Musicologia al taller

Estem a dia 30 de setembre, un dia abans que els catalans poguessin decidir el seu futur. Ens situem a Alforja, un municipi del Baix Camp, a la plaça major.

A les dotze en punt s’inicià un silenci sepulcral fins que se sentí el piular d’un flabiol per iniciar una ballada de sardanes. Les sardanes varen seguir el seu curs amb melodies alegres, acompanyades de dansaires que les anaven acompanyant.

Hi va haver sardanes per a tots els gustos: modernes per la gent més jove amb tendències més trencadores i diferents de les sardanes de sempre, clàssiques de sempre per la gent més gran que se sent aferrada a les melodies de la seva joventut i no podien oblidar la sardana dedicada al poble.

En finalitzar la ballada habitual de sardanes, els músics van fer l’anunci d’una última peça musical com a bis. L’obra seleccionada fou Els Segadors. Segons els artistes que l’havien anunciat, l’objectiu d’aquesta peça era reafirmar els sentiments catalans i animaven la gent a participar en l’acte de l’endemà arreu tot Catalunya.

Quan van començar a sentir-se les primeres notes dels Segadors també es van sentir algunes persones que tímidament cantaven la lletra de la cançó. A poc a poc es va anant unint més gent, creant un ambient de germanor entre tots els habitants del poble.

Podíem observar com tots els habitants del poble, fossin de la ideologia que fossin, tinguessin l’edat que tinguessin, tots es van unir per a cantar un mateix himne. Finalment, es van sentir les últimes notes que marcaven el final de la peça musical. En finalitzar hi va haver un silenci, els habitants del poble van aplaudir els músics i després molts d’ells es van abraçar en senyal d’afecte.

Seguidament, es van començar a sentir diverses veus que deien “votarem”, defensant el seu dret a decidir per Catalunya el dia vinent. I així va finalitzar l’acte que s’havia organitzat a Alforja en honor a la jornada que estava per venir.

En aquest escrit us vull parlar d’un petit fet que em va passar no fa gaires dies.

Passejant per una fira d’artesania per Bellver de Cerdanya, on m’agrada passejar i deixar passar el temps vaig fer un retorn al passat que feia molt temps que no em passava. I va ser al sentir un soroll. Passant per davant d’un sabater que estava treballant fent espardenyes em vaig quedar embadalit davant de la destresa d’aquell home. I, just en aquell moment darrere meu vaig sentir el soroll d’un motor de torn de fusta. Ja només sentir el soroll el cap em va fer bot i em va desconnectar del món en aquell instant.

Feia anys que no el sentia. Només l’havia sentit al taller quan estudiava fusteria i era el que més m’agradava de tot el que fèiem. Un clic del botó verd d’engegada i sentir com el motor es revoluciona ràpid i la corretja de cuir sona a cada volta que fa.

Va ser per mi un temps llarg, però físicament va ser poc. Vaig fer un retorn al passat molt breu però molt intens. I el més sobtat de tot és que aquest petit viatge a través d’aquell soroll em va despertar la resta dels sentits d’una manera molt aclaparadora. Sentint aquell soroll vaig poder recordar l'olor que fan les diferents fustes quan les treballes, fins i tot la petita olor a cremat quan treballes amb massa força. Vaig poder notar el tacte de les eines de torn de mànec llarg tant amb les meves mans com quan l’eina toca la fusta per a desbastar-la o polir-la per a una perfecta presentació. Fins i tot vaig arribar a notar el gust de la pols de fusta que se’t fica a la boca i que no pots controlar. I amb tot això junt vaig poder veure la fusta a treballar i tot el procés que havia fet la fusta abans d’arribar fins al torn, just abans de ser treballada.

Un viatge sencer, per tots els sentits, que va començar per el soroll d’un clic del botó d’engegada i el soroll de la corretja de cuir sonant a cada volta que feia.

Del reputado coreógrafo francés Angelin Preljocaj, son los dos pequeños ballets que el público del Liceo tuvo la oportunidad de disfrutar el pasado 10 de febrero: Spectral evidence i La stravaganza. Delicadas, emotivas, musicales. Sobretodo musicales, ya que en las dos piezas el papel de la música es muy relevante. Mientras que en Spectral evidence el centro de la obra es John Cage, en La stravaganza se produce un dialogo entre pasado y presente.

La representación del juicio y condena de cuatro mujeres, ambientado en los juicios históricos de Salem, es el argumento de Spectral Evidence. Un escenario mínimo, una iluminación, un vestuario moderno. Con un movimiento corporal de una fuerza demoledora y la música de John Cage no se necesita más ornamento. El inicio de todo fue cuando Preljocaj descubrió una pieza vocal de John Cage basada solo en respiraciones humanas y decidió crear un espectáculo a su alrededor.

Curiosamente, a Preljocaj la música contemporánea le inspira espectáculos que hablan del pasado; La stravaganza nos habla de la inmigración en los Estados Unidos. Pero esta vez no solo utilizada música de nuestro siglo, sino que también recorrerá al Concierto nº 8 de Vivaldi para que se encuentren música del “pasado” y música del “presente”, personajes del pasado y personajes del presente.

Las obras fueron originariamente creadas para la compañía New York City Ballet, y son ballets que no tienen una duración de más de 35 minutos. Mientras que La Stravaganza es más dinámica, con más bailarines encima del escenario y con escenografia menos minimalista, Spectral Evidence la gana en impacto emocional. Pero las dos son memorables funciones. Y en las dos se puede percibir como para Preljocaj la elección del repertorio musical en sus espectáculos es un elemento importante para su elaboración. Eso es especialmente evidente en Stectral evidence, donde como he comentado anteriormente, el espectáculo que creo alrededor de la música de Cage de tal forma que el movimiento corporal se ha acoplado a sus tempos y emociones. I en La stravaganza hay otro elemento muy presente en todo el espectáculo opuesto y complementario a la música: el silencio. Y fue en este curioso viaje por la historia de la inmigración de los Estados Unidos donde me di cuenta del valor del silencio. En momentos donde la música se detenía, vibraciones y melodías de móviles y no pocas toses arruinaron instantes  de exquisita complicidad entre bailarines. No será por falta de avisos, pero los teléfonos móviles siguen sonando en los espectáculos.

Aun así, la velad fue emocionante de cabo a rabo. Hubo fuerza, convicción y concentración por parte de los bailarines, y sobretodo mucha entrega. Bailaron como los ángeles.