Sempre
m’han posat una mica nerviosa les presentacions. Aquest moment d’arribar a un
lloc nou i que et demanin el nom, l’edat, el lloc on vius i explicar alguna
cosa sobre tu, els teus gustos, les teves aficions. Amb la primera part em
defenso força bé, però en la segona sempre m’assalten els dubtes. Alguna cosa
sobre mi? Prefereixo que donin una resposta aquells que em coneixen, ja que a
vegades ho saben millor que jo mateixa, o aquells que comparteixen els seus
dies amb mi (que a pesar de sonar molt poètic per escrit, implica les cares de
zombie pel matí, els meus viatges a la lluna de València, algun que altre
moment de mal humor i un llarg etcètera). Però el cas és que d’una forma o
altra acaba apareixent la música en aquestes respostes que em fan ballar tant
el cap! M’agrada escoltar música... Estudio musicologia... Toco el violí...
Canto a la dutxa i ballo mentre frego el passadís... Així que potser si escric sobre ella, un dels
motors que mou el meu món, em pugueu entendre una mica millor.
Suposo que la història comença com la de la
majoria dels estudiants de música, quan els teus pares t’apunten al
conservatori (he de donar-los les gràcies infinitament per això), així que no
us avorreixo amb detalls innecessaris. Només diré que amb els anys les meves
ganes de que passés el matí per arribar al conservatori van anar augmentant, a
pesar de que sempre m’ho he passat bé a l’escola. El punt d’inflexió va arribar
a segon de batxillerat i sisè de grau professional: moment de la vida en que t’exigeixen
prendre decisions, cosa que per ser sincers mai ha estat el meu fort. Interpretació
musical? Història de l’art? (tampoc va ser fàcil anar descartant carreres,
davant la impossibilitat de estudiar-ne quatre o cinc alhora i tenir temps per menjar i dormir). Em donava la
sensació que si feia una cosa em perdia l’altra, tenia por de despertar-me un
bon dia penedint-me de la meva elecció (ara ho veig més relatiu, però en aquell
moment vital era una perspectiva aterradora). Però llavors – si això fos una
narració èpica i no una presentació diríem “en el moment que semblava tot perdut”
– vaig descobrir que es podia estudiar una cosa anomenada “musicologia” que
segurament em solucionava bona part dels meus problemes. Així vaig arribar a l’ESMUC:
amb la música clàssica als dits, una insana afició a la lectura i una peculiar
combinació de rock, pop, rumba, ska i molts altres a la llista d’Spotify. Ara
curso segon i estic en aquella bonica i aparent contradicció de sentir que no
saps res al mateix temps que et meravelles del poc que sabies abans. He
descobert altres músiques, altres formes de veure la música i altres formes d’escoltar-la;
m’he plantejat moltes de les meves opinions i creences i he respost moltes
menys preguntes de les que m’he formulat. Segurament això no dóna moltes pistes
al voltant de quins temes tractaré en les entrades del blog, però la veritat és
que ara que puc m’agradaria no tancar-me a unes temàtiques determinades (millor
deixem els conceptes de “especialització” i “futur laboral” per més
endavant...). Això sí, em tiren molt algunes perspectives de la etnomusicologia
com les qüestions de gènere o etnicitat.
Podria continuar tota una vida pensant, parlant
i escrivint sobre la música (i espero que així sigui!), però no m’allargaré
més. Espero haver deixat un trosset de mi mateixa en les meves paraules, però
si teniu algun dubte veniu-me a buscar: estaré teclejant a la biblioteca amb un
piló de llibres al costat, barallant-me i reconciliant-me amb algun obra a una
aula d’estudi o traient un cafè de la màquina de la cantina mentre em dic que
només em quedaré cinc minuts a fer petar la xarrada...
.png)
.png)
.png)
0 comentaris