Musicologia al taller

L'Uri Vallès fa tres anys que està estudiant trompeta jazz a Nova York, després de passar per Àmsterdam, com han fet altres graduats de l'Esmuc. Parlem amb ell de la seva experiència americana a la Manhattan School of Music.



Aquí a Nova York t'hi sents com a casa? 
Home, com a casa casa no. En tres anys que porto vivint aquí he viscut en deu pisos diferents. Si tens un nivell adquisitiu més alt, és més fàcil signar un contracte de lloguer i tenir un lloc segur. Si no arribes a aquest nivell, has de subllogar i estar una mica a la mercè de la providència.

Quin va ser el motiu pel qual vas marxar? 
Motius diversos, però el motiu principal és aprendre aquesta música. El nivell és molt alt. Un altre motiu, conèixer molts músics inspiradors. I, per descomptat, no puc oblidar que no hauria pogut fer això sense el suport de la meva família, que sempre ha cregut en les meves decisions. Als meus pares els ho agraeixo de tot cor.

Et planteges tornar algun dia?
Ara mateix no, queda molt per aprendre i tocar. Però en un temps no em veig a Nova York i segurament em veig a Catalunya de nou. Allà tinc els meus amics i companys de tota la vida: el Joan Casares, el Pol Omedes, la Irene Reig i l'Héctor Floría (aquests són a Amsterdam, però és ben a prop) entre molts d'altres... Ells mantenen l'escena ben viva i sempre tinc ganes de veure'ls i tocar-hi! En els últims anys he estat una mica amb un peu aquí i un allà i és una combinació que m'agrada, si la conjunció astral segueix sent favorable.

Tens companys que han fet el mateix? 
El Lluc ha acabat l'Artist Diploma a la Juilliard, que és com una mena de Champions League del jazz (Wynton Marsalis, Kenny Washington...). L'Andreu Pitarch ha finalitzat el mateix màster que jo, a la Manhattan School of Music (Kendrick Scott, Stefon Harris...), el Jöel González també ha acabat un màster al Queens College (Antonio Hart, Luis Perdomo, Jeff Patton) . Aquests són els de la meva generació, molta altra gent ha passat per la ciutat, ja sigui per estudiar en una escola o simplement per ser-hi i impregnar-se'n.

Com és l'ambient musical d'allà? Quines oportunitats professionals hi ha en comparació, per exemple, amb Barcelona? 
L'ambient pot ser molt aclaparador i hostil, així de primeres. El primer any va ser dur per mi, perquè venia de les escenes més petites de Barcelona i, encara més, de Terrassa. Sempre m'he sentit acollit a Catalunya i arribar sol en aquesta ciutat va ser un canvi molt bèstia. Veure bolos increïbles com a rutina, passejar-te per les jams i veure que hi ha molta gent que toca molt bé i t'inspira, em força a fer un exercici constant d'humilitat i adonar-me de tot el que encara tinc per aprendre. A banda d'això, hi ha moltes similituds amb escenes de jazz d'arreu: cadascú va a la seva bola, un ambient exageradament masculinitzat, i espavila't.

Quin tipus de jazz es fa a Nova York? 
El que vulguis trobar. Des de les sessions de jazz tradicional capitanejades pel Jon-Erik Kellso a l'Ear-Inn, passant pels beboppers que toquen cada dilluns a l'11th St. Bar (Joe Magnarelli, Grant Stewart), les sessions de Hard-Bop d'en Vincent Herring a l'Smoke, o els sets de música original a l'Smalls (Rodney Green) i, finalment, els del futur, veure el Joel Ross o l'Immanuel Wilkins tocant una música seva, que no s'assembla a res del que he sentit abans però que alhora em posa en contacte directe amb el blues i tota la història d'aquesta música.

Hi ha molts locals de jazz a Nova York? Quin tipus de públic solen anar-hi? 
Com a Barcelona, hi ha hagut una davallada quant a infraestructura cultural i artística, si mirem en retrospectiva. Als noranta, una dècada que se'ns sol presentar com el més recent període daurat del jazz a Nova York, hi havia molts clubs diversos: pocs han sobreviscut fins ara. Quan en parles amb músics que hi eren llavors, sovint es fa referència al club Bradley's, que va tancar al 1996 i això es considera com un punt d'inflexió cap a aquesta dinàmica negativa. Això em recorda al recent tancament del Cornelia Street Café, realment una pena, perquè la música que hi programaven feia justícia al talent de la ciutat. Malgrat tot, sí, segueix havent-hi molts locals on sentir música de primera qualitat.

I la percepció dels músics de jazz en aquest lloc: és una professió valorada?
No es valora tant com s'hauria. He vist regularment músics que són boníssim, tocant a llocs per quatre duros.

Sents que la teva feina està ben remunerada? Pots viure de la música còmodament? 
Treballo com un boig per poder mantenir aquesta experiència.

Una mica de comparació entre estudiar jazz aquí i jazz allà. Què en penses sobre els plans d’estudis? Són similars? Els títols són els mateixos? Taxes universitàries: hi ha diferències?
Bé, uns quants paràgrafs més amunt ja he enumerat els professors que pots tenir estudiant a qualsevol de les escoles de la ciutat (i això és la punta de l'iceberg, no acabaríem), poc més cal afegir. L'únic problema són els diners: és molt car. El màster a la Manhattan School of Music costa 100.000 dòlars. Jo vaig tenir la sort de comptar amb una beca generosa de la mateixa escola i el suport econòmic dels meus pares. Això em va permetre poder fer-ho. Si algú estudia jazz i té els recursos, no s'ho hauria de pensar dues vegades. Ara bé, no cal anar a cap escola per aprendre d'aquesta ciutat, ni de bon tros! Tinc molts amics catalans que viuen o han viscut a Nova York pel seu compte i també estan molt satisfets del que han après aquí.