Després d’uns eterns set anys sense cap àlbum de The Strokes, l’any 2020, en plena pandèmia, el grup ens porta el seu sisè disc anomenat The New Abnormal. Un títol que representa el desastre actual que vivim i que va acompanyat d’un quadre caòtic de Jean-Michel Basquiat com a portada, que atrau i crea curiositat en qui el veu.

The New Abnormal no és l’àlbum rock alternatiu convencional de The Strokes al qual estem acostumats, sinó que ens trobem davant d’un canvi de sonoritat, com si es barregessin tots els discs anteriors del grup. Travessa una fina barrera utilitzant sintetitzadors i guitarres que provoquen un efecte de destrucció i tornada als anys 80. No obstant això, aquest disc es converteix en un dels més destacats del grup, arribant al nivell de l’exitós (i de portada polèmica) Is This It (2001), considerat el millor disc de The Strokes.

Anteriorment es van trobar en una situació crítica pel fet que els membres del grup van tenir certes disputes i, a més, no trobaven una cohesió musical, cosa que va fer que es distanciessin. Si escoltem, per exemple, Angles, veiem que no s’acaba d’establir una sonoritat concreta ni contínua, sinó que sembla com si cada membre del grup hagués escrit quelcom per separat i després ho haguessin ajuntat tot (almenys no és un experiment en solitari de Casablancas...), com narra Ryan Dombal a Pitchfork. Fet que explica per què els darrers àlbums manquen de sentit, són molt experimentals i semblen fets a correcuita. En altres paraules, va ser una decepció pels fans que adoraven els inicis del grup. Tanmateix, certes cançons es salven, tot s’ha de dir.

Val la pena dir que, durant aquesta etapa d’àlbums buits de significat, gairebé tots els integrants del grup van començar a treure cançons en solitari o amb un altre grup, en particular, Julian Casablancas (The Voidz) o Nick Valensi (CRX).

A partir d’aquestes noves experiències i canvi d’aires, The Strokes tornen amb molta potència en aquesta “nova etapa anormal”. I ens regalen nou innovadores cançons, que parlen, entre altres coses, de les males decisions preses durant el seu període “silenciós”, i de certa frustració i pressió en haver de treure música, amb un punt nostàlgic rememorant el seu primer projecte.

El disc comença amb The Adults Are Talking, un tema que tot i ser energètic et dona una sensació de melancolia quan escoltes els mots cantats per Casablancas, acompanyats exactament igual per la guitarra.

En segon lloc, tenim Selfless, on canvia el caràcter a un molt més melodiós i trist. És la cançó més íntima del disc i la lletra parla de dependències emocionals. Compta amb molts falsets ben executats i un registre alt.

El disc prossegueix amb la cançó Brooklyn Bridge To The Chorus. Aquesta comença amb un riff del sintetitzador que va sonant durant tota la cançó i té moments que recorden al primer disc del grup.

Després tenim Bad Decisions, que ja ho diu tot el títol. Aquesta cançó té uns canvis de ritme que van acompanyats de les guitarres.

Tot seguit ve Eternal Summer. Una cançó amb un punt psicodèlic, que arriba a semblar del grup The Voidz, de Julian Casablancas, o d’alguna cançó de l’àlbum The Wall, de Pink Floyd. Aquesta ve dotada d’una lletra que fa una crítica a la crisi climàtica.

La sisena cançó és At The Door. És un cop fort emocional inesperat. Aquí sí que tenim la cançó de desamor i tristesa que tant era d’esperar. Sense l’acompanyament de la bateria, Casablancas va apareixent i desapareixent gradualment darrere d’un lleu auto-tune present durant tota la cançó.

Seguidament ve Why Are Sunday’s So Depressing? Una cançó lenta amb alguna guitarra distorsionada intermitent, que ens fa recordar la mala sensació que produeix un diumenge.

La penúltima cançó és Not The Same Anymore. Una balada que porten les guitarres i ens fa sentir una gran nostàlgia que ens encaminarà cap a la darrera cançó del disc.

Per acabar tenim Ode To Mets. Una cançó que comença introduint una melodia fins que entra una altra de diferent tempo i ritme que la va tapant progressivament per complet, creant un efecte molt especial. Després de la introducció segueix de manera tranquil·la amb la guitarra sola i va agafant forma a mesura que va avançant, afegint-hi primer la veu i després la bateria.

Així doncs, el disc finalitza d’una manera molt equilibrada i que demostra que a vegades esperar és millor. A poc a poc i amb molt bona lletra.

Fitxa tècnica

Títol: The New Abnormal

Intèrprets: The Strokes

Any: 2020

Segell discogràfic: SONY INTERNACIONAL

Estil: Rock, indie

Altres ressenyes:

• Sodomsky, S. (2020). The Strokes, The New Abnormal. Pitchfork. https://pitchfork.com/reviews/albums/the-strokes-the-new-abnormal/.

• The New Abnormal, The Strokes (2020). Genius. https://genius.com/albums/The-strokes/The-new-abnormal.
  

• López, M. (2020). THE STROKES – ‘The New Abnormal’, Su propio “Gigaton”. ROCKZONE. https://www.rockzonemag.com/the-strokes-the-new-abnormal/.

•      Rodríguez, O. (2020). The New Abnormal. MondoSonoro. https://www.mondosonoro.com/criticas/discos-musica/the-strokes-the-new-abnormal-disco/.

• Sefe, E. (2020). The New Abnormal - The Strokes, Review. Mindies. https://www.mindies.es/review/resenamos-the-new-abnormal-el-nuevo-trabajo-de-the-strokes/. 

•      Ors, J. (2020). ¿Por qué The Strokes ha escogido este cuadro de Basquiat para su nuevo álbum?. La Razón. https://www.larazon.es/cultura/20200411/l622sqxxz5d3phlwvgialqrpu4.html.