Irene Urgell: “El que van durar els Pelegrins no ho poden dir ni els Beatles.”
LA COLLA ELS PELEGRINS, CAP AL 1906 |
Entrevistem a la Irene Urgell Molina, graduada en musicologia per l’ESMUC. El seu treball de final de grau (TFG) titulat “El ressò de la memòria”, és una recerca sobre el cas concret de la figura de Salvador Castellví dins del grup de grallers anomenat “els Pelegrins”.El seu TFG ha estat guardonat amb un accèssit als premis CEPAC (Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells), una entitat amb la finalitat d’afrontar els reptes que la dinàmica del món casteller es planteja, a partir de la investigació, la reflexió i la divulgació.
Guillem González i Marçal Pons
1. Per què vas escollir Salvador Castellví com a tema del teu TFG? Quin vincle tens amb aquest personatge?
—Salvador Castellví era el meu rebesavi patern. Aquesta elecció sorgeix d’una pregunta típica que es fa a molts músics: “Els teus pares fan música?”. Jo sempre responia que no, ni els meus avis tampoc, però a casa teníem una anècdota: un rebesavi tocava el timbal amb una colla de grallers. Això em va portar, amb la meva germana, a investigar-ne més quan teníem 14 anys, però en aquell moment no hi vam aprofundir gaire.
Quan vaig estudiar musicologia, vaig veure que aquest tema em permetria treballar aspectes metodològics i, alhora, resoldre dubtes familiars sobre el vincle del rebesavi amb la música. Vaig pensar que seria una bona manera de lligar una inquietud personal amb una recerca acadèmica.
2. El fet de fer el TFG d’un familiar et va condicionar o comprometre a l’hora de fer el treball?
—Sí, especialment al principi. Quan vaig proposar aquest tema, la meva tutora, Anna Costal i Fornells, em va aconsellar que mirés de parlar-ne des d’una perspectiva externa, ja que tenir un vincle personal amb el personatge podia condicionar el discurs. No es tracta que sigui millor o pitjor parlar d’un familiar, però sí que cal tenir-ho present. Crec que he aconseguit explicar la història d’una manera objectiva, fent un esforç per separar el vincle personal de la recerca acadèmica.
“Ni el meu rebesavi ni els grallers sabien llegir música”
3. Quina metodologia vas seguir per desenvolupar aquest treball? Com vas gestionar les dificultats amb la documentació?
—Vaig establir un diàleg entre dues metodologies principals: la investigació documental i el treball de camp. Primer, vaig recopilar tota la informació existent sobre el grup “Els Pelegrins” i vaig intentar crear un discurs complet sobre la seva història. Sobre ells ja se n’havia parlat en altres recerques, però de manera fragmentària.
També vaig fer treball de camp per recuperar la memòria oral de les seves activitats, entrevistant gent gran del poble on vivien. Aquí vaig trobar algunes dificultats. Molts documents només mencionaven el nom del grup, però no el dels seus membres. A més, no vaig trobar partitures del repertori que interpretaven, ja que no en feien servir: ni el meu rebesavi ni els grallers sabien llegir música. Pel que fa a les entrevistes, tot i la facilitat de contactar amb veïns del poble, vaig haver d’afinar molt en la interpretació de la informació.
“La memòria oral pot ser confusa, però això no vol dir que sigui menys vàlida que una font escrita”
4. Com vas contrastar la informació proporcionada per les entrevistes amb altres fonts?
—Això va ser un repte. A vegades, la memòria oral pot ser confusa, però això no vol dir que sigui menys vàlida que una font escrita. Els informants, que tenien entre 80 i 90 anys, parlaven de records d’infantesa o joventut, i de vegades les dades no coincidien entre elles. També passava que, per confusió generacional, parlaven del meu besavi en comptes del meu rebesavi, perquè compartien nom. En ser del mateix poble i tenir una base familiar, vaig poder corregir aquests matisos. Crec que aquest procés m’ha fet reflexionar molt sobre com manipular i analitzar dades de la memòria oral.
Els Pelegrins van estar actius durant més de 60 anys, una trajectòria que supera la de molts grups emblemàtics, com els Beatles.
5. Per què consideres important documentar i descriure la trajectòria del grup Els Pelegrins?
—Triar aquest tema no només em permet resoldre inquietuds personals, sinó també aportar alguna cosa a la disciplina. El meu treball intenta desmitificar la idea que als pobles no passava res interessant. Grups com Els Pelegrins van tenir un paper destacat en l’activitat musical local i van estar actius durant més de 60 anys, una trajectòria que supera la de molts grups emblemàtics, com els Beatles. A més, aquest cas particular ens permet entendre els canvis que van patir les colles de grallers entre finals del segle XIX i principis del XX, connectant-los amb fets històrics més amplis. La suma d’aquestes petites recerques pot ajudar a construir una visió més global de la música a Catalunya.
“Seria interessant recuperar aquest patrimoni, ja que podria canviar la percepció que la gent té de la gralla”
6. Creus que el paper de la gralla ha canviat molt des de l’època dels Pelegrins fins avui?
—Sí, molt. Abans, els grups de grallers eren familiars i tancats, formats majoritàriament per pagesos sense educació musical formal. Aquest model ha desaparegut completament. Ara, per exemple, hi ha alumnes de l'ESMUC que estudien gralla amb molta més formació musical i provinents de contexts molt diferents.
Tot i així, la gralla continua associada a la cultura tradicional, com els castells i altres manifestacions populars. Durant l’època d’or de la gralla, però, es feien més coses: es tocaven hits de l’època, es feien balls, cercaviles i altres activitats que avui dia es coneixen menys. Seria interessant recuperar aquest patrimoni, ja que podria canviar la percepció que la gent té de l’instrument.
7. Com t’has enriquit personalment amb aquest treball i quins aprenentatges en destacaries?
—Aquest treball m’ha aportat moltíssim. Poder investigar sobre un tema que em toca de prop ha estat una experiència única. Inicialment pensava que no hi hauria gaire informació, però vaig descobrir tant que vaig haver de deixar coses fora. M’ha entusiasmat el procés d’investigació: cada nou descobriment era una emoció.
He après a gestionar millor el temps, a moure’m entre diverses fonts i a acceptar que no tot es pot documentar. A més, aquest treball ha obert portes per continuar investigant, ja sigui sobre els Pelegrins o sobre qüestions més àmplies, com la percepció dels grallers com a músics no professionals. Ha estat una aventura des del principi fins al final.
Podeu llegir el treball de la Irene Urgell Molina aquí.