Una frase com “escoltar els colors” pot semblar, d’entrada, el títol d’algun text poètic, però en aquest cas, fa referència a un fet real.

Algú s’ha plantejat mai què passaria si no poguéssim veure els colors?

Un programa de tv3, dedica 20 minuts a explicar detalladament cada color i el que implica, per exemple, que el verd batega, creix, brota i viu. És el color de la natura, de la vida, el blau és confiança, aire, mar, oxigen. El vermell, el foc, la passió. El taronja, potser la primera llum del dia, un moment de transició, la vitamina C. El marró, el color que, insconscientment més utilitzem, és tardor, fulles.

Però, si enlloc d’utilitzar aquest tipus d’adjectius, o referències comparatives utilitzéssim sons, com seria?

Fa relativament poc un amic em va ensenyar  el cas d’un home, Neil Harbison, que va néixer amb acromatoplasia. Aquesta és una malaltia genètica, una anomalia de la visió que impedeix veure en color,  només permet veure en blanc i negre.  

El cas és que Neil Harbison, va conèixer a un llicenciat en cibernètica, i junt amb ell, va treballar en la creació d’un eyeborg, per a poder percebre els colors a través dels sons. L’ull detecta la freqüència del color i l’envia a un chip que té implantat, d’aquesta manera pot sentir el so dels diferents colors.

Harbisson ens explica en un vídeo, diferents exemples que demostren com li ha canviat a ell la percepció de certs aspectes, com per exemple, la forma de vestir: “Ja no vesteixo en funció de si queda bé, sinó de si sona bé”, en el menjar:  pot menjar-se la seva cançó preferida o composar melodies a partir dels aliments, i fins i tot, en conceptes més transcendentals com el propi concepte de bellesa. Nosaltres pensem en la bellesa en funció –sovint- d’un cànon establert, d’uns patrons que ens imposen a partir d’elements quotidians, en canvi, ell, pot escoltar les cares, i decidir si són boniques en funció de si sonen bé o no.

Una altra cosa interessant, és l’efecte invers, és a dir que els sons esdevenen colors. Sons des del telèfon fins a temes coneguts mundialment:

I no només cançons, sinó també discursos:

Una altra cursiositat, és que Neil Harbisson pot arribar a percebre colors que els altres humans no podem, com per exemple, els infraroig o els ultravioleta.

Pels que estiguin més interessats en el tema, des de fa 4 anys, Neil Harbisson va crear la Cyborg foundation, una institució per a la investigació, la creació i la promoció de projectes relacionats amb l’ampliació i la creació de nous sentits i percepcions mitjançant l’aplicació de tecnologies per al cos humà. De fet, la fundació també pretén defensar els drets de cyborg –Neil Harbisson va lluitar per a que el govern li deixés aparèixer al seu passaport amb l’ull electrònic, ja que ell declara que es va convertir en cyborg quan va deixar de sentir la diferència entre el seu cervell i el software: "No es la unión entre la antena y mi cabeza lo que me convierte en ciborg sino la unión entre el software y mi cerebro".

És una bona manera de fer certa crítica a la creació d’aplicacions basades en necessitats falses, o imposades, per a proposar una nova forma d’entendre el concepte de tecnologies, i de veure una altra aplicació de la música, que va més enlllà del que segurament mai hauríem imaginat.