Què hi ha que doni més llibertat que el vol d’un ocell? Aquest és un pensament que tenim moltes persones quan veiem ocells volar, com si des de les alçades tot es veiés més net i clar. Però no tots els ocells viuen en llibertat. N’hi ha que es passen la vida en una gàbia, per una cosa o per altra. Cocanha aposta per l’alliberament de la llengua i de les qüestions de gènere.
 |
|
Portada de Puput (Pagans, 2020), disseny de Rodin Kaufmann |
El febrer de 2020, just abans que esclatés la pandèmia en la qual ens trobem encara, Cocanha va publicar Puput (Pagans), un disc que ha permès a les de Tolosa de Llenguadoc obrir encara més les ales. Si bé amb els anteriors treballs, l’EP 5 cants polifonics a dançar (2015) i el disc I ès? (2017) les intencions del grup estaven clares; a Puput es consoliden tots els principis de Cocanha.
Una de les característiques principals d’aquest trio és que canten íntegrament en occità, cosa que d’entrada no hauria de sorprendre sabent que és la seva llengua materna; però per aquest motiu no actuen gaire a França, on no són benvingudes per cantar en aquesta llengua. Tot i això, l’escena musical occitana és molt àmplia i Cocanha fa camí amb d’altres que reivindiquen l’aranès com l’Alidé Sans.
L’altre fet a destacar és que la majoria de les cançons són tradicionals, concretament polifonia occitana (cantèra). Una cosa que fan Caroline Dufau, Maud Herrera i Lila Fraysse és modificar-ne les lletres en clau de gènere. Això es pot veure clarament a “Suu Camin de Sent Jacques”, una cançó tradicional gascona que explica com a la ruta dels pelegrins que van cap a Santiago de Compostel·la s’hi està construint una casa. La peça comença i acaba amb un avís als transeünts que s'aturaran: "Per aquí davant passa tanta gent nit i dia. Si demanen una copa, els hi servirem. Si demanen allotjament, els hi donarem. Si demanen noies, els colpejarem amb un bastó".
Sonorament, el disc té dos pilars fonamentals: els tambors de cordes i la veu. Els primers, instruments de corda percutida característics del Pirineu destaquen a “Colorina de Ròsa” i “Janeta”, on marquen tant la base harmònica com el beat. Jugar amb el ritme i les seves possibilitats és un altre segell de Cocanha, ja sigui amb els tambors, fent clapping o amb les veus mateixes. Aquestes últimes brillen individualment i a cappella a “Dos Branlaboièrs” amb Maud Herrera, a “La femna d’un tambor” amb Lila Fraysse i a “Bèth aubre” amb Caroline Dufau. Juntes fan esclatar harmonies hipnòtiques, com és el cas de la versió polifònica de “Quauque Còp”.
Tot plegat fa obrir els ulls a aquells que pensen que la música tradicional està ancorada en el passat, que no pot ser representativa de la societat actual. També pels puristes que critiquen les modificacions necessàries perquè això sigui així. En definitiva, un ocell ha de tenir l’oportunitat de desplegar les ales i emprendre el viatge que cregui convenient. Esperem que les Cocanha no deixin mai d’aixecar el vol.