Els músics havien ocupat tots els llocs buits que quedaven
per omplir. La gent del públic sabia que d’un moment a l’altre, el concert
començaria. La veïna del tercer segona observava els intèrprets, que anaven
vestits d’un gris fosc que, segons com, tirava cap a blavós.
De sobte, un silenci absolut; I aleshores, el vent va sonar
tot misteriós, com aquell qui no vol la cosa, com si ens volgués alertar. Un
crescendo cap a fort culmina amb l’entrada de les timbales. Brrum! Brrrrrrum! I
acte seguit, pizzicatos comencen a caure per totes bandes. Brrrrrrummmm!
Brrrrrrrummmm! Altre cop surten per sorpresa! La veïna s’esfereeix i queda tota
descabellada. Decideix abandonar el concert a l’aire lliure per escoltar-lo des
de dins a casa. Poc a poc, les freqüències agudes queden inundades de mitges i
baixes. Brrrrrrrrummm, bruuummmm! Xassss!... timbales i plats, els uns després
dels altres, barrejats amb els pitzzicatos i els vents, que cada cop més fort,
ressonen per tots els carrers. La gent, esgarrifada, tanquen portes i donen
l’esquena als músics. - Foraaaa! Fora d’aquí!- crida un home que passa tot
corrent. Però sembla que els intèrprets s’hagin enfadat, i la música no para i
segueix eixordant a tot aquell que queda a prop de l’espectacle.
Al cap d’una bona estona, sembla que els de gris s’hagin quedat ben
descansats. Han aconseguit fer fora a tota cosa, persona o animal que s’havia
trobat amb l’actuació. No es faran pas d’or venent entrades!
I poc a poc, sortint
tal i com havien entrat, els músics l’un darrere de l’altre van deixar d’anar
tocant, amb el mateix ordre de l’inici, però invertit. Silenci. Ni un
aplaudiment. I així, sense mosca de soroll, l’escenari va anar buidant-se fins
deixar-lo ben desert. La Simfonia de la Tempesta havia acabat.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris