Gioachino Rossini (1792-1868) va ser un compositor italià, conegut per les seves diverses òperes, però també tenia una gran afició a cuinar, menjar i beure. Tenia una gran obsessió pel menjar, fins al punt que durant tota la seva vida només va plorar dues vegades; per la mort del seu pare i per malmenar-se un gall dindi trufat que estava cuinant. Tenia mala salut i forts dolors d’estómac, però, malgrat tot, el músic italià apareix com l’arquetip del gurmet sibarita (Cantagrel, 2001, p. 449).

A més d’obres musicals, també és autor de nombroses receptes, confeccionades experimentant amb receptes existents o creant-ne de noves. La seva segona dona Olympe Pélisser deia que Rossini passava més estona cuinant que component (Ibíd., p. 449). Fins i tot a la col·lecció de 150 peces breus reunides sota el títol Péchés de vieillesse (Pecats de vellesa), hi trobem títols culinaris, de plats o aliments (Ibíd,. p. 450). 

Avui en dia, comptem amb molts plats ideats per ell i d’altres que l’homenatgen amb un “a la Rossini”. Així doncs, a continuació recopilarem alguns d’aquests deliciosos plats que porten el seu nom.

Turnedó a la Rossini

El seu plat més famós és sens dubte el plat de carn francès, “Turnedó a la Rossini”. La història d’aquest plat és que el xef principal del Café Anglais, Adolfo Dugléré, gran amic i admirador de Rossini, el va convidar a sopar al seu establiment. Aquella nit Rossini va proposar al xef que sortís al menjador i improvisés, davant de tots els comensals, un nou plat. El xef va dir que era molt tímid i que no ho podria fer, i Rossini el va convèncer perquè ho fes girat al públic (“Eh bien, faites-le tourner de l'autre côté, tournez-moi le dos”, és a dir, “Bé, doncs fes-ho girat cap a l'altre costat, dona'm l'esquena”). Així és com entre les idees de Rossini i la creativitat del xef va originar-se aquest plat i el nom de "turnedó" (Trujillo, 2010).

Es tracta d’un de filet de carn de boví que es lliga amb un cordill prim per coure’l, després se salta sobre pa torrat amb mantega i cobert d’una rodanxa de foie gras. El plat s’aromatitza amb làmines de tòfona i s’acompanya amb una salsa demi-glace feta de vi de Madera o Marsala (Jones, 2009, p. 256).

Sopa de macarrons a la Rossini

Antonin Carême era un dels millors amics de Rossini, que sempre li enviava menjar al compositor, i Rossini li escrivia una petita cançó o ària a canvi. Aquest va crear aquesta sopa de macarrons i va quedar molt satisfet amb el resultat així que li va atribuir el nom de Rossini. Es tracta d’una sopa de macarrons napolitana on Carême va afegir-hi una guarnició de quenelles de carn de perdiu afegida al brou (Zwiebach, 2012).

Copa Rossini

Acabem aquest article amb unes postres “contemporànies”! McCall Catering va crear aquesta recepta per un espectacle a l’Òpera de San Francisco. Consisteix en melindros coberts amb coulis de maduixa, i maduixes a rodanxes. S’hi afegeix un munt de crema de mascarpone per sobre, juntament amb altres fruites i tot això es serveix en una copa.

En aquest cas, mai sabrem si a Rossini li hagués agradat aquesta idea tan innovadora o si l’hagués detestat i plorat per tercer cop a la seva vida (Ibíd.).

Kalina Paz

Bibliografia

Cantagrel, Gilles. 2001. "Música e gola", a Nattiez, Jean-Jacques [dir.] Enciclopedia della musica, 1. Torino: Einaudi, p. 443-463.

Jones, Roger. 2009. What's Who?: A Dictionary of Things Named After People and the People They are Named After. Leicester: Troubador Publishing. p. 256. 

