Musicologia al taller

EN GERARD FONT, QUAN ERA ESTUDIANT A L'ESMUC, EL 2007.

Gerard Font Espí és productor musical, tècnic de so, professor i graduat en la segona promoció de Sonologia per l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Està especialitzat en gravacions de música clàssica, tradicional i jazz, amb activitat principal a Catalunya. Ha treballat tant com freelance com per a institucions i mitjans, entre ells Catalunya Música, Catalunya Ràdio, TV3 i el 3CAT, desenvolupant tasques de producció musical, gravació i mescla. El seu perfil professional combina l'enginyeria de so, l'edició i postproducció amb una sensibilitat específica cap a repertoris acústics. A més, el seu rol docent a l’ESMUC implica la formació d'estudiants en àrees com la de gravació, mescla i producció aplicada, integrant criteris artístics amb un ús avançat de la tecnologia d'àudio. Actualment és el cap del departament de Tecnologies de la Música.

Irati Urtizberea i Eulàlia Potau 

1. Abans d’entrar a l’ESMUC, sabies ben bé què era la sonologia? I què et trobaries a la carrera?  

—De fet, no, perquè pròpiament la sonologia en aquest país va començar amb la carrera i jo vaig formar part de la segona promoció. Llavors, quan va començar l'Esmuc vaig veure que hi havia això de Sonologia i vaig interessar-me per què era. En aquell moment, estava fent un curs de tècnic de so mentre estava acabant el grau mitjà, amb la qual cosa ja em va interessar. Però diguem que va ser l'Esmuc el que em va apropar a aquest terme. Després, vaig mirar el pla d'estudis que hi havia i vaig deduir el que em trobaria a dintre del grau. És veritat que a vegades hi ha sorpreses, però en aquest cas sabia on anava. 

2. Com vas viure les setmanes de les proves d’accés? Com et vas sentir en saber que havies entrat a l’ESMUC?  

—Va ser realment intens. A més,  jo vaig presentar-me a interpretació de trompeta i sonologia alhora,  i de fet vaig entrar a les dues. Va ser estrany, perquè tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per Sonologia. Em va trucar fins i tot el cap d'estudis d'aquell moment: "Però si la gent ho fa al revés, què fas?" I jo: "No, és que a mi m'interessa això, molt". Al final em vaig decantar per sonologia, perquè  aquest camp sempre m'havia estirat molt. De petit ja estava soldant cables, testejant ordinadors i gravant. Per mi era com molt natural.  

“Tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per sonologia”

3. Què vas fer en acabar la carrera? Ha anat tot més o menys com esperaves? 

—Jo no em puc queixar. Els últims anys de carrera ja estava treballant com a freelance, fent enregistraments i per a produccions discogràfiques. I quan vaig acabar vaig estar un parell d'anys fent això. El que passa és que també en aquell moment vaig tenir contacte amb Catalunya Música, quan era autònom fent feines per a l’emissora, fins que hi va haver un moment que just va sortir una plaça de tècnic de so d'exteriors del broadcast de les emissores de ràdio. Em vaig presentar a les oposicions i les vaig guanyar. Al cap de dos anys, doncs, ja tenia una feina fixa en un entorn públic i va estar molt bé. Va ser molta sort, realment. 

"Jo no em puc queixar"

4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació? 

—Moltíssimes. Hi ha dos noms que a mi em marquen molt, que és el Pere Casulleras, per mi va ser el meu mestre, i després el Ferran Conangla, que també em va ensenyar moltíssim. Són dos cracs. Després, l'Enric Giné, que en aquell moment no era professor, encara que vaig tenir molt de contacte amb ell. És que de Sonologia us aniria citant-los tots perquè són molt cracs i transmeten molt la passió pel que estaven fent. O sigui, penso en Josep Maria Comajuncosas, que és una passada la creativitat teconòlgica que té. I després, la Sofía Martínez amb l'assignatura de percepció auditiva, que em va obrir moltes portes. Realment, jo no vaig tenir una bona nota d'aquella assignatura, però em va fer adonar de tot el que em faltava, i això em va instigar molt a continuar fent coses i a educar-me més l'orella. 

5. Recordes alguna anècdota interessant sobre els teus anys com a estudiant a l'Esmuc? 

—Sí, era el tercer any de l'Esmuc, que era el meu segon any de Sonologia, quan encara estàvem a l’edifici del carrer Berenguer de Palou, un antic centre d'arts i oficis. Algunes classes eren antics tallers. Per exemple, les tècniques d'enregistrament les estàvem fent en un antic magatzem on hi havia tot de trastos per allà al mig, que agafàvem i els posàvem per crear acústiques diferents. Després, recordo unes classes en què hi havia un passadís que passava per allà i la finestra estava al costat. Un dia el  professor obre la finestra i entra dins l'aula: “Hola, bon dia.” Bé, no era perillós, tenia tot el sentit. Realment era molt guai, fins i tot teníem taula de ping-pong. Va ser un moment molt bonic i molt vibrant tot. 

