Musicologia al taller

ANNA PUIG CANAL, A L'ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Amb motiu dels vint-i-cinc anys de l’Esmuc, ens hem posat en contacte amb la professora Anna Puig Canal, de pedagogia, perquè ens expliqui com va ser la seva experiència com a alumna. Ens ha compartit part del seu temps per explicar-nos com va ser les seves experiències i de quina forma li han influït com a professora. Fixant-nos en la seva perspectiva, hem pogut anar més enllà amb aspectes de l’escola i la seva professió.

Gerard Mercader i Pol Bujaldón 

1. Com resumiries la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC?

—Vaig formar part de la promoció 2010-2014. Venia de fer música clàssica al conservatori, per després fer jazz i música moderna al Berklee College of Music de Boston, a través del Liceu. Sempre m’havia interessat la pedagogia, i per això vaig acabar entrant als estudis superiors. Va ser una etapa de descobriment, tant en l'àmbit professional i de treball com humà: les persones de l'aula (tant professors com estudiants) eren molt interessants i vaig sentir una gran acollida. M’agradaria destacar que vaig entrar amb més de vint anys, fet que no em va comportar cap hàndicap, a diferència de la noció generalitzada: la vida no és una línia recta, i entrar uns anys més gran que altres no és un indicador de res. La mitjana d’edat del meu grup de pedagogia tenia més de divuit anys, per exemple, i la majoria ja treballàvem.

"Entrar uns anys més gran que altres no és un indicador de res."

2. Quins canvis has vist ara que ets professora, respecte a la teva etapa d’estudiant?

—Com a professora de pedagogia he vist part del procés al llarg dels anys: les formes d’entendre la música, les decisions sobre l’Escola, etc. En general, hi ha una mirada molt més reflexiva. Com a estudiant, sentia que el que rebíem era molt potent, i que l’Escola estava en un constant intent per estar actualitzada a les últimes tendències dels estudis musicals, i considero que això s’ha mantingut. No es tracta de ser sempre els primers, sinó de mirar de quina forma avancem. Pel que fa a l'organització, no sento que hagi canviat gaire: almenys de manera substancial, s’ha mantingut tot bastant similar.

Ara puc fer un “zoom out” amb Europa i veure projectes units. Cada país té la seva concepció del que és ser músic. L’ESMUC té un factor molt interessant: la relació entre diferents departaments, especialment entre l’alumnat, que permet que tothom pugui aprendre de tothom si un hi està disposat. La combinació d’àrees és molt valuosa, encara que a vegades a interpretació hi hagi resistències perquè això es compleixi. Aprendre de diversos punts de vista és clau.

4. Veig que dones importància a la relació entre pedagogia i altres àrees. Quines dinàmiques sorgeixen d’aquesta proximitat?

—La relació entre els múltiples departaments és necessari, fins i tot des d'un punt físic, ja que s’ubiquen de forma propera. Tenim molta autoconsciència i autoreflexió de com podem aportar entre els departaments, tant per a estudiants com a nosaltres mateixos, entre el professorat. Hi ha una voluntat conscient i unes ganes de millora constant. L’últim canvi en aquest sentit ha estat la nomenclatura: ara es diu que cada alumne és alumne de l’ESMUC i no pertany a un departament tancat, i això demostra una filosofia d’unificació amb tot el centre. Jo veig clarament que, encara que òbviament cada estudiant s’especialitza en la seva àrea, és una mentalitat positiva.

5. Què aconsellaries als estudiants que estan cursant l’ESMUC actualment?

—Un error que vaig cometre va ser passar poques hores a l’ESMUC. Cal trobar gent nova fora de la teva classe, ni que sigui a la cantina, i fer-se un espai on poder intercanviar vivències. No és fàcil trobar-se amb tants músics de tantes àrees amb aquesta facilitat, i aprofitar per a projectes amb altra gent és fonamental. Tenim una visió massa individualista, quan el món de la música és tot el contrari. A la vida real, els treballs són en grup, i a l’art pràcticament tots els projectes es fan col·lectivament. A part, cal preguntar-se com a estudiant de quina forma vols ser músic, i proposar idees per a l’ESMUC que puguin ser beneficioses cap a l’alumnat, perquè l’Escola escolta.