Pirro, Deirdre. 2022. Gioachino Rossini. The Florentine. Disponible a: https://www.theflorentine.net/2020/03/02/gioacchino-rossini-gourmet-connoisseur/

Trujillo, Juana. 2010. Gioachino Rossini, pasión por la ópera y la gastronomía. Directo al Paladar. Disponible a:  

https://www.directoalpaladar.com/cultura-gastronomica/gioachino-rossini-pasion-por-la-opera-y-la-gastronomia

Zwiebach, Michael. 2012. Top 10 «alla Rossini» Recipes. San Francisco Classical Voice. Disponible a: https://www.sfcv.org/articles/feature/top-10-alla-rossini-recipes

Escriure sobre Radiohead és molt complicat, cal una dedicació i un coneixement previ per poder endinsar-nos en la seva sonoritat tan abstracta i la raresa de les lletres. El grup ha tingut molts canvis d’estil, com si en certa manera intentessin homenatjar a la transformació dels Beatles. Radiohead van començar sent uns indie rock boys, més tard van intentar experimentar fins a adherir la música electrònica, clàssica i jazz a la seva sonoritat per així acabar sent un grup alternatiu. Uns nois ben curiosos que ens han sorprès amb cançons ensucrades per quan plorem a la sortida d’Apolo, o cançons revolucionàries que critiquen la societat capitalista i violenta, o potser la societat que George Orwell va predir i ningú volia que arribés?

Amb el seu èxit mundial, i el més odiat per ells, ‘Creep’, ja ens indicaven el desequilibri sonor, mental, musical, que estava per venir (“what the hell am I doin' here? I don't belong here”). I a ’Bodysnatchers’ ens ho tornen a repetir. Però anem per parts.

Fa una setmana que vaig passar una llarga nit escoltant la melodiosa veu de Thom Yorke i pensant sobre les cançons que cremem de tant escoltar i s’esvaeixen com si no haguessin existit mai. L’àlbum In Rainbows (2007) de Radiohead conté cançons que mai seran autodestruïdes. Mai cansen, i sempre són recordades com aquelles que tenen una essència tan íntima, nostàlgica i sincera que ens obre un nou territori d’emocions. Ja ens ho diu el mateix títol de l’àlbum, ens trobem a l’interior d’un arc de Sant Martí. Cada cançó complementa a la següent d’una manera molt elegant i ingènua, i fins i tot les podem escoltar de manera desordenada, com el fet característic dels capítols de Black Mirror.

L’àlbum comença amb ‘15 Step’, una cançó que ens recorda a la Kid A (2000) era del grup. Aquesta ens fa imaginar que estem a l’interior d’un bombo d’una bateria, hi ha molts sons a l’hora. La lletra ens diu que la vida és efímera, que el nostre rellotge intern va a un tempo constant. És per això que és escrita en compàs 5/4, provocant-nos una sensació d’angoixa que no podem aturar ni alentir.

Arriba ‘Bodysnatchers’ que ataca amb una distorsió prominent. És el germà perdut de Nirvana, amb la calidesa dels The Strokes quan arriba el sobtat interludi acústic. La cançó és una oda a un pensament recurrent en molts de nosaltres; sentir que tenim una vida monòtona.

I per descarregar tota aquesta energia acumulada ens teixeixen l’emotiva i delicada cançó ‘Nude’, que qui no l’hagi plorat com les balades innocents de l’Amaia, o les cançons de desamor de Pau Vallvé és perquè s’ha aguantat les llagrimetes. Com diu el títol, ‘Nude’ posa al descobert l’ànima nua. La cançó ens torna el cor feble i conseqüentment ens continua recordant; "no tinguis grans idees, no passaran". Radiohead són simplement així, tant és si ens criden o si ens abracen plorant, ells sempre ens retrauran aspectes poc presents de la nostra vida amb una lletra crua i directe.

A partir d’aquí segueixen algunes cançons melancòliques i majoritàriament lentes com ‘House of Cards’, que recorda al projecte en solitari de Yorke, The Eraser (2006) o a R.E.M.. Algunes cançons tenen arranjaments d’orquestra que ens delecten amb melodies subtilment meloses, com succeeix a ‘Faust Arp’, i no és fins a la cançó ‘Jigsaw Falling Into Place’ on retorna el moviment frenètic.

L’àlbum tanca amb ‘Videotape’, una balada que es compon només de la veu nua de Yorke, un piano i la lleugera percussió de fons. Hi ha una acceleració de la bateria que fa un bucle semblant al que seria una inversió del ritme de ‘15 Step’. Si escoltem bé sentim la respiració de Yorke, com si estigués corrent. Els cinc integrants del grup intenten escapar de quelcom, però malgrat tot, aquí és on s’acaba finalment l’energia del grup.

