Musicologia al taller

JORDI RODRÍGUEZ, CUANDO ESTUDIABA EN LA ESMUC

Jordi Rodríguez Rodríguez es un destacado guitarrista y profesor del Departamento de Jazz, Flamenco, Música Moderna i d’Arrel. Formado inicialmente en las aulas de esta misma institución bajo la maestría de figuras como Juan Manuel y Rafael Cañizares, Jordi obtuvo su título superior en la especialidad de guitarra flamenca y, posteriormente, completó su perfil académico con un Máster en Formación del Profesorado por la Universidad de Barcelona. A esta sólida base académica se suma una extensa trayectoria profesional actuando en prestigiosos tablaos, festivales y escenarios a nivel internacional. En esta conversación, Jordi nos ofrece una mirada íntima y retrospectiva a su vínculo vital con la ESMUC, compartiendo cómo fue la impactante transición de alumno a profesor, pasando de estudiar bajo la tutela de grandes maestros a tenerlos como compañeros de trabajo. 

Claudia Dorado 

1. ¿Cómo describirías tu paso como alumno en la ESMUC?

—Mi etapa como alumno fue muy enriquecedora, llena de experiencias musicales importantes. Además de la formación con grandes profesores, a quienes admiraba y de los que aprendí muchísimo, lo mejor fueron los compañeros, muchos de los cuales se convirtieron en amigos y en personas con las que después trabajé. Me quedo con esos momentos mágicos compartidos, las conexiones sociales y artísticas, y todas las herramientas que la escuela me dio para desarrollarme profesionalmente.

2. ¿Cómo describirías tu paso por la ESMUC como profesor?

—Terminé mis estudios en 2014 y, dos años después, ya estaba trabajando en la escuela, al principio con pocas horas. Fue impactante ver que mis antiguos profesores pasaban a ser mis compañeros. Aunque he trabajado más como acompañante dentro del departamento, también he desempeñado muchas funciones como profesor. Siempre he dicho que sí a colaborar como tribunal, en pruebas de selección y en todo lo que se me ha pedido. Diría que mi paso ha sido positivo y que siempre he intentado dar lo máximo.

"Fue impactante ver que mis antiguos profesores pasaban a ser mis compañeros."

3. ¿Qué es lo que más disfrutas de la docencia?

—Lo que más me gusta es poder ayudar a alguien, darle herramientas que le sirvan para ser mejor. Para mí, lo mínimo que debo ofrecer es precisamente eso: aportar algo útil. Disfruto mucho cuando puedo transmitir recursos que realmente les funcionan a los alumnos y ver que avanzan gracias a ellos. Siempre he intentado que ningún alumno salga de una clase mía con la sensación de que no le ha servido. Me exijo mucho profesionalmente y considero que soy el máximo responsable de que una clase aporte algo.

4. ¿Alguna anécdota especial de tus años como alumno?

—Más que una anécdota concreta, recuerdo que los estudiantes de flamenco solíamos juntarnos mucho. Se daban corrillos flamencos espontáneos en la cantina, en pasillos o en la entrada. Había una sensación muy viva de flamencura en el ambiente, quizá más que ahora. Esa unión del grupo de flamenco generaba momentos muy bonitos y mágicos.

5. ¿Cómo recuerdas tu inserción laboral al salir de la ESMUC?

—Ya antes de terminar la carrera estaba trabajando en tablaos flamencos, así que combinaba las clases con los bolos por las tardes y noches. Después de varios años vino la pandemia y los bolos bajaron. Eso hizo que aumentara mi dedicación a la docencia; aquí en la escuela me ampliaron bastante las horas. Al principio me impresionaba ver a mis antiguos profesores como compañeros, y me puse cierta presión: sentía la responsabilidad de dar ejemplo y estar “al pie del cañón”. Aun así, estoy muy contento. Disfruto especialmente de ayudar a otros a ser mejores, de dar herramientas reales para que avancen.

6. Como profesor, ¿notas diferencias entre generaciones de guitarristas?

—En cuanto al nivel, diría que se mantiene muy alto e incluso ha podido subir un poco, dependiendo de cada alumno. La principal diferencia que noto es que antes había más vida flamenca fuera de las aulas. Era más común ver a alguien tocar en un pasillo, cantar un poco o juntarse en un banco debajo a tocar. Quizá es porque entonces yo estaba dentro como estudiante, pero tengo la sensación de que antes se creaban más grupitos y corrillos espontáneos.