"Un error que vaig cometre va ser passar poques hores a l’ESMUC."

6. Encara que a l’ESMUC hi hagi una mentalitat en direccions positives, no hem parlat dels altres centres d’on venen la majoria d’estudiants. Com es veuen les classes de música a l’ESO i al batxillerat?

—Hi ha un discurs que es focalitza en les notes o en aprovar, traient substància a les classes. Això es relaciona amb la intenció de veure les classes amb una mirada de treball per competències, ja que l’educació està enfocada cap a Europa, seguint uns models que premia altres aspectes. Això respon a una necessitat de creixement econòmic en l'àmbit europeu. Hi ha contradiccions: es parla de millorar el sentit crític, però el sistema busca unes notes amb els seus alumnes, i certs elements queden enfonsats. Al final, el que es diu que és “resultat d’aprenentatge” acaba desapareixent.

7. Tenies preocupacions quan estudiaves al centre? Encara les tens?

—No tenia tantes preocupacions perquè ja havia entrat tard i estava més assentada amb feines que tenia al moment. Els estudiants de pedagogia veiem que tindran feina més ràpidament, en combinar la pedagogia amb l’instrument. Per la resta de disciplines, sí que hi ha més preocupacions sobre la concepció del músic a escala laboral. Molts encara es pregunten si tindran feina. Però cal mencionar també algunes barreres en el món de la pedagogia: amb la nostra titulació no pots educar a tots els estudiants de música, sinó que has de passar per una universitat o per magisteri. El sistema no reconeix que fem quatre anys d’estudis pedagògics, implicant més temps i diners.

"Els estudiants de pedagogia tindran feina més ràpidament, en combinar la pedagogia amb l’instrument."

IRENE DELGADO, A L'ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Amb motiu de la celebració dels 25 anys de l’ESMUC, hem pogut entrevistar alguns membres del professorat que tenen la particularitat d’haver cursat també com a estudiants al centre. Irene Delgado-Jiménez, docent de direcció, ha tingut el gest de dedicar-nos part del seu temps per contestar les nostres preguntes.
A través de la seva visió, mentalitat i anècdotes, ens ha explicat la influència del seu passat i les similituds amb els alumnes actuals, així com quins consells considera importants per als futurs músics.

1. Com resumiries la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC?

—Molt intensa, realment. No es va fer curta, principalment degut a la quantitat d’assignatures que no et permeten parar. A això suma-li les activitats musicals de fora de l’ESMUC que feia, junt amb altres estudiants del mateix curs.

La meva promoció va ser la del 2012, acabant l'any 2017, ja que quan entraves com a estudiant del professor director Jordi Mora era comú que acabessis fent cinc anys a causa de com plantejava les assignatures.

2. Aquesta quantitat d’assignatures, encara que intensa, porta també beneficis?

—I tant. El fet que hi hagi tantes assignatures té avantatges i inconvenients. Vas escurada durant el curs, però en sortir de Catalunya (com és el meu cas, en anar a Àustria), veus que tens una formació molt més àmplia que altres companys: molts d’ells estaven formats en interpretació, però no en altres àrees que també poden resultar pràctiques, com tècniques d’enregistrament o capacitat d’esperit crític, entre d’altres.

3. Abans de l’ESMUC, on havies estudiat?

—Jo soc de Cadis, però en fer el grau professional em vaig canviar de ciutat. Per desgràcia, se’m va crear una relació d’amor-odi amb la música clàssica: òbviament estimava la música clàssica, però la forma de com s’ensenyava em va afectar negativament. Després de la mort de la meva mare em vaig adonar que havia de continuar amb la música, i que era la meva màxima motivació. Vaig seguir els meus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, entrant a musicologia, però realment era una segona opció per a mi. Per tant, vaig decidir acabar els dos últims anys de professional al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i després vaig entrar a l’ESMUC.