Imatge dels cinc integrants de Radiohead

In Rainbows porta impregnat aquest dreamy space-rock que ens transporta a un brutal món de colors. Irònicament, si ajuntem tots aquests colors ens apareix un color poc esperat, un gris o negre, i, al cap i a la fi, el que ens intenten dir amb In Rainbows és que la vida és un desconeixement per nosaltres. És dotada d’un pessimisme i d’unes problemàtiques molt grans, però hi ha també allò que no sabem. Com diu Stanley Kubrick a Eyes Wide Shut, “anem on acaba l’arc de Sant Martí”, allò que domina el món, el fet desconegut i que ens corromp, i on amb aquest disc Radiohead ens retorna finalment a la terra.

It has taken a pandemic, a couple of starring movie roles and the launch of a beauty brand for Harry Styles to finally move on from the Fine Line era. The former One Direction heartthrob has now blessed us with his third studio album as a solo singer. In a manner worthy of Taylor Swift's schemes, Styles promoted the album by daily opening a door to reveal a hidden picture and posting snippets of lyrics to a Twitter account visibly unrelated to him.

Què hi ha que doni més llibertat que el vol d’un ocell? Aquest és un pensament que tenim moltes persones quan veiem ocells volar, com si des de les alçades tot es veiés més net i clar. Però no tots els ocells viuen en llibertat. N’hi ha que es passen la vida en una gàbia, per una cosa o per altra. Cocanha aposta per l’alliberament de la llengua i de les qüestions de gènere.

Portada de Puput (Pagans, 2020), disseny de Rodin Kaufmann

El febrer de 2020, just abans que esclatés la pandèmia en la qual ens trobem encara, Cocanha va publicar Puput (Pagans), un disc que ha permès a les de Tolosa de Llenguadoc obrir encara més les ales. Si bé amb els anteriors treballs, l’EP 5 cants polifonics a dançar (2015) i el disc I ès? (2017) les intencions del grup estaven clares; a Puput es consoliden tots els principis de Cocanha.

Una de les característiques principals d’aquest trio és que canten íntegrament en occità, cosa que d’entrada no hauria de sorprendre sabent que és la seva llengua materna; però per aquest motiu no actuen gaire a França, on no són benvingudes per cantar en aquesta llengua. Tot i això, l’escena musical occitana és molt àmplia i Cocanha fa camí amb d’altres que reivindiquen l’aranès com l’Alidé Sans.

L’altre fet a destacar és que la majoria de les cançons són tradicionals, concretament polifonia occitana (cantèra). Una cosa que fan Caroline Dufau, Maud Herrera i Lila Fraysse és modificar-ne les lletres en clau de gènere. Això es pot veure clarament a “Suu Camin de Sent Jacques”, una cançó tradicional gascona que explica com a la ruta dels pelegrins que van cap a Santiago de Compostel·la s’hi està construint una casa. La peça comença i acaba amb un avís als transeünts que s'aturaran: "Per aquí davant passa tanta gent nit i dia. Si demanen una copa, els hi servirem. Si demanen allotjament, els hi donarem. Si demanen noies, els colpejarem amb un bastó".

Sonorament, el disc té dos pilars fonamentals: els tambors de cordes i la veu. Els primers, instruments de corda percutida característics del Pirineu destaquen a “Colorina de Ròsa” i “Janeta”, on marquen tant la base harmònica com el beat. Jugar amb el ritme i les seves possibilitats és un altre segell de Cocanha, ja sigui amb els tambors, fent clapping o amb les veus mateixes. Aquestes últimes brillen individualment i a cappella a “Dos Branlaboièrs” amb Maud Herrera, a “La femna d’un tambor” amb Lila Fraysse i a “Bèth aubre” amb Caroline Dufau. Juntes fan esclatar harmonies hipnòtiques, com és el cas de la versió polifònica de “Quauque Còp”.

Tot plegat fa obrir els ulls a aquells que pensen que la música tradicional està ancorada en el passat, que no pot ser representativa de la societat actual. També pels puristes que critiquen les modificacions necessàries perquè això sigui així. En definitiva, un ocell ha de tenir l’oportunitat de desplegar les ales i emprendre el viatge que cregui convenient. Esperem que les Cocanha no deixin mai d’aixecar el vol.