Sara Revilla: “Estar a l’Esmuc és un luxe i un privilegi que s’ha d’aprofitar al màxim”
By 123 - de gener 12, 2026
 |
| SARA REVILLA, A LA SEVA ÈPOCA D'ESTUDIANT A L'ESMUC |
Sara Revilla Gútiez és etnomusicòloga, doctora en Antropologia Social i Cultural i professora, graduada a la promoció de 2004 en Etnomusicologia per l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Ha tingut una trajectòria que combina recerca, docència i divulgació. Sara Revilla ha estat investigadora convidada a Àustria i Romania, i ha treballat amb el grup Egolab-GRAFO de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és cofundadora del Grup de Treball d’Etnomusicologia de l’Institut Català d'Antropologia, on organitza activitats acadèmiques mensuals, i a més, ha coeditat Making Music, Making Society. Ha coordinat conferències internacionals i actualment, imparteix docència al grau de Musicologia a l’ESMUC.
Eulàlia Potau i Irati Urtizberea
—No, no en sabia gaire cosa. Havia cursat alguna assignatura al Conservatori Municipal (que llavors era el Conservatori Superior de Barcelona), i això va ser el meu primer contacte amb el terme. Sabia que la musicologia existia com a disciplina, i n'havia fet algunes classes amb en Josep Crivillé , que havia estat professor allà, i també amb en Lluís Gàsser, un altre professor i musicòleg. Eren assignatures optatives, i de fet jo era l’única alumna a classe. No vull dir que no fossin interessants, al contrari, però entre el conjunt d’estudiants d’aquell moment no eren, probablement, la primera opció. Aquelles classes van ser, doncs, els meus primers contactes amb una musicologia tant de caràcter històric com més sistemàtic.
“No, no en sabia gairebé res, de la musicologia”
2. Com vas viure les setmanes de proves d'accés? Com et vas sentir en saber que havies entrat a l'Esmuc?
—Les proves d'accés les vaig viure de forma força traumàtica. Sentia molta pressió perquè, en el meu cas, era l'única manera de continuar estudiant. Estava al conservatori cursant vuitè de piano, però el pla s'extingia i no tenia cap altra via per continuar estudiant piano ni res que s'hi assemblés. Vaig presentar-me tant a interpretació com a musicologia. Per tant, fer les proves sabent que només hi havia nou places de piano i cinc de musicologia i etnomusicologia afegia encara més tensió. Les proves en si també van ser molt intenses: els nervis de la prova d'interpretació, els dictats i tota la resta de tests. Tot plegat va ser molt dur, traumàtic. Finalment, vam entrar cinc estudiants de musicologia. Vaig començar el 2004 i vaig acabar el 2009, hi vaig estar cinc anys perquè vaig reservar l'últim curs per al treball final de grau.
"Les proves d’accés les vaig viure de manera força traumàtica”
3. Què vas fer en acabar la carrera? Ha anat tot més o menys com esperaves?
—Quan vaig acabar la carrera tenia claríssim que volia continuar estudiant. Per mi, els estudis a l'Esmuc havien estat una obertura de mires important, però en allò que més m'interessava (el treball de camp, l'estructuració de dades, la recollida i l'anàlisi), sentia que havia quedat una mica curta de formació. Per això vaig anar a fer un màster a la Universitat Autònoma de Barcelona, però en Antropologia, perquè estava especialitzat en la recerca etnogràfica. I després, per sort i perquè vaig tenir un bon suport, em van concedir una beca FPU (Formació del Personal Universitari) que em va permetre continuar amb el doctorat. Pel que fa a si tot ha anat com esperava... la veritat és que no. Un cop acabat el doctorat, el 2017, pensava que em costaria una mica trobar estabilitat, però que podria continuar una trajectòria investigadora i docent. No va ser així. Em vaig adonar que el camp de la musicologia, i encara més el de l'etnomusicologia, és molt reduït. Hi ha pocs centres i això genera un coll d'ampolla: som pocs, però les places encara són menys i surten molt lentament. Això va fer que els primers cinc anys fossin especialment difícils. Tot i això, amb el temps van començar a aparèixer substitucions i feina en diverses universitats, i de moment continuo en aquesta línia.
