Musicologia al taller

1. Per què vas escollir Salvador Castellví com a tema del teu TFG? Quin vincle tens amb aquest personatge?

—Salvador Castellví era el meu rebesavi patern. Aquesta elecció sorgeix d’una pregunta típica que es fa a molts músics: “Els teus pares fan música?”. Jo sempre responia que no, ni els meus avis tampoc, però a casa teníem una anècdota: un rebesavi tocava el timbal amb una colla de grallers. Això em va portar, amb la meva germana, a investigar-ne més quan teníem 14 anys, però en aquell moment no hi vam aprofundir gaire.

Quan vaig estudiar musicologia, vaig veure que aquest tema em permetria treballar aspectes metodològics i, alhora, resoldre dubtes familiars sobre el vincle del rebesavi amb la música. Vaig pensar que seria una bona manera de lligar una inquietud personal amb una recerca acadèmica.

2. El fet de fer el TFG d’un familiar et va condicionar o comprometre a l’hora de fer el treball?

—Sí, especialment al principi. Quan vaig proposar aquest tema, la meva tutora, Anna Costal i Fornells, em va aconsellar que mirés de parlar-ne des d’una perspectiva externa, ja que tenir un vincle personal amb el personatge podia condicionar el discurs. No es tracta que sigui millor o pitjor parlar d’un familiar, però sí que cal tenir-ho present. Crec que he aconseguit explicar la història d’una manera objectiva, fent un esforç per separar el vincle personal de la recerca acadèmica.

“Ni el meu rebesavi ni els grallers sabien llegir música”

3. Quina metodologia vas seguir per desenvolupar aquest treball? Com vas gestionar les dificultats amb la documentació?

—Vaig establir un diàleg entre dues metodologies principals: la investigació documental i el treball de camp. Primer, vaig recopilar tota la informació existent sobre el grup “Els Pelegrins” i vaig intentar crear un discurs complet sobre la seva història. Sobre ells ja se n’havia parlat en altres recerques, però de manera fragmentària.

També vaig fer treball de camp per recuperar la memòria oral de les seves activitats, entrevistant gent gran del poble on vivien. Aquí vaig trobar algunes dificultats. Molts documents només mencionaven el nom del grup, però no el dels seus membres. A més, no vaig trobar partitures del repertori que interpretaven, ja que no en feien servir: ni el meu rebesavi ni els grallers sabien llegir música. Pel que fa a les entrevistes, tot i la facilitat de contactar amb veïns del poble, vaig haver d’afinar molt en la interpretació de la informació. 

 “La memòria oral pot ser confusa, però això no vol dir que sigui menys vàlida que una font escrita”

4. Com vas contrastar la informació proporcionada per les entrevistes amb altres fonts?

—Això  va ser un repte. A vegades, la memòria oral pot ser confusa, però això no vol dir que sigui menys vàlida que una font escrita. Els informants, que tenien entre 80 i 90 anys, parlaven de records d’infantesa o joventut, i de vegades les dades no coincidien entre elles. També passava que, per confusió generacional, parlaven del meu besavi en comptes del meu rebesavi, perquè compartien nom. En ser del mateix poble i tenir una base familiar, vaig poder corregir aquests matisos. Crec que aquest procés m’ha fet reflexionar molt sobre com manipular i analitzar dades de la memòria oral.

Els Pelegrins van estar actius durant més de 60 anys, una trajectòria que supera la de molts grups emblemàtics, com els Beatles.

5. Per què consideres important documentar i descriure la trajectòria del grup Els Pelegrins?

—Triar aquest tema no només em permet resoldre inquietuds personals, sinó també aportar alguna cosa a la disciplina. El meu treball intenta desmitificar la idea que als pobles no passava res interessant. Grups com Els Pelegrins van tenir un paper destacat en l’activitat musical local i van estar actius durant més de 60 anys, una trajectòria que supera la de molts grups emblemàtics, com els Beatles. A més, aquest cas particular ens permet entendre els canvis que van patir les colles de grallers entre finals del segle XIX i principis del XX, connectant-los amb fets històrics més amplis. La suma d’aquestes petites recerques pot ajudar a construir una visió més global de la música a Catalunya.

“Seria interessant recuperar aquest patrimoni, ja que podria canviar la percepció que la gent té de la gralla”

6. Creus que el paper de la gralla ha canviat molt des de l’època dels Pelegrins fins avui?

—Sí, molt. Abans, els grups de grallers eren familiars i tancats, formats majoritàriament per pagesos sense educació musical formal. Aquest model ha desaparegut completament. Ara, per exemple, hi ha alumnes de l'ESMUC que estudien gralla amb molta més formació musical i provinents de contexts molt diferents.

Tot i així, la gralla continua associada a la cultura tradicional, com els castells i altres manifestacions populars. Durant l’època d’or de la gralla, però, es feien més coses: es tocaven hits de l’època, es feien balls, cercaviles i altres activitats que avui dia es coneixen menys. Seria interessant recuperar aquest patrimoni, ja que podria canviar la percepció que la gent té de l’instrument.

7. Com t’has enriquit personalment amb aquest treball i quins aprenentatges en destacaries?

—Aquest treball m’ha aportat moltíssim. Poder investigar sobre un tema que em toca de prop ha estat una experiència única. Inicialment pensava que no hi hauria gaire informació, però vaig descobrir tant que vaig haver de deixar coses fora. M’ha entusiasmat el procés d’investigació: cada nou descobriment era una emoció.

