Joan Plana va començar els seus estudis musicals amb el violí a Lleida, i més tard va formar
part de la primera promoció de l’Esmuc, estudiant violí clàssic i contemporani.
A partir de la participació d'uns cursos d'estiu que es fan a Estats Units, va decidir començar el
màster a Cleveland. Actualment ja fa anys que està estudiant als Estats Units, on ha ampliat els seus coneixements musicals, ha crescut personalment i s’ha
endinsat en el món de la música antiga que, a dia d’avui, combina amb el
clàssic.
Com vas
anar a parar a Estats Units?
Durant dos o tres
anys dels que vaig estar a l’Esmuc, els estius els vaig passar aquí als Estats
Units. El que a Espanya són cursets d’estiu de deu dies, aquí són gran
festivals de música i duren un mes i mig o dos, dins el període de vacances d’estiu, i es fan classes, concerts... Com que m'agradava, i el professor que tenia a l’Esmuc -Kai
Gleusteen-, també havia estudiat als Estas Units, vam parlar de la possibilitat
de marxar a fer el màster aquí. Així que durant el meu últim any a l’Esmuc
vaig venir diverses vegades als Estats Units a fer proves a diferents universitats
i, l’agost del 2005, quan ja havia acabat l’Esmuc, vaig venir a viure aquí. Els
meus primers quatre anys els vaig passar a Cleveland, i ara és
el cinquè any que estic a Nova York.
Què és el que
va fer que decidissis provar aquests cursos d’estiu?
Sempre havia
tingut el “gusanillo” de venir als Estats Units. Ja de més petit havia anat
mirant coses de la Juilliard School i altres escoles d’allà, fins i tot estava subscrit
a l'Strad Magazine, que rebia a casa un cop al mes. En aquesta
revista, una vegada a l’any hi ha un suplement de cursos i festivals d’estiu
dels més importants. Vaig estar mirant i informant-me d’alguns d’aquests,
parlant amb diversa gent com el professor de saxo de l’Esmuc, Nacho Gascón, que
va ser el meu tutor i que havia estat en un d’aquests festivals. Entre ell i en
Kai em van anar portant cap aquest món. Tot plegat va ser una mica a
l’aventura, ja que el 2001, quan vaig començar a interessar-m’hi seriosament,
les pàgines webs no estaven tan desenvolupades, ni hi havia Facebook ni era
tan fàcil obtenir informació. A més a més era el primer cop que agafava l’avió,
i el meu anglès era nefast. L’anglès d’Espanya quan se surt de l’institut és pèssim.
El primer estiu que hi vaig anar em van perdre la maleta a l’aeroport i va
trigar tres setmanes en arribar-me... explicar-los com era la meva maleta va
ser tot un show, com també ho va ser l’autobús que m’havia de portar el
lloc on havia d’anar, i trobar-ho.
I...vist el
panorama amb l'idioma, vas decidir que t’havies de posar les piles.
Sí, a més a més a
qualsevol universitat ja et demanen un nivell mínim, que a nosaltres ens sembla
alt, i pels doctorats demanen un títol que es diu GRE, que és un nivell encara més alt.
Al principi ho
vaig passar força malament, no tant pels estudis musicals i les classes, sinó pel
dia a dia de viure aquí. El fet d’obrir un compte bancari, de llogar un
apartament, de pagar a hisenda... totes aquestes coses tan normals que no hi
penses o que sempre tens algú que t’ajuda.
Què és el que
va fer que decidissis quedar-te als Estats Units?
Moltes coses. A
Espanya sovint es pensa el grau superior com a la gran fita, acabar la
llicenciatura. Però aquí als Estats Units a la llicenciatura n’hi diem undergraduate,
així que no ets graduat encara. La undergraduate és lo bàsic, és com fer
l'ESO. No hi ha gaire gent a Espanya que faci l'ESO i no faci el batxillerat,
doncs aquí és el mateix, no conec quasi bé ningú que no hagi fet un màster. Jo
vaig fer el màster, que aquí duren dos anys, a Cleveland, i vaig decidir que
necessitava estudiar molt més. M’agradava el país, tenia concerts, i vaig
decidir quedar-m'hi. Vaig fer un altre màster, un nivell més alt, que es diu professional
studies, que és més encarat a la carrera. A més a més, després vaig començar
a entrar amb la música antiga, que és per on em moc més actualment.
Com vas
endinsar-te dins el món de la música antiga?
Al costat de l’escola
on estudiava, la Cleveland Institute of Music, hi teníem una altra
universitat, la Case Western University, que tenia un programa de música antiga
molt conegut i una orquestra barroca també molt coneguda, així que vaig decidir
provar lo de la música antiga, cosa que recomano encara que tan sols sigui per
provar. Em va agradar i m’hi vaig començar a posar una mica més seriós, així
que paral·lelament als professional studies que estava fent amb el violí clàssic,
vaig decidir fer un màster de violí barroc. Quan vaig acabar els dos anys, se
m’estava acabant el visat, i jo estava fent proves per entrar a alguna
orquestra americana. Vaig superar la prova que es feia per poder entrar a fer
un programa de música antiga que es començava a fer a la Juilliard School, i això
va fer que decidís mudar-me a Nova York el 2009. Vaig acabar la Juliard el 2011
i ara estic fent la tesi doctoral a la Universitat de Nova York.