"El professor va entrar a l'aula per la finestra: Hola, bon dia!"

6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professor, has notat alguns canvis rellevants? 

—Bastants. Quan jo estava estudiant, l'Esmuc era un experiment supernou en què hi havia coses que s'estaven posant a prova, a veure si funcionaven i, doncs, algunes coses han anat canviant. Evidentment, hi ha hagut canvis en els plans d'estudi. El nou d'edifici també va implicar bastants canvis. L'edifici vell tendia a que els estudiants interactuessin molt més entre ells, mentre que aquí, tot i  que tens la cantina, és una miqueta fred, i el pati de dalt tampoc no convida tant a estar-hi. En aquella altra, jo recordo estar al pati i t'ajuntaves amb uns, amb altres, i ens barrejàvem tots. Sortien uns de flamenc, uns de jazz, un altre amb el violí i passaven aquestes coses molt Esmuc, d'interacció. Era com més orgànic que passés. 

7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada? 

 —Jo diria que no tinguin por al futur, que això és una cosa que sempre ens passa a tots els estudiants: I ara què faré? I ara, tal?  És normal tenir por, és part del procés, però que al final la vida et va obrint portes i jo crec que l'important és estar obert a les que es van obrint, llançar-t'hi i idealment estar preparat pel que vagi venint. No tenir por de no conèixer una cosa i reconèixer-ho, formar-te i tirar per aquest camí. 

A més a més, jo crec que a mi m'ha anat molt bé perquè en aquell moment la sonologia era una cosa que era molt nova, quan la tecnologia i la música es veien com dos mons absolutament separats. Jo crec que estem en un moment en què tot el que són matèries interdisciplinàries funcionen molt bé. Tenim molta hiperespecialització, però a vegades tenir una visió una mica potser menys profunda però més global del món és molt útil en moltes feines. De manera que jo aconsellaria ser curiós pel món, tenir interès sempre per conèixer i no tenir por d'aprendre i de continuar aprenent. A mi em passa fins i tot ara, vint-i-cinc anys després. La clau està en continuar aprenent i  en no tenir por d'aprendre, mai. Llançar-se p'alante i endavant.

SARA REVILLA, A LA SEVA ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Sara Revilla Gútiez és etnomusicòloga, doctora en Antropologia  Social i Cultural  i professora, graduada a la promoció de 2004 en Etnomusicologia  per l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Ha tingut una trajectòria que combina recerca, docència i divulgació. Sara Revilla ha estat investigadora convidada a Àustria i Romania, i ha treballat amb el grup Egolab-GRAFO de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és cofundadora del Grup de Treball d’Etnomusicologia de l’Institut Català d'Antropologia, on organitza activitats acadèmiques mensuals, i a més, ha coeditat Making Music, Making Society. Ha coordinat conferències internacionals i actualment, imparteix docència al grau de Musicologia a l’ESMUC.

"Tot ha anat com esperava? La veritat és que no" 

4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació?

—N’hi ha uns quants, però si hagués de mencionar una persona que va significar un abans i un després, diria en Jaume Ayats. Vaig tenir-lo a l’assignatura d’etnomusicologia (la primera que feia d’aquesta especialitat), i em va impressionar la seva capacitat d’encomanar entusiasme. A més, tenia molta experiència en etnografia, entrevistes i treball de camp, i això em va marcar molt. També destacaria el Juan Carlos Asensio. El vaig descobrir perquè, fent l’itinerari d’etno, vam cursar una assignatura de notació que era comuna per a tots els musicòlegs. Després, totes les optatives que vaig poder les vaig fer amb ell. És un altre cas d’aquelles persones que, parlin del que parlin, t’enganxen immediatament. El Rubén López Cano va ser el meu tutor del treball de final de grau. Recordo especialment el seu paper perquè jo venia d’haver cursat ciències pures al batxillerat, abans d’entrar a l’Esmuc, i no tenia experiència en recerca en humanitats, que té altres enfocaments i matisos. Una frase seva que em va quedar molt gravada va ser: “Les coses no són blanques o negres; tot és ple de grisos, i hem de saber trobar-los”. Jo tenia tendència a buscar veritats absolutes o rebutjos absoluts, i això em va ajudar molt. També em va marcar molt el Francesc Capella. Vaig fer una optativa d’anàlisi del jazz amb ell perquè m’encanta el jazz, tot i que no en tenia gaire coneixement. Era una assignatura pensada per a estudiants que veníem d’altres àmbits, i ell era una persona molt entusiasta i molt preocupada per fer-ho tot entenedor. Em va agradar moltíssim.

5. Recordes alguna anècdota sobre els teus anys com a estudiant a l'Escola?

—Sí, per exemple, quan vaig fer les proves d'accés. Una part, la d'interpretació, es van fer a l'antic edifici del carrer Berenguer de Palou, però la dels dictats es va fer aquí, a l'edifici actual, i vam ser els primers a estrenar l'edifici. Les portes de les aules són enormes, gruixudes i pesades. Doncs una es va desenganxar del marc i va caure a terra. Per sort, no va fer mal a ningú, però va ser un moment de dir: "Ostres, però si l'edifici és nou, què està passant aquí?". Va ser una anècdota que es va comentar molt.

