feina està ben remunerada econòmicament? Pots viure de la música còmodament?
En el meu cas dono classes cada setmana a la Juilliard a un programa per adolescents i a una escola pública dos dies a la setmana que tenen un conveni amb la Juilliard. Això ajuda a pagar el lloguer. De tant en tant faig alguns bolos a través de l'escola que acostumen a estar ben pagats i per altra banda faig concerts a locals amb amics, tocant música original o música que ens agrada. Aquests últims són els que et donen més satisfacció artística però alhora són els que estan pitjor remunerats.

Una mica de comparació entre estudiar jazz aquí i jazz allà. Què en penses sobre els plans d’estudis? Són similars? Els títols són els mateixos? Taxes universitàries: hi ha diferències?
L'experiència realment té molt poc a veure. Per començar amb la connexió a nivell cultural amb els grans del gènere que bàsicament son o viuen aquí. Això ja fa que tot sigui molt diferent. Les carreres tenen quatre anys i hi ha coses que s'assemblen (organització de les classes d'instrument, combos, teòriques) però la institució de la universitat als Estats Units té un paper diferent perquè no només té implicacions laborals o de coneixement sinó també d'orgull social. Els centres són com petits pobles o clubs esportius pels quals els alumnes desenvolupen un amor i orgull que sempre m'ha semblat estrany. L'estatus social que et dona aquí el fet d'anar a una d'aquestes universitats et situa un estrat concret de la societat encara que vinguis d'origens més humils. A mi a l'aeroport sempre em feliciten al control de passaports per estudiar a la Juilliard, tots ho tenen amb una consideració altíssima. Al principi m'era molt estrany ara ja m'hi he acostumat. Una vegada una policia no s'ho va creure i vaig haver d'ensenyar el carnet d'estudiant i una foto per demostrar-ho. Us ho imagineu que a l'Aeroport del Prat es mostressin incrèduls perquè vas a l'Esmuc?
A nivell de taxes universitàries és surrealista. És MOLT car. La matrícula de la Juilliard costa sobre els 42.000$ l’any. El que passa que el programa que curso, l’Artist Diploma, en el cas que t'hi acceptin, et cobreixen la matrícula sencera i només has de pagar l'assegurança mèdica i els costos de la vida del dia a dia, que ja són molts.

La vida és cara a Nova York?
Sí que ho és, molt. És un tema molt recurrent pels no americans ja que el concepte econòmic no és el mateix per nosaltres, que no estem acostumats a viure en el deute. És una mica complicat resumir-ho ja que toca diferents àmbits, antropològic, sociològic, polític, cultural, però podria ser per això què és difícil materialitzar l’adaptació dels estrangers en aquesta realitat tan extrema.

Podeu llegir aquí una altra entrevista a Lluc Casares, dins l'Esmuc digital.

Compositor: Carles Baguer (1768-1808)