The New Abnormal
Després d’uns eterns set anys sense cap àlbum de The Strokes, l’any 2020, en plena pandèmia, el grup ens porta el seu sisè disc anomenat The New Abnormal. Un títol que representa el desastre actual que vivim i que va acompanyat d’un quadre caòtic de Jean-Michel Basquiat com a portada, que atrau i crea curiositat en qui el veu.
The
New Abnormal no és l’àlbum rock
alternatiu convencional de The Strokes al qual estem
acostumats, sinó que ens trobem davant d’un canvi de sonoritat, com si es
barregessin tots els discs anteriors del grup. Travessa una fina barrera
utilitzant sintetitzadors i guitarres que provoquen un efecte de destrucció i tornada
als anys 80. No obstant
això, aquest disc es converteix en un dels més destacats del grup,
arribant al nivell de l’exitós (i de portada polèmica) Is
This It (2001), considerat el millor disc de The
Strokes.
Anteriorment es van trobar en una
situació crítica pel fet que els membres del grup van tenir certes disputes i,
a més, no trobaven una cohesió musical, cosa que va fer que es distanciessin. Si
escoltem, per exemple,
Angles,
veiem que no s’acaba d’establir una sonoritat concreta ni contínua, sinó que
sembla com si cada membre del grup hagués escrit quelcom per separat i després
ho haguessin ajuntat tot (almenys no és un experiment en solitari de
Casablancas...), com narra Ryan Dombal a Pitchfork.
Fet que explica per què els darrers àlbums manquen de sentit, són molt
experimentals i semblen fets a correcuita. En altres paraules, va ser una decepció pels fans
que adoraven els inicis del grup. Tanmateix, certes cançons es salven, tot s’ha de dir.
Val la pena dir que, durant aquesta
etapa d’àlbums buits de significat, gairebé tots els integrants del grup van
començar a treure cançons en solitari o amb un altre grup, en particular, Julian
Casablancas (The
Voidz) o Nick Valensi (CRX).
A partir d’aquestes noves
experiències i canvi d’aires, The Strokes tornen amb molta potència en aquesta
“nova etapa anormal”. I ens regalen nou innovadores cançons, que parlen, entre
altres coses, de les males decisions preses durant el seu període “silenciós”, i
de certa frustració i pressió en haver de treure música, amb un punt nostàlgic rememorant
el seu primer projecte.
El disc comença amb The
Adults Are Talking, un tema que tot i ser energètic et dona una sensació de
melancolia quan escoltes els mots cantats per Casablancas, acompanyats exactament
igual per la guitarra.
En segon lloc, tenim Selfless,
on canvia el caràcter a un molt més melodiós i trist. És la cançó més íntima del
disc i la lletra parla de dependències emocionals. Compta amb molts falsets ben
executats i un registre alt.
El disc prossegueix amb la
cançó Brooklyn Bridge To The Chorus. Aquesta comença amb un riff del
sintetitzador que va sonant durant tota la cançó i té moments que recorden al primer
disc del grup.
Després tenim Bad Decisions, que ja
ho diu tot el títol. Aquesta cançó té uns canvis de ritme que van acompanyats de
les guitarres.
Tot seguit ve Eternal Summer.
Una cançó amb un punt psicodèlic, que arriba a semblar del grup The Voidz, de
Julian Casablancas, o d’alguna cançó de l’àlbum The Wall, de Pink Floyd.
Aquesta ve dotada d’una lletra que fa una crítica a la crisi climàtica.
La sisena cançó és At
The Door. És un cop fort emocional inesperat. Aquí sí que tenim la cançó de
desamor i tristesa que tant era d’esperar. Sense l’acompanyament de la bateria,
Casablancas va apareixent i desapareixent gradualment darrere d’un lleu auto-tune
present durant tota la cançó.
Seguidament ve Why Are
Sunday’s So Depressing? Una cançó lenta amb alguna guitarra distorsionada
intermitent, que ens fa recordar la mala sensació que produeix un diumenge.
La penúltima cançó és Not
The Same Anymore. Una balada que porten les guitarres i ens fa sentir una
gran nostàlgia que ens encaminarà cap a la darrera cançó del disc.
Per acabar tenim Ode To Mets. Una
cançó que comença introduint una melodia fins que entra una altra de diferent
tempo i ritme que la va tapant progressivament per complet, creant un efecte molt especial. Després de la
introducció segueix de manera tranquil·la amb la guitarra sola i va agafant
forma a mesura que va avançant, afegint-hi primer la veu i després la bateria.
Així doncs, el disc finalitza d’una manera molt equilibrada i que demostra que a vegades esperar és millor. A poc a poc i amb molt bona lletra.
Fitxa tècnica
Títol: The New Abnormal
Intèrprets: The Strokes
Any: 2020
Segell discogràfic: SONY INTERNACIONAL
Estil: Rock, indie
Altres ressenyes:
- Sodomsky, S. (2020). The Strokes, The New Abnormal. Pitchfork. https://pitchfork.com/reviews/albums/the-strokes-the-new-abnormal/.
- The New Abnormal, The Strokes
(2020). Genius. https://genius.com/albums/The-strokes/The-new-abnormal.
- López, M. (2020). THE STROKES – ‘The New Abnormal’, Su propio “Gigaton”. ROCKZONE. https://www.rockzonemag.com/the-strokes-the-new-abnormal/.
-
Rodríguez, O. (2020). The New Abnormal. MondoSonoro. https://www.mondosonoro.com/criticas/discos-musica/the-strokes-the-new-abnormal-disco/.
- Sefe, E. (2020). The New Abnormal - The Strokes, Review. Mindies. https://www.mindies.es/review/resenamos-the-new-abnormal-el-nuevo-trabajo-de-the-strokes/.
-
Ors, J. (2020). ¿Por qué The Strokes ha escogido este cuadro de Basquiat para su nuevo álbum?. La Razón. https://www.larazon.es/cultura/20200411/l622sqxxz5d3phlwvgialqrpu4.html.