(Guasch 1901, 113)

A Aragó n’hi ha una dama   que és bonica com un sol,

té la cabellera rossa,    li arriba fins als talons.

               Ai, amorosa Agna Maria,   robadora del amor!

Sa mare la pentinava   ab una pinteta d’or,

cada cabell una perla,   cada perla un anell d’or,

cada anell d’or una cinta  que li volta tot lo cos.

Sa germana els hi entrena   els cabells de dos en dos,

sa padrina els hi untava    ab aigua de nou olors,

sa cunyada els hi Iligava   ab un floc de nou colors,

son germà se la mirava   ab aquell ull tan airós,

se la mira i se l’emporta   a la fira d'Aragó.

De tants anells que n'hi compra   li cauen del mocador,

els criats van al darrera    plegant-los de dos en dos.

«Germà, germà, anem a missa,  anem a missa major.»

A l'entrar-ne de Ia iglésia    els altars relluen d’or,

Al pèndrer l'aigua beneita   les piques se'n tornen flors.

Les dames quan la van vèurer   luego li varen fer lloc,

les dames seien en terra,   ella en cadireta d'or.

Capellà que en diu la missa    n'ha perduda la lliçó,

escolà que I'ajudava    no li sap tornar raó.

«De qui és aquella dama   que llança tanta esplendor?»

«N'és filla del rei de França,  germana del d'Aragó.

I si acàs no em voleu crèurer,  mireu-li lo sabató,

Veureu les tres flors de lliri  i les armes d’Aragó.» 

                                                                                                     (Milà i Fontanals 1853, 140-141, normalitzada ortogràficament)

Què explica

Aquesta coneguda cançó tradicional catalana descriu la imatge d’una dona que s’està engalanant per anar a la fira i a missa, on deixa sorpresos els presents per la seva bellesa. Les estrofes expliquen les accions que van passant, intercalades amb una tornada que sempre es repeteix de la mateixa manera: Ai amorosa Agna Maria, robadora del amor. Un element a destacar és la varietat d’estrofes diferents —encara que sempre constin de versos octosíl·labs— que hi ha a cada versió recopilada, tot i que les primeres dues solen ser immutables.

L’origen

Per les diverses referències al text sobre la monarquia aragonesa i el seu enllaç amb la casa de França es podria pensar que tracta sobre un personatge històric, però els parentius no es corresponen amb ningú en concret. Sovint també s’ha recollit amb el nom de La Dama de París o Un perayre té una filla, entre moltes altres variants en el text; per la qual cosa no es pot descartar que originalment aquesta cançó es referís a algun fet històric, i sobre el patró se’n compongués una altra, com a paròdia (Guasch 1901, 114). Més recentment s’ha investigat el possible origen grec de La Dama d’Aragó, per la gran quantitat de similituds que presenta amb la balada hel·lènica La padrina convertida en núvia (Ayensa i Prat 1997, 44-45).

Situació musical

Es diu que aquesta cançó era típica dels paraires i que aquests la cantaven a les diverses fases de preparació de la llana, des que s'esquila l'ovella fins que està en condicions de ser filada i teixida. Aquesta hipòtesi refermaria la versió que Milà i Fontanals (1853, 141) esmenta i que comença amb Un perayre té una filla.

Curiositats

E. Vilarem (1892, L) en recull una versió del Rosselló titulada La Dama de París, on si bé la melodia és lleugerament diferent, tenint en compte que en aquest cas l’inici melòdic és tètic, contrari al caràcter anacrúsic que totes les versions del Principat tenen. Cal dir també que la protagonista d’aquesta adaptació no es diu Anna Maria sinó Roseta.

 

(Vilarem i Carcassonne 1892, L)

Per tal d’il·lustrar musicalment aquesta tonada s’ha escollit La Dama d’Aragó, cançó que L’Arpeggiata, el conjunt especialitzat en música antiga que dirigeix Christina Pluhar, va gravar juntament amb la soprano catalana Núria Rial. Està inclosa dins Mediterraneo (Warner Classics, 2013), un disc que explora sonoritats de diferents indrets de la Mediterrània, combinant la formació d’instruments històrics amb altres propis de cada localització.

Referències bibliogràfiques

Ayensa i Prat, Eusebi. 2000. «Sobre l'origen grec de "La dama d'Aragó"». A Actes de l'Onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Palma (Mallorca), Vol. 3, 43-60. Disponible a:

http://aillc.espais.iec.cat/files/2018/10/aillc_18_43_60.pdf

Guasch, Joan. 1901. Cançons populars catalanes. Barcelona: Univers Musical. Disponible a http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000064509&page=1

Milà i Fontanals, Manuel. 1853. Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes. Barcelona: Imprenta de Narciso Ramírez. Disponible a: https://archive.org/details/observacionesso00fontgoog/page/n149/mode/2up?view=theater

Vilarem, E.; Carcassonne, H. 1892. Vingt chansons populaires du Roussillon. Perpignan: Imprimerie Payret. Disponible a: