Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins!
By Unknown - de juny 10, 2014
La
meva condició de tarragonina i de musicòloga en procés m’ha portat a
preguntar-me per allò que durant tants anys he viscut de prop: la Festa Major
de Santa Tecla i, més concretament, el paper d’un pasdoble com l’Amparito Roca dins d’aquesta festa.
Sovint ens resulta més fàcil preguntar-nos per allò que ens és més desconegut,
ja que el que és de casa és ja tan
familiar per nosaltres que poques vegades ens planteja interrogants. En tot
cas, quan comences a estudiar musicologia se’t desmunten molts esquemes i
sembla que sorgeixen preguntes per a tot. Quan ets petit vas sentint aquesta
melodia pels carrers i a mesura que et vas fent gran, no saps per què, comences
a sentir-la teva: quan sona l’Amparito, sigui
o no festa major, de seguida la cantes, la balles, i d’alguna manera o altra
t’hi sents identificat. Una cosa que per a tu és tan natural, per la gent de
fora resulta, si més no, curiós. Després descobreixes que ells també ballen al
so d’una melodia que a tu no et diu res i llavors és quan penses que darrere
d’aquest fenomen hi ha quelcom més enllà d’allò purament musical.
Amparito Roca és el nom d’un pasdoble composat l’any 1925 pel mestre Teixidor
Dalmau, nascut a Barcelona l’any 1884. Un pasdoble és una marxa militar de
compàs binari que es va introduir a través de les curses de braus; a més, també
és el nom del ball que s’executa al compàs d’aquesta música, i era (i és) molt
popular en les verbenes populars de les diverses regions d’Espanya. Ara bé, per què a Tarragona ha esdevingut
emblemàtica aquesta peça malgrat la connotació ideològica que se li pot
atribuir? El pasdoble, a priori, pel seu
“caràcter espanyol” podria haver estat un element rebutjat per la cultura
catalana, en canvi, veiem que concretament a Tarragona s’ha convertit en un
element neutre: no és exclusiu, ja que és d’origen extern i s’interpreta arreu
d’Espanya, però ha estat assimilat per la societat i, fins i tot, ha adquirit
una gran rellevància.
Amparito Roca, malgrat no ser una peça autòctona, és el pasdoble més interpretat
durant les festes de Santa Tecla. Les dues
darreres dècades ha adquirit una gran popularitat – en part, gràcies a la
multitudinària Baixada de l’Àliga, on s’interpreta el pasdoble durant hores – i
resulta difícil concebre unes festes de Santa Tecla sense la presència
d’aquesta peça. La popularització i massificació l’ha convertit en l’himne no
oficial de les festes i, a la vegada, en un símbol immaterial que identifica
Tarragona i la seva Festa Major.
La
Festa Major de Santa Tecla es circumscriu, principalment, al nucli antic de la
ciutat de Tarragona, durant onze jornades, que realment acostumen a ser deu
dies més la matinada sencera del 22 al 23 de setembre. Ara bé, el nucli dur de la Festa Major es concentra en quatre dies:
21 (Baixada de l’Àliga), 22 (Vigília de Santa Tecla), 23 (Diada de Santa Tecla)
i 24 (La Mercè).
En part, aquesta peça musical és un dels
elements estructuradors del programa d’actes i, per tant, de la Festa. Si més
no, és l’única peça que dóna nom a diferents actes i això ja és força
representatiu. Parant atenció només al programa ja veiem que l’Amparito Roca és més que “una cançó més”
del repertori festiu i, per tant, sembla que té un significat per als
tarragonins que va més enllà d’allò purament musical. En la majoria d’aquests
actes la peça té un protagonisme clau – en alguns més que d’altres – i
tarragonins de totes les generacions reaccionen efusivament en sentir-la ja
sigui cantant, picant de mans, ballant... però, per què? Diverses fonts
afirmen, inclòs l’Ajuntament, que aquest pasdoble s’ha convertit en l’himne no
oficial de la Festa. Tarragona s’ha fet seva aquesta peça, ha obtingut un reconeixement
social generalitzat, se li ha donat un valor i un significat:
(Campanya promoguda des de l'Ajuntament)
La Baixada
de l’Àliga, un dels actes més multitudinaris de la Festa, ha estat un
element clau per al procés d’identificació del pasdoble amb la població
tarragonina. La
Baixada ha patit canvis a nivell
fenomenal amb el pas del temps, la majoria d’aquests a causa de la intervenció
consistorial en l’esdeveniment. La imposició
del pasdoble de manera intensificada en els primers anys de la
institucionalització de l’acte ha provocat, si més no, canvis notables en el
nivell ideacional: l’Amparito (i, amb
ell, la Baixada) ha anat més enllà
d’allò musical, passant a ser un element identificador de la Festa i, per tant,
una marca d’identitat tarragonina. L’esdeveniment té una gran càrrega
simbòlica, la qual està reforçada per diversos elements: el protagonisme del
pasdoble no es pot deslligar de l’esdeveniment, és la música la que, entre
d’altres coses, crea la percepció social de la diferència. Una Baixada de l’Àliga on el protagonisme el
prengués la Marxa del Patumaire o el Turuta perdria aquesta marca tarragonina i,
per tant, identitària. Ara bé, aquesta consciència d’identitat grupal està
reforçada també per altres elements que estan carregats de simbologia, com són
l’espai on es desenvolupa (la Part Alta de la ciutat), o els elements que hi
participen (del Seguici Popular i, particularment, l’Àliga). Tots aquests
elements combinats configuren una imatge grupal, tenen un valor representatiu
per a un grup humà en un context i un temps determinats. La narrativa d’aquest fenomen no contempla
l’Amparito com una “forma musical
espanyola”, sinó com un himne que
forma part del patrimoni col·lectiu d’una microsocietat
i que, per tant, estableix una determinada relació entre els individus que
en formen part.
Els músics i les figures del Seguici tenen l’objectiu de “produir una
percepció dels presents en conjunt, com un tot integrat que es mou i actua a
l’uníson. Per això, la música se sent amb el cos. Saltar, ballar, corejar,
aplaudir, aixecar els braços, no són gestos individualitzats sinó part d’una
mena de coreografia” (Cruces,
1999). Si ens hi fixem, durant la Baixada es produeix un procés de
mimesi, en el qual el públic imita tant els moviments als que conviden els
músics com els elements del Seguici. Aquesta imitació comporta una
identificació, “L’aspecte més interessant de la mimesi en el concert resideix
en la seva capacitat per generar identificació i per desdibuixar la distància
entre ambdós rols” (Cruces,
1999). A més, aquest procés d’imitació
també es produeix entre els participants en l’esdeveniment, de manera que el
públic esdevé un grup homogeni, un interlocutor únic que pot interactuar amb
l’escena. Per tant, resulta fàcil que el públic de seguida es senti identificat
amb l’Amparito Roca la nit de la Baixada, més que en qualsevol altre
acte de les festes on la participació i la interacció no són tan evidents.
Tots aquests processos, de manera voluntària o involuntària, han fet de
l’Amparito Roca una peça
indispensable dins l’engranatge festiu com a element simbòlic tarragoní.
(Un tastet de la festa...)
Anna Sardà
.png)
.png)
.png)
0 comentaris