Notes al programa
Banda Municipal de Barcelona
L’auditori – Sala 2
Oriol Martorell
5 de maig de 2019, 11:30h
Quan ens han explicat la història de la música, sovint només coneixem les
grans obres simfòniques o les òperes més representatives dels grans compositors.
Per això, un concert com aquest és una bona forma de reivindicar no solament la
música de banda, sinó els mateixos compositors com a creadors d’obres de diversa
índole. El recorregut històric que ens proposa la
Banda Municipal de Barcelona en aquesta cita posa de rellevància la
participació de grans compositors clàssics en el món bandístic. I és que el
repertori d’aquestes formacions també ha patit una notable evolució. La primerenca però complexa Obertura per a instruments de vent de Mendelssohn, escrita quan aquest només tenia 15
anys, demostra un primer apropament al simfonisme per a agrupació de vents, amb
una obra plena de matisos i sonoritats amb clar regust classicista i romàntic.
La peça s’escriu inclús abans de la invenció i arribada del saxofon a les
bandes, però destaca per la seva varietat tímbrica i riquesa en la
instrumentació. Així mateix, la Simfonia
per a banda d’Amilcare Ponchielli demostra la voluntat dels compositors de
portar la banda cap a terrenys propis de l’època, amb melodies recurrents,
contrastos de dinàmica i fortes cadències per donar a l’obra un final absolut i
estructura definida.
El repertori d’aquesta cita també incorpora sonoritats
marcials, pròpies d’un context bèl·lic al segle XIX, un fet clau en el desenvolupament de les
bandes militars que derivarien en les bandes que actualment coneixem. De durada
breu, la interpretació de la Marxa per al sultà Abdul Medjid de Rossini representa aquesta funció de la música als exèrcits
que també materialitzen Samuel Barber amb Commando
March o Saint Saëns amb Orient i
occident op.25. La universalitat del caràcter processional de la música de
banda també troba lloc en les composicions de Prokofiev, que a la seva Marxa en si bemoll op.99 intensifica la
força i el caràcter potent de les marxes amb l’obra més breu del concert. Un
moment que, tot i la seva fugacitat, no deixa respirar a uns músics que mantenien
en alt les forces que el cos militar soviètic necessitava en plena Segona
Guerra Mundial.
Per
acabar, un Milhaud eclèctic ens proposa l’obra més personal que escoltarem: una
Suite francesa que ens serveix de
síntesi de l’evolució del repertori bandístic, a través d’unes seccions totalment
contrastades que van des de les sonoritats marcials més tonals fins a parts
evocadores que, fins i tot, dota al saxofon d’un protagonisme fruit de la
importància que l’instrument ha anat tenint al llarg del segle XX.
Isaïes Albert Benavent
.png)
.png)
.png)
0 comentaris