IRENE DELGADO, A L'ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC

Amb motiu de la celebració dels 25 anys de l’ESMUC, hem pogut entrevistar alguns membres del professorat que tenen la particularitat d’haver cursat també com a estudiants al centre. Irene Delgado-Jiménez, docent de direcció, ha tingut el gest de dedicar-nos part del seu temps per contestar les nostres preguntes.
A través de la seva visió, mentalitat i anècdotes, ens ha explicat la influència del seu passat i les similituds amb els alumnes actuals, així com quins consells considera importants per als futurs músics.

1. Com resumiries la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC?

—Molt intensa, realment. No es va fer curta, principalment degut a la quantitat d’assignatures que no et permeten parar. A això suma-li les activitats musicals de fora de l’ESMUC que feia, junt amb altres estudiants del mateix curs.

La meva promoció va ser la del 2012, acabant l'any 2017, ja que quan entraves com a estudiant del professor director Jordi Mora era comú que acabessis fent cinc anys a causa de com plantejava les assignatures.

2. Aquesta quantitat d’assignatures, encara que intensa, porta també beneficis?

—I tant. El fet que hi hagi tantes assignatures té avantatges i inconvenients. Vas escurada durant el curs, però en sortir de Catalunya (com és el meu cas, en anar a Àustria), veus que tens una formació molt més àmplia que altres companys: molts d’ells estaven formats en interpretació, però no en altres àrees que també poden resultar pràctiques, com tècniques d’enregistrament o capacitat d’esperit crític, entre d’altres.

3. Abans de l’ESMUC, on havies estudiat?

—Jo soc de Cadis, però en fer el grau professional em vaig canviar de ciutat. Per desgràcia, se’m va crear una relació d’amor-odi amb la música clàssica: òbviament estimava la música clàssica, però la forma de com s’ensenyava em va afectar negativament. Després de la mort de la meva mare em vaig adonar que havia de continuar amb la música, i que era la meva màxima motivació. Vaig seguir els meus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, entrant a musicologia, però realment era una segona opció per a mi. Per tant, vaig decidir acabar els dos últims anys de professional al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i després vaig entrar a l’ESMUC.

4. Amb què et quedes de la teva etapa com a estudiant a l’ESMUC? Quines lliçons t’emportes?

—És difícil dir amb què em quedo perquè realment hi ha hagut de tot. Moltes coses que es van aprendre són importants en la manera de fer que tinc avui en dia: en conèixer l’Escola, puc reaccionar millor amb com funcionen els estudiants, l’organització interna, i em permet ser més propera a l’aula. A part, em va donar perspectives pel que fa al funcionament que encara tinc en compte com a professora. Per exemple, em vaig adonar que quan estudiava, hi havia molts professors que esperaven que vinguéssim amb els coneixements ja apresos, i que la classe servís per precisar o afinar el que ja sabíem. Però en algunes assignatures, fins al tercer curs no hi havia un professor que no esperava que comencéssim amb tot après, que va permetre que hi hagués més intenció darrere de cada classe, i millorar l’equilibri general. La mateixa intenció que aplico amb els meus alumnes.

5. Quina seria la problemàtica més gran amb què es pot enfrontar un estudiant del centre?

—Un dels problemes de moltes assignatures és que ens concentrem en “salvar-les”, però hem de recordar la nostra motivació, encara que hi hagi dies que no la tinguem clara. Algunes coses s’han de salvar perquè el dia té 24 hores, i no passa res si a alguna hi arribem just o si alguna no ens surt tan bé. Precisament a l’ESMUC ens ensenyen que una persona del seu grau pot treballar en diferents temàtiques i àrees. No hem de quedar-nos encasellats, sinó recordar tot el que hem fet per arribar fins aquí, i explorar les nostres possibilitats.

6. Quines preocupacions tenies en la teva etapa com a estudiant? Han canviat amb el temps?

—I tant, les meves preocupacions són completament diferents! No estava tan preocupada pel futur a llarg termini, sinó per voler fer coses constantment. Jo volia dirigir al nivell més alt que em pogués permetre, i això em va portar a decidir anar a Viena. Les inquietuds han canviat perquè si no, no mostraria un progrés positiu. A la vegada, les inquietuds són font de motivació, tot i que sempre han d’estar controlades: hem de vigilar de no cremar-nos amb la feina. Però sempre penso en quin és el següent pas i en què vull dirigir: canviar de repertori, orquestres…

7. Quin últim consell donaries als estudiants de música?

Aneu a la vostra i trobeu el vostre camí, perquè la carrera d’estudiant no tracta que tothom passi per la mateixa ruta. Tinc alumnes que s’aproximen cap al terreny contemporani, altres cap a l’enregistrament, altres cap al romanticisme, etc. La marca ESMUC és la diversitat, i s’ha d’aprofitar. I sobretot, no perdeu mai la curiositat!

IRENE DELGADO, EN L'ACTUALITAT (FOTO: EULÀLIA PRAT).