"Puedes sonar mejor o peor técnicamente, pero si tienes ritmo, te van a llamar para trabajar."

7. ¿Qué es aquello que nunca te dejas por enseñar a tus alumnos?

—Depende del alumno, pero hay algo que para mí es innegociable: el ritmo. Como guitarrista flamenco y docente, insisto muchísimo en el dominio rítmico. Puedes sonar mejor o peor técnicamente, pero si tienes ritmo, te van a llamar para trabajar. Además del ritmo, también enseño a adquirir recursos y lenguaje que permitan moverse rítmicamente, variar falsetas, expresarse dentro del compás y jugar con él de forma creativa. Por supuesto, también doy importancia a la técnica y a hacer las cosas bien, pero el ritmo es la clave y donde pongo el énfasis.

JOAN FARGAS, AHIR ESTUDIANT I AVUI PROFESSOR A L'ESMUC

Entrevistem Joan Fargas Castanys, cap del departament de Gestió de la Música a l’Escola Superior de Música de Catalunya i graduat de l’especialitat de Producció i Gestió al mateix centre. En motiu de la celebració dels 25 anys de l’ESMUC, ens parla de la seva experiència com a estudiant i del recorregut que ha fet fins a arribar a ser cap de departament. Recorda els seus anys d’estudiant, les coses que es va emportar i alguna anècdota. També ens explica com va ser la seva tornada a l’Escola com a professor, i ens parlarà dels reptes que es planteja actualment. 

IRENE REIG, DURANTE EL CURSO 2011-12 EN LA ESMUC

Entrevistamos a Irene Reig, saxofonista, compositora y actual profesora del departamento de Jazz y Música Moderna de la ESMUC. Como antigua alumna del centro, nos ofrece una doble perspectiva sobre la evolución de la escuela en el marco del 25º aniversario. En esta charla, repasa los desafíos a los que se enfrento como estudiante, reflexiona sobre cómo la institución la preparo para el mundo profesional y analiza cambios -como el relevo generacional en el profesorado y la paridad- que ha presenciado al regresar como docente. También comparte su versión de futuro para la escuela y una divertida anécdota de sus clases de composición.

                                                                                                                      Maria Moreno y Laura Gálvez

1. ¿Qué recuerdas como el mayor desafío y la mayor recompensa de tus años de formación en la ESMUC?

– El mayor desafío fue, sin duda, tocar música a la que no estaba acostumbrada. En el departamento de jazz y moderna cada uno trae un bagaje muy variopinto. Llegar aquí y que de repente te pongan en un combo donde tienes que tocar el repertorio de un artista con un lenguaje que nunca has trabajado fue un reto. Yo me lo tomé precisamente así: aprovechar la oportunidad para meterme en un combo y tocar esa música nueva para mí. Por otro lado, la mayor recompensa es la gente. Tocar y conocer a muchos músicos que hoy en día forman parte de mis grupos, y con los que sigo trabajando. La ESMUC siempre ha buscado ser un centro de referencia y eso facilita crear estos vínculos profesionales duraderos. 

2. ¿Crees que la formación que recibiste te preparó adecuadamente para el mundo profesional al salir de la institución?

– Sí, me dio una buena base, aunque pienso que faltaban cosas por ajustar. Al menos en mi departamento, creo que se podría ser más exigente y apretar más en el nivel o en conceptos básicos como la improvisación y la armonía. Siento que salí preparada, pero a su vez todos lo podríamos haber estado mucho más si la exigencia hubiera sido mayor. Supongo que las cosas han cambiado en estos años, pero esa es mi  sensación de entonces. 

3. Como exalumna y ahora profesora, ¿cuál es el cambio o evolución significativo que has presenciado en la ESMUC?

– Veo que el nivel general del alumnado es un poco más alto ahora, al menos en nuestro departamento. Antes había figuras que despuntaban mucho individualmente, pero ahora la media general es superior. Otra evolución muy positiva es la incorporación de profesorado  más joven. Tener un rango de edades amplio en el claustro es enriquecedor; a veces te apetece aprender de la experiencia de un profesor mayor, y otras veces prefieres a alguien joven que esté muy activo en la escena actual y te aporte una visión más del “aquí y ahora”.

“Poco a poco se está luchando más por la paridad; cuando yo entré no había ni una profesora en mi departamento y ahora eso está cambiando.”

4. ¿Qué crees que hace a la ESMUC única en el panorama de la educación musical superior?

– Lo que más la diferencia es su accesibilidad. Es una institución pública, lo que permite que mucha gente pueda acceder a unos estudios artísticos que normalmente son muy elitistas y caros. Esto es un punto muy positivo que la distingue de otros centros. Además, esto contribuye a que el nivel del alumnado sea alto, ya que atrae a mucho talento. Cuando entras aquí y te toca hacer grupos o música de cámara con gente de tu nivel o superior, el aprendizaje se multiplica. 

5. ¿Cómo crees que la ESMUC debe afrontar los próximos 25 años para seguir siendo relevante?

– Creo que la escuela debería trabajar mucho más su relación con la ciudad. Aprovechando su carácter público, debería ofrecer más retorno cultural: producciones musicales, masterclasses abiertas o ciclos de conciertos en colaboración con festivales y entidades de Barcelona. A veces veo que otras escuelas privadas tienen más facilidad para conectar con festivales, quizás por temas de gestión, pero la ESMUC debería hacer valer su posición para crear un win-win: ofrecer cultura a la ciudad y que los alumnos tengan prácticas reales en escenarios profesionales. Esa sería la meta que me marcaría: más actividades extraescolares y mayor conexión con el exterior. 

6. ¿Hay algún proyecto o iniciativa de la escuela que te ilusione especialmente?

– Me gusta mucho el ESMUC Jazz Project. Le tengo un cariño especial porque lo he vivido desde todos los ángulos: lo realicé como alumna, participé como exalumna invitada cuando estaba haciendo mi máster fuera, y el año pasado tuve la oportunidad de dirigirlo y escribir música como profesora. Me parece un proyecto muy original porque cada año cambia de temática y de formación, saliendo de la Big Band para explorar otros formatos. 

7. Para cerrar, ¿podrías contarnos alguna anécdota memorable de tu paso por la escuela?

– Recuerdo una clase de composición con Lluís Vidal. Tenías que llevar la primera idea para un tema. Yo había apuntado unos acordes que me gustaban mucho y tenía una rueda armónica preparada, pero como me había quedado sin papel pautado, lo apunté todo en una servilleta de cocina. Cuando llegué a clase y se lo puse delante para tocarlo, él me miró, dijo “¿Y esto qué es?” y se sonó con el papel. [Ríe]. Me la jugué bastante, pero fue una lección. A pesar de esa anécdota, las clases con Lluís me han servido muchísimo y es alguien a quien admiro profundamente como escritor de música.

ANNA PUIG CANAL, A L'ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Amb motiu dels vint-i-cinc anys de l’Esmuc, ens hem posat en contacte amb la professora Anna Puig Canal, de pedagogia, perquè ens expliqui com va ser la seva experiència com a alumna. Ens ha compartit part del seu temps per explicar-nos com va ser les seves experiències i de quina forma li han influït com a professora. Fixant-nos en la seva perspectiva, hem pogut anar més enllà amb aspectes de l’escola i la seva professió.

Gerard Mercader i Pol Bujaldón 

1. Com resumiries la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC?

—Vaig formar part de la promoció 2010-2014. Venia de fer música clàssica al conservatori, per després fer jazz i música moderna al Berklee College of Music de Boston, a través del Liceu. Sempre m’havia interessat la pedagogia, i per això vaig acabar entrant als estudis superiors. Va ser una etapa de descobriment, tant en l'àmbit professional i de treball com humà: les persones de l'aula (tant professors com estudiants) eren molt interessants i vaig sentir una gran acollida. M’agradaria destacar que vaig entrar amb més de vint anys, fet que no em va comportar cap hàndicap, a diferència de la noció generalitzada: la vida no és una línia recta, i entrar uns anys més gran que altres no és un indicador de res. La mitjana d’edat del meu grup de pedagogia tenia més de divuit anys, per exemple, i la majoria ja treballàvem.

"Entrar uns anys més gran que altres no és un indicador de res."

2. Quins canvis has vist ara que ets professora, respecte a la teva etapa d’estudiant?

—Com a professora de pedagogia he vist part del procés al llarg dels anys: les formes d’entendre la música, les decisions sobre l’Escola, etc. En general, hi ha una mirada molt més reflexiva. Com a estudiant, sentia que el que rebíem era molt potent, i que l’Escola estava en un constant intent per estar actualitzada a les últimes tendències dels estudis musicals, i considero que això s’ha mantingut. No es tracta de ser sempre els primers, sinó de mirar de quina forma avancem. Pel que fa a l'organització, no sento que hagi canviat gaire: almenys de manera substancial, s’ha mantingut tot bastant similar.

Ara puc fer un “zoom out” amb Europa i veure projectes units. Cada país té la seva concepció del que és ser músic. L’ESMUC té un factor molt interessant: la relació entre diferents departaments, especialment entre l’alumnat, que permet que tothom pugui aprendre de tothom si un hi està disposat. La combinació d’àrees és molt valuosa, encara que a vegades a interpretació hi hagi resistències perquè això es compleixi. Aprendre de diversos punts de vista és clau.

4. Veig que dones importància a la relació entre pedagogia i altres àrees. Quines dinàmiques sorgeixen d’aquesta proximitat?

—La relació entre els múltiples departaments és necessari, fins i tot des d'un punt físic, ja que s’ubiquen de forma propera. Tenim molta autoconsciència i autoreflexió de com podem aportar entre els departaments, tant per a estudiants com a nosaltres mateixos, entre el professorat. Hi ha una voluntat conscient i unes ganes de millora constant. L’últim canvi en aquest sentit ha estat la nomenclatura: ara es diu que cada alumne és alumne de l’ESMUC i no pertany a un departament tancat, i això demostra una filosofia d’unificació amb tot el centre. Jo veig clarament que, encara que òbviament cada estudiant s’especialitza en la seva àrea, és una mentalitat positiva.

5. Què aconsellaries als estudiants que estan cursant l’ESMUC actualment?

—Un error que vaig cometre va ser passar poques hores a l’ESMUC. Cal trobar gent nova fora de la teva classe, ni que sigui a la cantina, i fer-se un espai on poder intercanviar vivències. No és fàcil trobar-se amb tants músics de tantes àrees amb aquesta facilitat, i aprofitar per a projectes amb altra gent és fonamental. Tenim una visió massa individualista, quan el món de la música és tot el contrari. A la vida real, els treballs són en grup, i a l’art pràcticament tots els projectes es fan col·lectivament. A part, cal preguntar-se com a estudiant de quina forma vols ser músic, i proposar idees per a l’ESMUC que puguin ser beneficioses cap a l’alumnat, perquè l’Escola escolta.

"Un error que vaig cometre va ser passar poques hores a l’ESMUC."

6. Encara que a l’ESMUC hi hagi una mentalitat en direccions positives, no hem parlat dels altres centres d’on venen la majoria d’estudiants. Com es veuen les classes de música a l’ESO i al batxillerat?

—Hi ha un discurs que es focalitza en les notes o en aprovar, traient substància a les classes. Això es relaciona amb la intenció de veure les classes amb una mirada de treball per competències, ja que l’educació està enfocada cap a Europa, seguint uns models que premia altres aspectes. Això respon a una necessitat de creixement econòmic en l'àmbit europeu. Hi ha contradiccions: es parla de millorar el sentit crític, però el sistema busca unes notes amb els seus alumnes, i certs elements queden enfonsats. Al final, el que es diu que és “resultat d’aprenentatge” acaba desapareixent.

7. Tenies preocupacions quan estudiaves al centre? Encara les tens?

—No tenia tantes preocupacions perquè ja havia entrat tard i estava més assentada amb feines que tenia al moment. Els estudiants de pedagogia veiem que tindran feina més ràpidament, en combinar la pedagogia amb l’instrument. Per la resta de disciplines, sí que hi ha més preocupacions sobre la concepció del músic a escala laboral. Molts encara es pregunten si tindran feina. Però cal mencionar també algunes barreres en el món de la pedagogia: amb la nostra titulació no pots educar a tots els estudiants de música, sinó que has de passar per una universitat o per magisteri. El sistema no reconeix que fem quatre anys d’estudis pedagògics, implicant més temps i diners.

"Els estudiants de pedagogia tindran feina més ràpidament, en combinar la pedagogia amb l’instrument."

IRENE DELGADO, A L'ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Amb motiu de la celebració dels 25 anys de l’ESMUC, hem pogut entrevistar alguns membres del professorat que tenen la particularitat d’haver cursat també com a estudiants al centre. Irene Delgado-Jiménez, docent de direcció, ha tingut el gest de dedicar-nos part del seu temps per contestar les nostres preguntes.
A través de la seva visió, mentalitat i anècdotes, ens ha explicat la influència del seu passat i les similituds amb els alumnes actuals, així com quins consells considera importants per als futurs músics.

