Musicologia al taller

R.E.M.

The Best of R.E.M. (In Time, 1988-2003)

Warner Bros. Records

2003

Dins el món del rock hi ha grans cançons que han traspassat fronteres temporals i espacials al marge del concepte de grup musical; i també hi ha formacions anomenades de culte, que han sobreviscut potser en segon pla, però travessant oceans i fronteres generacionals al marge del fenomen del hit. I una de les bandes que ha aconseguit amb més èxit fer les dues coses de manera simultània és R.E.M., el grup americà de nom neurocientífic —REM és la fase profunda del son—. Presentem aquí el seu disc The best of R.E.M. (In Time, 1988-2003), recopilatori de la millor música que van compondre entre els anys 1988 i 2003. Obrint el camí del rock independent als EUA, R.E.M. va aconseguir llançar a la fama el tema It’s The End Of The World As We Know It (And I Feel Fine), inclòs en el seu vinil Document, de 1987. Fins avui en dia és una de les cançons més escoltades en la majoria de països occidentals. El recull que ressenyem no l’inclou, però sí que conté algunes de les millors peces dels anys 90, potser més amagades del públic global però no per això menys recomanables. 

The best of R.E.M. aglutina divuit cançons publicades originalment en diferents àlbums, que representen fidelment la major part dels estils i caràcters que ha anat adquirint el grup al llarg del temps. Peter Buck, Mike Mills, Michael Stipe i Bill Berry (retirat dels escenaris el 1997) són els responsables de cançons tan emblemàtiques com Man on the Moon o Bad Day, les dues totalment rockers i assequibles, però també d’Everybody Hurts o Nightswimming, balades d’una delicadesa extrema (la veu de Michael Stipe hi té molt a veure). Les lletres de totes les cançons del disc són arriscades i sempre interessants, motiu pel qual han quedat, sovint, apartades de els corrents clàssics del pop-rock. Això no ha fet, però, que cançons tan especials com Loosing my religion es perdin en l’oblit. The best of R.E.M. continuarà a la vena de la nostra societat representant el rock alternatiu més popular i, per sobre de tot, seguirà fent-nos passar bones estones.

El passat divendres set d’octubre, Xostakóvitx i Rakhmàninov van encarregar-se d’omplir la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona de música clàssica. Van ser els protagonistes del segon concert dins el cicle simfònic de L’Auditori, aquest cop sense el director titular, Kazushi Ono.

El programa que oferia l’OBC (orquestra resident) es basava en exemples molt característics de l’estil dels dos compositors russos esmentats. Per una banda, una primera part amb la “Rapsòdia sobre un tema de Paganini”, Op. 43 de Rachmaninov, composta el 1934. Es tracta d’una obra concertant per a piano i orquestra simfònica, d’uns 22 minuts de durada. L’habilitat tècnica que requereix li és exigida al solista és coneguda arreu del món; en aquesta ocasió, va exhibir-la el pianista macedoni Simon Trpčeski. La seva va ser una actuació molt viva, en la qual van destacar la mobilitat corporal i la comunicació amb el director, Josep Caballé, que transmetia l’energia despresa del virtuosisme pianístic a l’orquestra. El públic va quedar entusiasmat amb la interpretació del pianista, que va sortir a oferir un bis en dues ocasions, acompanyant el primer violoncel i el concertino. Cal esmentar que Trpčeski va sortir a tocar en substitució de John Lill, pianista titular per a aquest concert que va veure’s incapacitat degut a una malaltia sobtada.

La segona part del programa consistia en la interpretació de la Vuitena Simfonia de Xostakóvitx, estructurada en cinc moviments i de durada aproximada d’una hora. Aquesta obra, d’una magnitud extraordinària, va sorprendre gratament el públic de la sala, que va restar en silenci absolut (condició sovint utòpica) durant la major part de moments climàtics de la simfonia, com impressionat per l’estridència i la dissonància. Els tres últims moviments, que es toquen sense interrupció, van esgotar les possibilitats acústiques de l’espai. La vetllada va ser intensa, amb una sala gairebé plena i aplaudiments finals insistents.

Deixem aquí alguns enllaços per a més informació:

https://www.auditori.cat/ca/la-8a-de-xostakovitx