He après a gestionar millor el temps, a moure’m entre diverses fonts i a acceptar que no tot es pot documentar. A més, aquest treball ha obert portes per continuar investigant, ja sigui sobre els Pelegrins o sobre qüestions més àmplies, com la percepció dels grallers com a músics no professionals. Ha estat una aventura des del principi fins al final.

Podeu llegir el treball de la Irene Urgell Molina aquí.

1. Com va sorgir el tema del treball? Per què et vas decidir a enfocar-ho en la vida i l’obra de Debussy?

El tema del treball no el vaig triar jo, de fet. Jo havia de fer un tema completament diferent amb un altre tutor, però per problemes amb els horaris vaig haver de canviar al professor Jordi Camell, que em va dir que no em podia ajudar amb la meva idea inicial. Pensant entre els dos vam veure que seria una bona idea investigar una mica sobre la música programàtica com a concepte a partir de l'obra d’algun compositor. Inicialment, vaig pensar en Ravel, però el Jordi em va explicar com Debussy podia ser un compositor especialment interessant, ja que en diversos escrits s’havia volgut desvincular d’aquest concepte de música programàtica, tot i que les seves obres a priori semblaven encaixar dins els estàndards del que considerem música programàtica. 

2. Quan vas començar el treball, t’imaginaves quina seria la conclusió o es va anant construint a mesura que avançaves?

Quan vaig començar el treball jo partia de la dicotomia tradicional de música absoluta i música programàtica. A partir del llibre Música pura i música programàtica en el Romanticisme (2010) de la Magda Polo, vaig començar a veure com en la història de la música ja existien exemples d’aquestes dues músiques molt anteriors a l’encunyament d’aquests dos termes, que no entren dins aquestes categories simplement per pertànyer a un context històric previ. Això em va fer pensar que potser el problema es trobava en intentar relacionar aquests conceptes amb autors com Debussy que ja formaven part d’un altre context històric i que no s’identificaven amb això.

3. A partir del teu treball, podries intentar definir breument el concepte de música evocativa?

A partir del meu treball i en el cas de Debussy, ell entén que la seva música respon a la seva visió personal allunyant-se de l'ideal emocional romàntic. Com a concepte general, jo parlaria de música evocativa com a música que en el seu intent de referenciar quelcom extramusical, evoca allò més enllà de la cosa tangible. Per mi té més a veure amb el fet de suggerir o rememorar sense arribar a representar, ja que en molts cops és impossible. Per això és interessant l’enfocament personal de Debussy. 

L’altre dia, llegint una obra de Magraner sobre compositors catalans, deia que una influència important per Mompou havien sigut les campanes, ja que a casa seva es feien campanes des de petit. Després agafes Rakhmàninov, per a qui les campanes també són una influència clau, i veus que no tenen res a veure tot i haver sigut compositors coetanis. Això és al que considero que es refereix Debussy amb la seva visió personal i el que trobo interessant de la música evocativa. 

4. Ha influït d’alguna manera aquest treball en la teva interpretació com a pianista?

Sí, crec que m’ha ajudat a guanyar consciència sobre la meva interpretació. Al final, quan com intèrprets intentem imitar una orquestra o altre element, sigui musical o extramusical, el que busquem és evocar aquest element o la sensació que ens produeix. A més, m’ha fet entendre el valor musicològic en l'estudi de les obres. Quan hem d’interpretar obres d’autors com Debussy, és important entendre la mirada del compositor, sobretot quan aquesta funciona com a font principal d’inspiració de l'obra. Entendre tot això ha afegit un nou filtre a la meva visió sobre la música i al meu criteri interpretatiu; no només posar-te a estudiar la partitura, però entendre el valor intel·lectual darrere una peça. 

5. Un punt interessant del teu treball és la reflexió que fas sobre la necessitat per part de l’acadèmia de classificar totes les obres segons estils musicals i com això pot portar a reduccionismes o generalitzacions. T’has trobat amb molts cops amb això en la teva formació musical?

No, no gaire. Però sí que és veritat que una de les principals conclusions a les quals vaig arribar amb el treball va ser la de preguntar-me quin és el valor real de continuar parlant en aquests termes. No sé ben bé quin és el valor real de continuar discutint sobre unes categories que van néixer i es van aplicar en un context completament diferent de l'actual. Penso que com a mirada sobre les músiques del moment té sentit, però intentar extrapolar-ho al present, no tant. 

6. En la música programàtica acostumem a veure un suport extern que ens explica una mica a què referencia l'obra. Existeix això també en la música evocativa?

No puc parlar de tots els casos, però en el de Debussy en concret, no. Ell concebia la seva música per ella mateixa, i per tant no es plantejava la idea d'haver de compartir allò que vol evocar amb la seva música de la mateixa manera que Liszt deixa escrits els poemes junt les partitures. Els títols a vegades es relacionen amb això, però Debussy compon per a ell mateix i no creu imprescindible que el públic arribi al mateix lloc que ell arriba quan escolta la seva música. 

7. Per acabar, com valores l'experiència i què t‘emportes d’haver fet aquest treball?

Va ser una experiència estressant, però que m’ha permès conèixer molta bibliografia i arribar a conclusions molt interessants. Tot i que no he continuat investigant sobre el tema, em va obrir la ment a idees que no m’havia plantejat abans i que queden allà en cas que un dia tingui temps per reprendre-ho.   

Podeu llegir el seu treball aquí.