Ollé desplega al Liceu les passions incontrolables de Quartett
By Unknown - d’abril 24, 2017
Aquest febrer
Barcelona ha acollit una òpera d’alta volada. De les mans de Luca Francesconi i
Àlex Oller, Quartett ha arribat amb decisió i disposada a combatre el
rebuig cap a la música contemporània tan característic del Gran Teatre del
Liceu. I ho ha aconseguit, amb una força i una seguretat integrals que
travessen l’obra de Heiner Müller, Les liaisons dangereuses,
revisitant-ne tots els racons polèmics i trencadors: des de l’amor pervers —regidor
de la peça de principi a fi— fins a la decadència d’Occident, que es fa palesa
a partir d’una anàlisi al·legòrica de la totalitat de l’obra.
La caixa que
s’inventa Àlex Ollé, espai únic de l’òpera on es desenvolupa tota l’acció,
funcionava com a reclam i a l’hora com a requisit indispensable per a la
comprensió del missatge. Suspesa sobre l’escenari del Liceu, aquesta estructura
solitària ressaltava enormement, convertint l’escenografia en un dels punts
forts de la nit sense, en realitat, haver-la elaborat gaire. Però, sens dubte,
l’atractiu definitiu d’aquesta producció era el suport multimèdia. La imatge,
el vídeo i el so en format stereo van omplir el Liceu convertint-lo en
un espai extremadament estimulant.
La veu dels dos
cantants, Allison Cook i Robin Adams, que porten en gira amb aquesta òpera des
de l’any 2011, no van fallar tampoc. La potència requerida era constant, i en
cap moment vam notar un desajust entre la intensitat vocal i el contingut
orquestral, que sovint era eixordador. No ajuda, és de remarcar, la presència
de dos plans sonors diferenciats —a part d’un tercer dedicat als sorolls
indeterminats—; per una banda, l’orquestra en directe, i per l’altra una segona
orquestra preenregistrada que sonava per sobre. Si bé el resultat final
traspuava complexitat i una ambigüitat clarament buscada, em va ser difícil
detectar un discurs compositiu que justifiqués l’enllaunament de la segona
orquestra; probablement obeïa més a una qüestió logística que no pas musical.
En tot cas, l’orquestra va estar excel·lent. La maduresa dels músics del
Liceu augmenta per temporades, i una partitura de l’exigència de Quartett era
adient per a posar-la de manifest un altre cop. No podem deixar d’esmentar el
treball impecable, a nivell d’execució i coordinació, dels il·luminadors i els
tècnics de so, que jugaven un paper indispensable en una òpera estreta a tots
els nivells, tant en l’escenogràfic com en el dramàtico-musical. Gens estretes,
per descomptat, havien de ser les ments dels espectadors, que van trobar-se amb
un espectacle fort i estimulant dedicat a trencar tabús i a examinar, a través d’un suggeriment directiu i
multifacètic, l’ampli espectre dels sentiments humans.
0 comentaris