Philippe Jaroussky & Freiburger Barokorchester, Palau de la Música
Catalana, 16 de novembre de 2016
Poques vegades
tenim ocasió, al nostre país, d’escoltar repertoris barrocs més o menys
oblidats de la mà de grans intèrprets. Fugint dels pols que estableixen
Monteverdi per sota i Bach per sobre —això sí, sempre amb un peu al segon—,
Philippe Jaroussky va brindar-nos el passat novembre al Palau de la Música
Catalana una d’aquestes oportunitats. La popularitat del contratenor francès va
fer que el concert en qüestió no passés desapercebut; efectivament, la seva
figura combinada amb la de Bach eclipsaven l’altre gran protagonista de la nit,
Georg Philipp Telemann.
Jaroussky va
presentar, juntament amb la prestigiosa Freiburger Barokorchester (i sota la
batuta d’una directora (!!), Petra Müllejans; sembla que coses com aquesta
puguin passar només en àmbits perifèrics de la música clàssica, com la música
antiga), un concert molt ben equilibrat: una primera part dedicada íntegrament
a Telemann, amb quatre obres —o fragments d’obra—, i una segona part amb un
viatge a través de Johann Sebastian Bach, amb tres fragments orquestrals i una
perla final, la cantata Ich habe genug i la famosa ària en diàleg amb
l’oboè. Si deixem de banda aquest últim hit, que va actuar en certa
manera com a bis, podem observar les dues cantates de Telemann —d’extensió i
dificultat considerables— com el centre d’un concert on, probablement, J. S.
Bach va endur-se el premi del públic.
Afirmem,
efectivament, que la vessant més interessant de la nit va ser la dedicada a
Telemann, un dels grans oblidats del barroc vocal. Vam poder gaudir de la veu
depurada i conscient d’un Philippe Jaroussky que, malgrat l’opinió que se n’han
format alguns professionals del món del cant, domina la pronúncia de l’alemany
a la perfecció. La seva seguretat en escena i el fet que cantés de memòria tot
el concert van ser claus per a admirar-lo, una altra vegada, fins i tot en un
Palau de la Música ple a vessar molt poc adient per aquest tipus de repertoris.
Si hom seia al segon pis, difícilment podia gaudir de la teatralitat i
musicalitat de Jaroussky en combinació amb Müllejans i l’orquestra de Freiburg,
d’una qualitat musical excel·lent. Un espai més petit hagués aconseguit que la
veu del contratenor francès, que demostra un domini absolut de l’espai escènic
i el repertori —i que no és reticent a reinterpretar-lo—, quallés més, o es
tornés més íntima. La màgia de Jaroussky li deu tot a la intimitat, i potser és
aquí on li va fallar el Palau —posant a la disposició de milers de persones aquest fet recollit,
gairebé amb pretensions místiques, que perdia tota la mística i el recolliment.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris