EN GERARD FONT, QUAN ERA ESTUDIANT A L'ESMUC, EL 2007.

Gerard Font Espí és productor musical, tècnic de so, professor i graduat en la segona promoció de Sonologia per l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Està especialitzat en gravacions de música clàssica, tradicional i jazz, amb activitat principal a Catalunya. Ha treballat tant com freelance com per a institucions i mitjans, entre ells Catalunya Música, Catalunya Ràdio, TV3 i el 3CAT, desenvolupant tasques de producció musical, gravació i mescla. El seu perfil professional combina l'enginyeria de so, l'edició i postproducció amb una sensibilitat específica cap a repertoris acústics. A més, el seu rol docent a l’ESMUC implica la formació d'estudiants en àrees com la de gravació, mescla i producció aplicada, integrant criteris artístics amb un ús avançat de la tecnologia d'àudio. Actualment és el cap del departament de Tecnologies de la Música.

Irati Urtizberea i Eulàlia Potau 

1. Abans d’entrar a l’ESMUC, sabies ben bé què era la sonologia? I què et trobaries a la carrera?  

—De fet, no, perquè pròpiament la sonologia en aquest país va començar amb la carrera i jo vaig formar part de la segona promoció. Llavors, quan va començar l'Esmuc vaig veure que hi havia això de Sonologia i vaig interessar-me per què era. En aquell moment, estava fent un curs de tècnic de so mentre estava acabant el grau mitjà, amb la qual cosa ja em va interessar. Però diguem que va ser l'Esmuc el que em va apropar a aquest terme. Després, vaig mirar el pla d'estudis que hi havia i vaig deduir el que em trobaria a dintre del grau. És veritat que a vegades hi ha sorpreses, però en aquest cas sabia on anava. 

2. Com vas viure les setmanes de les proves d’accés? Com et vas sentir en saber que havies entrat a l’ESMUC?  

—Va ser realment intens. A més,  jo vaig presentar-me a interpretació de trompeta i sonologia alhora,  i de fet vaig entrar a les dues. Va ser estrany, perquè tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per Sonologia. Em va trucar fins i tot el cap d'estudis d'aquell moment: "Però si la gent ho fa al revés, què fas?" I jo: "No, és que a mi m'interessa això, molt". Al final em vaig decantar per sonologia, perquè  aquest camp sempre m'havia estirat molt. De petit ja estava soldant cables, testejant ordinadors i gravant. Per mi era com molt natural.  

“Tothom donava per fet que jo entraria a trompeta i finalment vaig optar per sonologia”

3. Què vas fer en acabar la carrera? Ha anat tot més o menys com esperaves? 

—Jo no em puc queixar. Els últims anys de carrera ja estava treballant com a freelance, fent enregistraments i per a produccions discogràfiques. I quan vaig acabar vaig estar un parell d'anys fent això. El que passa és que també en aquell moment vaig tenir contacte amb Catalunya Música, quan era autònom fent feines per a l’emissora, fins que hi va haver un moment que just va sortir una plaça de tècnic de so d'exteriors del broadcast de les emissores de ràdio. Em vaig presentar a les oposicions i les vaig guanyar. Al cap de dos anys, doncs, ja tenia una feina fixa en un entorn públic i va estar molt bé. Va ser molta sort, realment. 

"Jo no em puc queixar"

4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació? 

—Moltíssimes. Hi ha dos noms que a mi em marquen molt, que és el Pere Casulleras, per mi va ser el meu mestre, i després el Ferran Conangla, que també em va ensenyar moltíssim. Són dos cracs. Després, l'Enric Giné, que en aquell moment no era professor, encara que vaig tenir molt de contacte amb ell. És que de Sonologia us aniria citant-los tots perquè són molt cracs i transmeten molt la passió pel que estaven fent. O sigui, penso en Josep Maria Comajuncosas, que és una passada la creativitat teconòlgica que té. I després, la Sofía Martínez amb l'assignatura de percepció auditiva, que em va obrir moltes portes. Realment, jo no vaig tenir una bona nota d'aquella assignatura, però em va fer adonar de tot el que em faltava, i això em va instigar molt a continuar fent coses i a educar-me més l'orella. 

5. Recordes alguna anècdota interessant sobre els teus anys com a estudiant a l'Esmuc? 

—Sí, era el tercer any de l'Esmuc, que era el meu segon any de Sonologia, quan encara estàvem a l’edifici del carrer Berenguer de Palou, un antic centre d'arts i oficis. Algunes classes eren antics tallers. Per exemple, les tècniques d'enregistrament les estàvem fent en un antic magatzem on hi havia tot de trastos per allà al mig, que agafàvem i els posàvem per crear acústiques diferents. Després, recordo unes classes en què hi havia un passadís que passava per allà i la finestra estava al costat. Un dia el  professor obre la finestra i entra dins l'aula: “Hola, bon dia.” Bé, no era perillós, tenia tot el sentit. Realment era molt guai, fins i tot teníem taula de ping-pong. Va ser un moment molt bonic i molt vibrant tot. 

"El professor va entrar a l'aula per la finestra: Hola, bon dia!"

6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professor, has notat alguns canvis rellevants? 

—Bastants. Quan jo estava estudiant, l'Esmuc era un experiment supernou en què hi havia coses que s'estaven posant a prova, a veure si funcionaven i, doncs, algunes coses han anat canviant. Evidentment, hi ha hagut canvis en els plans d'estudi. El nou d'edifici també va implicar bastants canvis. L'edifici vell tendia a que els estudiants interactuessin molt més entre ells, mentre que aquí, tot i  que tens la cantina, és una miqueta fred, i el pati de dalt tampoc no convida tant a estar-hi. En aquella altra, jo recordo estar al pati i t'ajuntaves amb uns, amb altres, i ens barrejàvem tots. Sortien uns de flamenc, uns de jazz, un altre amb el violí i passaven aquestes coses molt Esmuc, d'interacció. Era com més orgànic que passés. 

7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada? 

 —Jo diria que no tinguin por al futur, que això és una cosa que sempre ens passa a tots els estudiants: I ara què faré? I ara, tal?  És normal tenir por, és part del procés, però que al final la vida et va obrint portes i jo crec que l'important és estar obert a les que es van obrint, llançar-t'hi i idealment estar preparat pel que vagi venint. No tenir por de no conèixer una cosa i reconèixer-ho, formar-te i tirar per aquest camí. 

A més a més, jo crec que a mi m'ha anat molt bé perquè en aquell moment la sonologia era una cosa que era molt nova, quan la tecnologia i la música es veien com dos mons absolutament separats. Jo crec que estem en un moment en què tot el que són matèries interdisciplinàries funcionen molt bé. Tenim molta hiperespecialització, però a vegades tenir una visió una mica potser menys profunda però més global del món és molt útil en moltes feines. De manera que jo aconsellaria ser curiós pel món, tenir interès sempre per conèixer i no tenir por d'aprendre i de continuar aprenent. A mi em passa fins i tot ara, vint-i-cinc anys després. La clau està en continuar aprenent i  en no tenir por d'aprendre, mai. Llançar-se p'alante i endavant.