Entrevista

Entrevista a un jove musicòleg: Irina Prieto Botella

By Alba Muñoz Gurría - de març 16, 2015

La Irina té 27 anys i va acabar l'Esmuc fa 4. Ara viu a París i hem quedat al vespre, al final de les nostres jornades, per fer una entrevista per skype. Malgrat les dificultats tècniques que vam tenir al principi, la seva paciència, simpatia i bona predisposició van fer que tot fos més còmode i fàcil.


Irina, que et va portar fins a París?

Vaig fer un Erasmus. L’Esmuc tenia un conveni amb PARIS 8, que és una universitat que està molt bé, amb un pla que vaig trobar bastant complementari amb la formació que jo havia rebut a l’Esmuc, i m’hi vaig llençar de cap! 

Però t’hi vas quedar... 

Sí... Durant el meu Erasmus vaig veure un màster de creació sonora. El vaig trobar molt interessant i era molt més barat que els màsters de Catalunya i Espanya, i com que després de l’Erasmus encara em quedava un any de projecte final, vaig decidir quedar-me a París, fer el projecte a distància i començar aquest màster. 

I actualment fas alguna cosa relacionada amb la musicologia? 

El que està més relacionat amb la musicologia de les activitats que faig, que no és tota l’activitat que faig, no és a temps complet però és un temps important, és que treballo en el museu de la música de París. I el que faig són visites guiades i tallers.

Uau! I com és que et vas decantar per aquesta carrera?

Doncs estava acabant el grau mig de piano i fent batxillerat... i jo sabia que volia fer música però no sabia molt bé com, no m’atrevia a tirar per intèrpret pianista i de sobte vaig enterar-me que existia una cosa que es deia musicologia i em va semblar que estava feta per mi!  

Més feta per tu que la interpretació. 

En aquell moment no em veia fent interpretació i en canvi el món de les ciències humanes, la teoria, la historia... Vaig fer un any d’humanitats mentre em preparava l’Esmuc. I aquest món me’l sentia més meu, em quedava més a l’abast, em feia menys por. I vaig tirar per aquí... i m’agrada molt! De fet, al museu utilitzo tots els meus coneixements i els intento transmetre, o sigui que m’agrada, tot i que després he acabat tirant cap a la creació, que potser m’agrada una mica més. 

I ara quina és la teva relació amb l’instrument? 

Doncs me’n serveixo molt per composar i també he tocat en grups de música i tal... Però hm... no. Ara és el meu principal útil per composar.

Recomanaries l’Esmuc per a estudiar musicologia?

Sí, i tant.


Què és el que creus que fan millor? 

El millor és l’enfocament dels Departaments de Musicologia i d’Etnomusicologia de quan jo hi era; aquest enfocament tan poc etnocèntric obert a tot tipus de música, manifestacions musicals i punts de vista diferents. A mi em va canviar la manera de pensar com a intèrpret, musicòloga i persona. A les meves visites al museu sempre ho dic abans de començar: això és el museu de la música, però de quina música?, quins instruments hi ha? Podem parlar de la nostra història i tradició, que és tan important i tan bonica, però hem de saber que és des d’un punt de vista concret.

I ara, amb una mica més de perspectiva, què milloraries?

Bueno, no se’ls hi pot demanar tot, oi? A mi el que m’agrada dels francesos, per exemple, és que son molt seriosos amb la construcció del discurs, l’argumentació... Els hi pesa molt una tradició intel·lectual molt forta i són molt potents en tot el que son les ciències humanes i socials, la creació de teories crítiques... Quan vaig estar a l’Esmuc de vegades tenia la sensació que es qüestionava  tant la filosofia europea i la musicologia mes clàssica que semblava que no s’aportaven nous conceptes o paràmetres o arguments. I això els francesos ho saben fer molt bé. Ells si critiquen alguna cosa és per després proposar la seva, argumentant bé, amb referències i mullant-se. A l’Esmuc, sobretot als professors que abordaven nous camps temàtics, els hi faltava una mica d’arremangar-se i dir: vinga, no ens agrada com es fa això, doncs a proposar això altre amb aquestes eines metodològiques i tals conceptes. I ens mullem. 

Com trobes que universitats com la UAB no facin proves d’accés per accedir a la carrera de musicologia? Creus que s’hauria exigir un mínim nivell d’estudis musicals o que per contra, ha d’estar oberta a tothom que n’estigui interessat? 

Mira, fa uns anys, quan anava a l’Esmuc, t’hagués dit que no, que això de l’Autònoma no és seriós; que un musicòleg ha de ser music. Però ara, després d’haver passat per PARIS 8, que no demana prova d’accés, potser no em sembla tan imprescindible. És a dir, potser no en el moment d’entrar però això no vol dir que no se’ls hi pugui exigir. Jo crec que un adult a 19, 21 anys, pot aprendre a llegir musica, i el fet de que tingui o no un instrument... Abans em semblava molt important i ara m’ho sembla menys perquè mira, a PARIS 8 no només feien teòriques, també fèiem moltes assignatures pràctiques. Jo havia tingut cursos de música del Magreb i al mateix temps cursos de percussió magrebina. Si la pràctica també està integrada als cursos també és una bona manera de què gent que potser no té una pràctica molt regular o a nivell de conservatori superior, tingui una activitat com a músic. Els musicòlegs que he trobat a PARIS 8, tot i que no haguessin passat un concurs d’entrada, tot era gent que tocava alguna cosa. Potser també hi ha una selecció natural, de que la gent que s’hi acosta són una mica músics. Però bé, els professors, també ho han de demanar i qui no sàpiga llegir s’ha de posar les piles ell sol, tot i que no hi hagi concurs d’entrada. 

Quin creus que és el futur laboral d’algú que estudia musicologia avui dia?

Sóc conscient que a Espanya les coses estan menys fàcils, perquè aquí a Paris sí que hi ha feina. El que és bonic de la musicologia és que també és bastant lliure. Jo, per exemple, acabo utilitzant les meves eines de musicologia per composar la música de pelis que faig, per exemple, perquè em demanen molts estils diferents i vaig cap aquí o vaig cap allà. Està bé que cada musicòleg descobreixi quina és la part de la musicologia que més li agrada i, si és la divulgació, la investigació o perquè no, la creació, que trobi el seu camí. En general, crec que estem en una societat on tens molta llibertat per crear la seva pròpia feina, proposar-te empreses o fins i tot càrrecs que no existien fins avui. Per exemple, abans, durant el procés de producció d’una pel·lícula, només hi havia la productora i el compositor, i ara hi ha una persona que és el director musical, que és el que assessora musicalment. 

Sentin-te sona fàcil! 

Tinc la sensació que s’estan creant diferents feines per aquí i per allà i que les empreses i els llocs de treball també estan oberts al que la gent proposa. Potser tinc una visió molt optimista perquè sóc a França i potser sí que és difícil trobar feina però al mateix temps crec que pots posar molt de part teva: buscar molt, veure quin és el teu perfil i en què ets bo, perquè també hi ha més oportunitats de fer coses diferents que abans.



  • Share:

You Might Also Like

0 comentaris