4. Amb què et quedes de la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC? Quines lliçons t’emportes?

—És difícil dir amb què em quedo perquè realment hi ha hagut de tot. Moltes coses que es van aprendre són importants en la manera de fer que tinc avui en dia: en conèixer l’Escola, puc reaccionar millor amb com funcionen els estudiants, l’organització interna, i em permet ser més propera a l’aula. A part, em va donar perspectives pel que fa al funcionament que encara tinc en compte com a professora. Per exemple, em vaig adonar que quan estudiava, hi havia molts professors que esperaven que vinguéssim amb els coneixements ja apresos, i que la classe servís per precisar o afinar el que ja sabíem. Però en algunes assignatures, fins al tercer curs no hi havia un professor que no esperava que comencéssim amb tot après, que va permetre que hi hagués més intenció darrere de cada classe, i millorar l’equilibri general. La mateixa intenció que aplico amb els meus alumnes.

5. Quina seria la problemàtica més gran amb què es pot enfrontar un estudiant del centre?

—Un dels problemes de moltes assignatures és que ens concentrem en “salvar-les”, però hem de recordar la nostra motivació, encara que hi hagi dies que no la tinguem clara. Algunes coses s’han de salvar perquè el dia té 24 hores, i no passa res si a alguna hi arribem just o si alguna no ens surt tan bé. Precisament a l’ESMUC ens ensenyen que una persona del seu grau pot treballar en diferents temàtiques i àrees. No hem de quedar-nos encasellats, sinó recordar tot el que hem fet per arribar fins aquí, i explorar les nostres possibilitats.

6. Quines preocupacions tenies en la teva etapa com a estudiant? Han canviat amb el temps?

—I tant, les meves preocupacions són completament diferents! No estava tan preocupada pel futur a llarg termini, sinó per voler fer coses constantment. Jo volia dirigir al nivell més alt que em pogués permetre, i això em va portar a decidir anar a Viena. Les inquietuds han canviat perquè si no, no mostraria un progrés positiu. A la vegada, les inquietuds són font de motivació, tot i que sempre han d’estar controlades: hem de vigilar de no cremar-nos amb la feina. Però sempre penso en quin és el següent pas i en què vull dirigir: canviar de repertori, orquestres…

7. Quin últim consell donaries als estudiants de música?

Aneu a la vostra i trobeu el vostre camí, perquè la carrera d’estudiant no tracta que tothom passi per la mateixa ruta. Tinc alumnes que s’aproximen cap al terreny contemporani, altres cap a l’enregistrament, altres cap al romanticisme, etc. La marca ESMUC és la diversitat, i s’ha d’aprofitar. I sobretot, no perdeu mai la curiositat!

IRENE DELGADO, EN L'ACTUALITAT (FOTO: EULÀLIA PRAT).

EN GERARD FONT, QUAN ERA ESTUDIANT A L'ESMUC, EL 2007.

Gerard Font Espí és productor musical, tècnic de so, professor i graduat en la segona promoció de Sonologia per l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Està especialitzat en gravacions de música clàssica, tradicional i jazz, amb activitat principal a Catalunya. Ha treballat tant com freelance com per a institucions i mitjans, entre ells Catalunya Música, Catalunya Ràdio, TV3 i el 3CAT, desenvolupant tasques de producció musical, gravació i mescla. El seu perfil professional combina l'enginyeria de so, l'edició i postproducció amb una sensibilitat específica cap a repertoris acústics. A més, el seu rol docent a l’ESMUC implica la formació d'estudiants en àrees com la de gravació, mescla i producció aplicada, integrant criteris artístics amb un ús avançat de la tecnologia d'àudio. Actualment és el cap del departament de Tecnologies de la Música.

