Retrat del jove Mozart- 1763/64, Jean-Baptiste Greuze
Johann André Schachtner va ser un trompetista de la cort de Salzburg que també va estar al cor de l’església d’Ingolstadt, on es va formar en una escola Jesuïta. Era amic de la família Mozart i és conegut per la seva carta sobre Mozart (24 d’abril de 1792) dirigida a Nannerl, música, compositora i germana gran de Mozart amb qui aquest va fer alguns dels viatges per Europa acompanyats del seu pare Leopold, músic, compositor i docent conegut per la seva tasca d’instrucció d’Amadeus en la música. En aquesta carta, que seria utilitzada per Nannerl al 1793 per a fer una biografia del seu germà, Johann parla sobre la personalitat i capacitats musicals de Mozart i explica algunes anècdotes que l’il·lustren. Una de les anècdotes que relata Schachtner és la següent: Un dia, després que Schachter hagués fet el servei a casa dels Mozart, juntament amb Leopold s’hi va trobar Amadeus enfeinat. Leopold li va demanar què estava fent i amb els seus 4 anys de vida el petit Mozart va contestar que estava component un concert per a piano i que no li quedava gaire per acabar-lo. Seguidament, el seu pare li va preguntar si podia veure el que estava fent i el petit li va dir que encara no estava acabat.
Llavors va ser quan Leopold va agafar-li el que estava fent i ho va ensenyar a Johann. Hi havia tot de notes com qui diu empastifades al paper, ja que la gran majoria de les quals estaven escrites al damunt de taques de tinta mig esborrades. Això passava perquè Wolfgängerl cada vegada que sucava la ploma al tinter, l’enfonsava fins al fons de tot i quan es disposava a escriure i la seva ploma tocava amb el paper li hi queien taques de tinta a sobre. Després, les eixugava amb el palmell de la mà i seguia escrivint com si no hagués passat res.
D’entrada els va fer gràcia, però llavors Leopold va començar a llegir el que Amadeus havia escrit i, adoptant cada vegada una actitud més seriosa i atenta davant de cada nota, tema i , per acabar, contemplant la totalitat de la peça, va acabar per posar-se a plorar d’alegria i estranyesa. En acabar, va dir a Schachtner que la peça del seu fill era tant correcte i ordenada que no hi hauria ningú que la pogués tocar i per tant, aquella música no seria d’utilitat. Va ser llavors quan el petit Mozart va dir que precisament per això havia decidit fer un concert i no un altre tipus de peça: perquè s’havia d’assajar fins que sortís a la perfecció.
Tot seguit, els va dir que prestessin atenció i havent afegit que era així com feia la peça va procedir a fer una demostració, amb la qual tan sols els va poder remarcar com entenia ell el concert. Amb aquesta interpretació de Wolfgängerl Johann es va adonar que el petit Amadeus estava ben convençut que els miracles a l’hora de treballar i interpretar concerts era el mateix.
Font: Lebrecht, Norman, (1985). The book of musical anecdotes. New York: The Free Press.