Has dit que
quan vas acabar els anys de Cleveland se t’estava acabant el visat? Com
funciona tot aquest tema?
Sempre que vens
als EEUU, lo més bàsic si véns com a turista és el visat de turista: omples un
petit formulari per internet i pots estar aquí un màxim de 90 dies. Si véns com a estudiant, per a fer un màster, un undergraduate, un
doctorat... necessites un visat F1. El més important per tenir-lo és haver
obtingut una plaça a alguna universitat d’aquí. Primer esculls una escola, o fas audicions a diverses
escoles que t’interessin: pel programa de l’escola, perquè té prestigi, pel
professor, la ciutat on t’interessa viure...
L’accés a l’escola,
el tema beques... podries explicar-nos una mica com va?
Primerament tu
fas la prova per entrar a l’escola, i posem que guanyes la plaça. A partir d’aquí
l’escola et demana molts documents per entrar, però el més importants és la
teva situació econòmica, la dels teus pares i la de la teva família en general.
Ells et fan un barem del què et gastaràs al mes o a l’any aproximadament:
matrícula, altres despeses de la universitat, viatges, i el viure –apartament,
menjar, despeses personals-. I posem, per exemple, que això a Nova York són uns
80-90.000 dòlars a l’any. Et demanen quant, de tot això, tu i la teva família
podeu aportar. A partir d’aquí, basant-se en la teva situació econòmica, com
has tocat a l’audició, com et veu el professor... et donen una beca
o una altra.
Tot i així,
sovint veus que encara et falten diners, llavors pots fer diverses coses. Una
cosa molt usual, per exemple, és que et donen una petita feina a la
universitat: treballar a la biblioteca, moure faristols en assajos o concerts...
tothom fa algunes d’aquestes petites feines, no és gens estrany. Si tot i així
no pots, pots demanar els OWS, que són els coneguts préstecs d’estudi sense
interessos del banc. Tu demanes el que et falta per pagar el màster, i el dia
que acabes els teus estudis és el dia que comences a pagar. El problema és que
has d’anar amb compte: jo en dec un de molt petit, però tinc amics que en deuen
de 200.000 dòlars. És a dir, quan els seus fills comencin la universitat, ells
tot just acabaran de pagar els seus estudis. Són molts diners entre màsters i
graduats, que és el que normalment tothom fa, no hi ha gaireabé res que en
general et costi menys de 200.000. A la Juliard per exemple, un any són 50.000
dòlars, i no pots estudiar només un any,
has d’estudiar com a mínim dos anys, és a dir, 100.000 dòlars.
La vida en
general allà també és molt cara?
A nivell
d’estudis en general és car a tots els Estats Units. El viure, en canvi, depèn
del lloc. Viure a Nova York és molt car. Quan vivia a Cleveland podia tenir un
apartament d’una habitació, normalet i acollidor per 250 euros, perquè
Cleveland és una ciutat molt barata. Però viure a Nova York, San Francisco,
Chicago, Boston... és bastant car, però també ho és, al mateix nivell, Londres
o París.
I el dia a
dia, com és viure a Estats Units?
Quan vaig anar a
viure a Cleveland, era un tipus de viure d’aquest que es veu a totes les
pel·lícules americanes, en què es necessita el cotxe per tot. Jo a Barcelona
vivia a Sagrera i tenia la pastisseria per comprar el pa a costat de casa. Aquí
això no existeix, ni gairebé a Nova York: havia d’anar a buscar el cotxe,
comprar, tornar... aquest tipus de vida
és molt diferent, t’hi has d’adaptar. Jo no coneixia ningú però jo creia en
aquesta oportunitat, la meva família hi creia, i vaig tenir i tinc la sort
que una fundació, la Fundació Sorigué, es va posar darrera meu i em va ajudar,
em donaven suport per qualsevol cosa que em passés.
I el clima?
A Nova York, on
visc actualment, hi fa fred però m’hi he pogut adaptar. A Cleveland, que és on
vaig estar els primers anys, de novembre fins abril podíem estar perfectament a
-15º C, un tipus de fred rotllo Everest! Jo venia de Barcelona, d’anar a la
platja al febrer...!! Això potser és el que em va costar més. Una cosa que
també em va costar molt va ser que Cleveland és una de les zones amb menys
llum, potser només teníem un parell d’hores de llum al dia.
Et vas adaptar
fàcilment?
Quan vaig arribar
a Cleveland em va costar. Tot era molt fred, gent molt pobra, tothom va en
cotxe. La zona de la universitat és com una bombolla, no et passa res quan ets
allà, però quan se'n surt és molt perillós, fa molta por. Podies sentir trets
fàcilment, i si et deien “aquest carrer no el travessis”, no ho deien per
fer-te por.
Però tot té les
seves parts bones i, a Cleveland, amb tantes dificultats, fas molta pinya amb
els teus companys i amics, molts dels quals s’han convertit en amics meus de
per vida. Abans de començar les classes fan unes setmanes de cursos perquè
puguis conèixer i tenir relació amb els de la teva promoció, i això crea molts
lligams.