Irati Urtizberea i Eulàlia Potau 

1. Abans d’entrar a l’ESMUC, sabies ben bé què era la sonologia? I què et trobaries a la carrera?  

—De fet, no, perquè pròpiament la sonologia en aquest país va començar amb la carrera i jo vaig formar part de la segona promoció. Llavors, quan va començar l'Esmuc vaig veure que hi havia això de Sonologia i vaig interessar-me per què era. En aquell moment, estava fent un curs de tècnic de so mentre estava acabant el grau mitjà, amb la qual cosa ja em va interessar. Però diguem que va ser l'Esmuc el que em va apropar a aquest terme. Després, vaig mirar el pla d'estudis que hi havia i vaig deduir el que em trobaria a dintre del grau. És veritat que a vegades hi ha sorpreses, però en aquest cas sabia on anava. 

2. Com vas viure les setmanes de les proves d’accés? Com et vas sentir en saber que havies entrat a l’ESMUC?  

—Va ser realment intens. A més,  jo vaig presentar-me a interpretació de trompeta i sonologia alhora,  i de fet vaig entrar a les dues. Va ser estrany, perquè tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per Sonologia. Em va trucar fins i tot el cap d'estudis d'aquell moment: "Però si la gent ho fa al revés, què fas?" I jo: "No, és que a mi m'interessa això, molt". Al final em vaig decantar per sonologia, perquè  aquest camp sempre m'havia estirat molt. De petit ja estava soldant cables, testejant ordinadors i gravant. Per mi era com molt natural.  

“Tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per sonologia”

3. Què vas fer en acabar la carrera? Ha anat tot més o menys com esperaves? 

—Jo no em puc queixar. Els últims anys de carrera ja estava treballant com a freelance, fent enregistraments i per a produccions discogràfiques. I quan vaig acabar vaig estar un parell d'anys fent això. El que passa és que també en aquell moment vaig tenir contacte amb Catalunya Música, quan era autònom fent feines per a l’emissora, fins que hi va haver un moment que just va sortir una plaça de tècnic de so d'exteriors del broadcast de les emissores de ràdio. Em vaig presentar a les oposicions i les vaig guanyar. Al cap de dos anys, doncs, ja tenia una feina fixa en un entorn públic i va estar molt bé. Va ser molta sort, realment. 

"Jo no em puc queixar"

4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació? 

—Moltíssimes. Hi ha dos noms que a mi em marquen molt, que és el Pere Casulleras, per mi va ser el meu mestre, i després el Ferran Conangla, que també em va ensenyar moltíssim. Són dos cracs. Després, l'Enric Giné, que en aquell moment no era professor, encara que vaig tenir molt de contacte amb ell. És que de Sonologia us aniria citant-los tots perquè són molt cracs i transmeten molt la passió pel que estaven fent. O sigui, penso en Josep Maria Comajuncosas, que és una passada la creativitat teconòlgica que té. I després, la Sofía Martínez amb l'assignatura de percepció auditiva, que em va obrir moltes portes. Realment, jo no vaig tenir una bona nota d'aquella assignatura, però em va fer adonar de tot el que em faltava, i això em va instigar molt a continuar fent coses i a educar-me més l'orella. 

5. Recordes alguna anècdota interessant sobre els teus anys com a estudiant a l'Esmuc? 

—Sí, era el tercer any de l'Esmuc, que era el meu segon any de Sonologia, quan encara estàvem a l’edifici del carrer Berenguer de Palou, un antic centre d'arts i oficis. Algunes classes eren antics tallers. Per exemple, les tècniques d'enregistrament les estàvem fent en un antic magatzem on hi havia tot de trastos per allà al mig, que agafàvem i els posàvem per crear acústiques diferents. Després, recordo unes classes en què hi havia un passadís que passava per allà i la finestra estava al costat. Un dia el  professor obre la finestra i entra dins l'aula: “Hola, bon dia.” Bé, no era perillós, tenia tot el sentit. Realment era molt guai, fins i tot teníem taula de ping-pong. Va ser un moment molt bonic i molt vibrant tot. 

"El professor va entrar a l'aula per la finestra: Hola, bon dia!"

6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professor, has notat alguns canvis rellevants? 