1. Com resumiries la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC?

—Molt intensa, realment. No es va fer curta, principalment degut a la quantitat d’assignatures que no et permeten parar. A això suma-li les activitats musicals de fora de l’ESMUC que feia, junt amb altres estudiants del mateix curs.

La meva promoció va ser la del 2012, acabant l'any 2017, ja que quan entraves com a estudiant del professor director Jordi Mora era comú que acabessis fent cinc anys a causa de com plantejava les assignatures.

2. Aquesta quantitat d’assignatures, encara que intensa, porta també beneficis?

—I tant. El fet que hi hagi tantes assignatures té avantatges i inconvenients. Vas escurada durant el curs, però en sortir de Catalunya (com és el meu cas, en anar a Àustria), veus que tens una formació molt més àmplia que altres companys: molts d’ells estaven formats en interpretació, però no en altres àrees que també poden resultar pràctiques, com tècniques d’enregistrament o capacitat d’esperit crític, entre d’altres.

3. Abans de l’ESMUC, on havies estudiat?

—Jo soc de Cadis, però en fer el grau professional em vaig canviar de ciutat. Per desgràcia, se’m va crear una relació d’amor-odi amb la música clàssica: òbviament estimava la música clàssica, però la forma de com s’ensenyava em va afectar negativament. Després de la mort de la meva mare em vaig adonar que havia de continuar amb la música, i que era la meva màxima motivació. Vaig seguir els meus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, entrant a musicologia, però realment era una segona opció per a mi. Per tant, vaig decidir acabar els dos últims anys de professional al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i després vaig entrar a l’ESMUC.

4. Amb què et quedes de la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC? Quines lliçons t’emportes?

—És difícil dir amb què em quedo perquè realment hi ha hagut de tot. Moltes coses que es van aprendre són importants en la manera de fer que tinc avui en dia: en conèixer l’Escola, puc reaccionar millor amb com funcionen els estudiants, l’organització interna, i em permet ser més propera a l’aula. A part, em va donar perspectives pel que fa al funcionament que encara tinc en compte com a professora. Per exemple, em vaig adonar que quan estudiava, hi havia molts professors que esperaven que vinguéssim amb els coneixements ja apresos, i que la classe servís per precisar o afinar el que ja sabíem. Però en algunes assignatures, fins al tercer curs no hi havia un professor que no esperava que comencéssim amb tot après, que va permetre que hi hagués més intenció darrere de cada classe, i millorar l’equilibri general. La mateixa intenció que aplico amb els meus alumnes.

5. Quina seria la problemàtica més gran amb què es pot enfrontar un estudiant del centre?

—Un dels problemes de moltes assignatures és que ens concentrem en “salvar-les”, però hem de recordar la nostra motivació, encara que hi hagi dies que no la tinguem clara. Algunes coses s’han de salvar perquè el dia té 24 hores, i no passa res si a alguna hi arribem just o si alguna no ens surt tan bé. Precisament a l’ESMUC ens ensenyen que una persona del seu grau pot treballar en diferents temàtiques i àrees. No hem de quedar-nos encasellats, sinó recordar tot el que hem fet per arribar fins aquí, i explorar les nostres possibilitats.

6. Quines preocupacions tenies en la teva etapa com a estudiant? Han canviat amb el temps?

—I tant, les meves preocupacions són completament diferents! No estava tan preocupada pel futur a llarg termini, sinó per voler fer coses constantment. Jo volia dirigir al nivell més alt que em pogués permetre, i això em va portar a decidir anar a Viena. Les inquietuds han canviat perquè si no, no mostraria un progrés positiu. A la vegada, les inquietuds són font de motivació, tot i que sempre han d’estar controlades: hem de vigilar de no cremar-nos amb la feina. Però sempre penso en quin és el següent pas i en què vull dirigir: canviar de repertori, orquestres…

7. Quin últim consell donaries als estudiants de música?

Aneu a la vostra i trobeu el vostre camí, perquè la carrera d’estudiant no tracta que tothom passi per la mateixa ruta. Tinc alumnes que s’aproximen cap al terreny contemporani, altres cap a l’enregistrament, altres cap al romanticisme, etc. La marca ESMUC és la diversitat, i s’ha d’aprofitar. I sobretot, no perdeu mai la curiositat!

IRENE DELGADO, EN L'ACTUALITAT (FOTO: EULÀLIA PRAT).