6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professora, has notat alguns canvis rellevants?

—Sí, força. A escala estructural del centre no hi he percebut grans canvis, però sí molts en l'àmbit curricular: canvis de noms d’assignatures, reorganització de continguts i desaparició o reubicació d’itineraris com el d’etnomusicologia, que abans permetia una especialització formal. Tot i que el debat sobre el terme “etno” és legítim, aquesta desaparició té conseqüències en la professionalització i en la definició de perfils, encara que bona part dels continguts s’han integrat de manera transversal en assignatures com Música i Cultura o Músiques Tradicionals del Món. També hi ha hagut canvis en el professorat: abans el claustre era més ampli i divers, amb especialistes convidats puntuals; ara és més reduït, fet que limita la pluralitat de perspectives. En canvi, s’han introduït millores institucionals com protocols de gènere, mecanismes d’acompanyament a l’estudiant i una forta tecnificació docent. En conjunt, doncs, tot i que l’edifici és el mateix, el funcionament i el model formatiu han canviat notablement.

7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada?
—Jo diria que estar a l’ESMUC és un luxe, un privilegi, i que s’ha d’aprofitar al màxim. I no només  el que us poden ensenyar els professors, sinó també tot l’entorn que ofereix el centre. La interacció que es produeix entre alumnes de diferents itineraris és molt particular i no passa a tots els conservatoris: tenir al costat un alumne de jazz, un de flamenc, un de sonologia o de direcció d’orquestra és una experiència molt rica, tant per establir relacions professionals com per entendre altres disciplines i altres itineraris. Pel que fa concretament als estudiants de musicologia, els recomanaria no deixar-se desanimar. La recerca musicològica no només és interessant per estudiar un gènere o un fenomen concret, sinó que també aporta coneixement valuós per entendre la societat a través de la pràctica musical, tant actual com històrica. Amb aquesta idea, cal sortir amb la convicció que un musicòleg pot fer més que anàlisi, recerca d’arxius o treball de camp. També pot trobar solucions aplicades i aportar valor professionalment. I és important reivindicar el teu espai: mostrar què pots fer i lluitar una mica per fer-ho realitat, però sempre sense desanimar-te. 

SARA REVILLA, AHIR ESTUDIANT, AVUI PROFESSORA A L'ESMUC.

JAUME SONET, AUTOR DEL TFG SOBRE EL SISTEMA ORFF-SCHULWERK A L'ESO

L’Orff-Schulwerk és un enfocament pedagògic actiu que integra la música, el moviment i la creativitat en l’aprenentatge. Però com es pot aplicar a l’educació secundària? En aquesta entrevista, Jaume Sonet, exalumne de l’ESMUC i autor del TFG L’Orff-Schulwerk a l’ESO: Reflexions sobre essència i pertinència, ens parla sobre la seva experiència investigant aquesta metodologia i la seva aplicació en l’ensenyament musical. Descobrim amb ell els avantatges, reptes i possibilitats d’aquest enfocament en l’aula.

LA COLLA ELS PELEGRINS, CAP AL 1906

Entrevistem a la Irene Urgell Molina, graduada en musicologia per l’ESMUC. El seu treball de final de grau (TFG) titulat “El ressò de la memòria”, és una recerca sobre el cas concret de la figura de Salvador Castellví dins del grup de grallers anomenat “els Pelegrins”.El seu TFG ha estat guardonat amb un accèssit als premis CEPAC (Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells), una entitat amb la finalitat d’afrontar els reptes que la dinàmica del món casteller es planteja, a partir de la investigació, la reflexió i la divulgació.

Guillem González i Marçal Pons 

SERGIO GONZÁLEZ, AUTOR DEL TREBALL DE FI DE GRAU "TRANSPORTE DE INSTRUMENTOS DE GRAN TAMAÑO EN EL TRANSPORTE PÚBLICO"

Entrevistem Sergio González, graduat d’interpretació de contrabaix clàssic de l’ESMUC. Ens parla del seu Treball de Final de Grau (TFG), Transporte de instrumentos de gran tamaño en el transporte público, que investiga sobre els problemes que tenen els intèrprets d’instruments de grans dimensions per a portar-los en diferents mitjans de transport, especialment el tren. El seu treball posa en evidència la ignorància de les empreses ferroviàries sobre aquest tema, ja que sovint no els deixen pujar al tren, donen informacions contradictòries o els fan pagar preus exorbitants per portar els instruments. Al mateix temps, mostra com no hi ha cap regulació per part del govern que garanteixi els drets dels instrumentistes en aquestes ocasions. Al final això s’acaba traduint en situacions poc agradables que ell mateix o altres contrabaixistes han viscut, recollides també en el seu treball.