"Tot ha anat com esperava? La veritat és que no"
4. Quins professors o quines assignatures destacaries especialment en la teva formació?
—N’hi ha uns quants, però si hagués de mencionar una persona que va significar un abans i un després, diria en Jaume Ayats. Vaig tenir-lo a l’assignatura d’etnomusicologia (la primera que feia d’aquesta especialitat), i em va impressionar la seva capacitat d’encomanar entusiasme. A més, tenia molta experiència en etnografia, entrevistes i treball de camp, i això em va marcar molt. També destacaria el Juan Carlos Asensio. El vaig descobrir perquè, fent l’itinerari d’etno, vam cursar una assignatura de notació que era comuna per a tots els musicòlegs. Després, totes les optatives que vaig poder les vaig fer amb ell. És un altre cas d’aquelles persones que, parlin del que parlin, t’enganxen immediatament. El Rubén López Cano va ser el meu tutor del treball de final de grau. Recordo especialment el seu paper perquè jo venia d’haver cursat ciències pures al batxillerat, abans d’entrar a l’Esmuc, i no tenia experiència en recerca en humanitats, que té altres enfocaments i matisos. Una frase seva que em va quedar molt gravada va ser: “Les coses no són blanques o negres; tot és ple de grisos, i hem de saber trobar-los”. Jo tenia tendència a buscar veritats absolutes o rebutjos absoluts, i això em va ajudar molt. També em va marcar molt el Francesc Capella. Vaig fer una optativa d’anàlisi del jazz amb ell perquè m’encanta el jazz, tot i que no en tenia gaire coneixement. Era una assignatura pensada per a estudiants que veníem d’altres àmbits, i ell era una persona molt entusiasta i molt preocupada per fer-ho tot entenedor. Em va agradar moltíssim.
5. Recordes alguna anècdota sobre els teus anys com a estudiant a l'Escola?
—Sí, per exemple, quan vaig fer les proves d'accés. Una part, la d'interpretació, es van fer a l'antic edifici del carrer Berenguer de Palou, però la dels dictats es va fer aquí, a l'edifici actual, i vam ser els primers a estrenar l'edifici. Les portes de les aules són enormes, gruixudes i pesades. Doncs una es va desenganxar del marc i va caure a terra. Per sort, no va fer mal a ningú, però va ser un moment de dir: "Ostres, però si l'edifici és nou, què està passant aquí?". Va ser una anècdota que es va comentar molt.
6. Des de la teva època com a estudiant fins avui dia com a professora, has notat alguns canvis rellevants?
—Sí, força. A escala estructural del centre no hi he percebut grans canvis, però sí molts en l'àmbit curricular: canvis de noms d’assignatures, reorganització de continguts i desaparició o reubicació d’itineraris com el d’etnomusicologia, que abans permetia una especialització formal. Tot i que el debat sobre el terme “etno” és legítim, aquesta desaparició té conseqüències en la professionalització i en la definició de perfils, encara que bona part dels continguts s’han integrat de manera transversal en assignatures com Música i Cultura o Músiques Tradicionals del Món. També hi ha hagut canvis en el professorat: abans el claustre era més ampli i divers, amb especialistes convidats puntuals; ara és més reduït, fet que limita la pluralitat de perspectives. En canvi, s’han introduït millores institucionals com protocols de gènere, mecanismes d’acompanyament a l’estudiant i una forta tecnificació docent. En conjunt, doncs, tot i que l’edifici és el mateix, el funcionament i el model formatiu han canviat notablement.
7. Quin consell donaries als alumnes d'avui dia, basant-te en la teva experiència passada?
—Jo diria que estar a l’ESMUC és un luxe, un privilegi, i que s’ha d’aprofitar al màxim. I no només el que us poden ensenyar els professors, sinó també tot l’entorn que ofereix el centre. La interacció que es produeix entre alumnes de diferents itineraris és molt particular i no passa a tots els conservatoris: tenir al costat un alumne de jazz, un de flamenc, un de sonologia o de direcció d’orquestra és una experiència molt rica, tant per establir relacions professionals com per entendre altres disciplines i altres itineraris. Pel que fa concretament als estudiants de musicologia, els recomanaria no deixar-se desanimar. La recerca musicològica no només és interessant per estudiar un gènere o un fenomen concret, sinó que també aporta coneixement valuós per entendre la societat a través de la pràctica musical, tant actual com històrica. Amb aquesta idea, cal sortir amb la convicció que un musicòleg pot fer més que anàlisi, recerca d’arxius o treball de camp. També pot trobar solucions aplicades i aportar valor professionalment. I és important reivindicar el teu espai: mostrar què pots fer i lluitar una mica per fer-ho realitat, però sempre sense desanimar-te.
SARA REVILLA, AHIR ESTUDIANT, AVUI PROFESSORA A L'ESMUC.
0 comentaris