—Bastants. Quan jo estava estudiant, l'Esmuc era un experiment supernou en què hi havia coses que s'estaven posant a prova, a veure si funcionaven i, doncs, algunes coses han anat canviant. Evidentment, hi ha hagut canvis en els plans d'estudi. El nou d'edifici també va implicar bastants canvis. L'edifici vell tendia a que els estudiants interactuessin molt més entre ells, mentre que aquí, tot i  que tens la cantina, és una miqueta fred, i el pati de dalt tampoc no convida tant a estar-hi. En aquella altra, jo recordo estar al pati i t'ajuntaves amb uns, amb altres, i ens barrejàvem tots. Sortien uns de flamenc, uns de jazz, un altre amb el violí i passaven aquestes coses molt Esmuc, d'interacció. Era com més orgànic que passés. 

7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada? 

 —Jo diria que no tinguin por al futur, que això és una cosa que sempre ens passa a tots els estudiants: I ara què faré? I ara, tal?  És normal tenir por, és part del procés, però que al final la vida et va obrint portes i jo crec que l'important és estar obert a les que es van obrint, llançar-t'hi i idealment estar preparat pel que vagi venint. No tenir por de no conèixer una cosa i reconèixer-ho, formar-te i tirar per aquest camí. 

A més a més, jo crec que a mi m'ha anat molt bé perquè en aquell moment la sonologia era una cosa que era molt nova, quan la tecnologia i la música es veien com dos mons absolutament separats. Jo crec que estem en un moment en què tot el que són matèries interdisciplinàries funcionen molt bé. Tenim molta hiperespecialització, però a vegades tenir una visió una mica potser menys profunda però més global del món és molt útil en moltes feines. De manera que jo aconsellaria ser curiós pel món, tenir interès sempre per conèixer i no tenir por d'aprendre i de continuar aprenent. A mi em passa fins i tot ara, vint-i-cinc anys després. La clau està en continuar aprenent i  en no tenir por d'aprendre, mai. Llançar-se p'alante i endavant.

SARA REVILLA, A LA SEVA ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Sara Revilla Gútiez és etnomusicòloga, doctora en Antropologia  Social i Cultural  i professora, graduada a la promoció de 2004 en Etnomusicologia  per l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Ha tingut una trajectòria que combina recerca, docència i divulgació. Sara Revilla ha estat investigadora convidada a Àustria i Romania, i ha treballat amb el grup Egolab-GRAFO de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és cofundadora del Grup de Treball d’Etnomusicologia de l’Institut Català d'Antropologia, on organitza activitats acadèmiques mensuals, i a més, ha coeditat Making Music, Making Society. Ha coordinat conferències internacionals i actualment, imparteix docència al grau de Musicologia a l’ESMUC.

"Tot ha anat com esperava? La veritat és que no" 

4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació?

—N’hi ha uns quants, però si hagués de mencionar una persona que va significar un abans i un després, diria en Jaume Ayats. Vaig tenir-lo a l’assignatura d’etnomusicologia (la primera que feia d’aquesta especialitat), i em va impressionar la seva capacitat d’encomanar entusiasme. A més, tenia molta experiència en etnografia, entrevistes i treball de camp, i això em va marcar molt. També destacaria el Juan Carlos Asensio. El vaig descobrir perquè, fent l’itinerari d’etno, vam cursar una assignatura de notació que era comuna per a tots els musicòlegs. Després, totes les optatives que vaig poder les vaig fer amb ell. És un altre cas d’aquelles persones que, parlin del que parlin, t’enganxen immediatament. El Rubén López Cano va ser el meu tutor del treball de final de grau. Recordo especialment el seu paper perquè jo venia d’haver cursat ciències pures al batxillerat, abans d’entrar a l’Esmuc, i no tenia experiència en recerca en humanitats, que té altres enfocaments i matisos. Una frase seva que em va quedar molt gravada va ser: “Les coses no són blanques o negres; tot és ple de grisos, i hem de saber trobar-los”. Jo tenia tendència a buscar veritats absolutes o rebutjos absoluts, i això em va ajudar molt. També em va marcar molt el Francesc Capella. Vaig fer una optativa d’anàlisi del jazz amb ell perquè m’encanta el jazz, tot i que no en tenia gaire coneixement. Era una assignatura pensada per a estudiants que veníem d’altres àmbits, i ell era una persona molt entusiasta i molt preocupada per fer-ho tot entenedor. Em va agradar moltíssim.

5. Recordes alguna anècdota sobre els teus anys com a estudiant a l'Escola?

—Sí, per exemple, quan vaig fer les proves d'accés. Una part, la d'interpretació, es van fer a l'antic edifici del carrer Berenguer de Palou, però la dels dictats es va fer aquí, a l'edifici actual, i vam ser els primers a estrenar l'edifici. Les portes de les aules són enormes, gruixudes i pesades. Doncs una es va desenganxar del marc i va caure a terra. Per sort, no va fer mal a ningú, però va ser un moment de dir: "Ostres, però si l'edifici és nou, què està passant aquí?". Va ser una anècdota que es va comentar molt.

6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professora, has notat alguns canvis rellevants?

—Sí, força. A escala estructural del centre no hi he percebut grans canvis, però sí molts en l'àmbit curricular: canvis de noms d’assignatures, reorganització de continguts i desaparició o reubicació d’itineraris com el d’etnomusicologia, que abans permetia una especialització formal. Tot i que el debat sobre el terme “etno” és legítim, aquesta desaparició té conseqüències en la professionalització i en la definició de perfils, encara que bona part dels continguts s’han integrat de manera transversal en assignatures com Música i Cultura o Músiques Tradicionals del Món. També hi ha hagut canvis en el professorat: abans el claustre era més ampli i divers, amb especialistes convidats puntuals; ara és més reduït, fet que limita la pluralitat de perspectives. En canvi, s’han introduït millores institucionals com protocols de gènere, mecanismes d’acompanyament a l’estudiant i una forta tecnificació docent. En conjunt, doncs, tot i que l’edifici és el mateix, el funcionament i el model formatiu han canviat notablement.

7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada?
—Jo diria que estar a l’ESMUC és un luxe, un privilegi, i que s’ha d’aprofitar al màxim. I no només  el que us poden ensenyar els professors, sinó també tot l’entorn que ofereix el centre. La interacció que es produeix entre alumnes de diferents itineraris és molt particular i no passa a tots els conservatoris: tenir al costat un alumne de jazz, un de flamenc, un de sonologia o de direcció d’orquestra és una experiència molt rica, tant per establir relacions professionals com per entendre altres disciplines i altres itineraris. Pel que fa concretament als estudiants de musicologia, els recomanaria no deixar-se desanimar. La recerca musicològica no només és interessant per estudiar un gènere o un fenomen concret, sinó que també aporta coneixement valuós per entendre la societat a través de la pràctica musical, tant actual com històrica. Amb aquesta idea, cal sortir amb la convicció que un musicòleg pot fer més que anàlisi, recerca d’arxius o treball de camp. També pot trobar solucions aplicades i aportar valor professionalment. I és important reivindicar el teu espai: mostrar què pots fer i lluitar una mica per fer-ho realitat, però sempre sense desanimar-te. 

SARA REVILLA, AHIR ESTUDIANT, AVUI PROFESSORA A L'ESMUC.

JAUME SONET, AUTOR DEL TFG SOBRE EL SISTEMA ORFF-SCHULWERK A L'ESO

L’Orff-Schulwerk és un enfocament pedagògic actiu que integra la música, el moviment i la creativitat en l’aprenentatge. Però com es pot aplicar a l’educació secundària? En aquesta entrevista, Jaume Sonet, exalumne de l’ESMUC i autor del TFG L’Orff-Schulwerk a l’ESO: Reflexions sobre essència i pertinència, ens parla sobre la seva experiència investigant aquesta metodologia i la seva aplicació en l’ensenyament musical. Descobrim amb ell els avantatges, reptes i possibilitats d’aquest enfocament en l’aula.