Agost de 1995, Barcelona.
Vam carregar el cotxe per passar el dia a Barcelona. Jo anava enmig de les meves dues germanes grans, a sobre de la cadireta infantil. Tenia només un anyet. Ens vam perdre, com sempre fem, però finalment vam arribar al carrer Muntaner. Allí ens esperava la meva tieta Montse amb el dinar a taula. Érem una gentada, familiars i gent diversa que no havia vist mai. Tot i així, la meva atenció va anar a parar des del principi a un senyor força peculiar. Em vaig passar tot el dinar preguntant-me per què portava ulleres de sol dins de casa.
Tot fent el sobretaula, el senyor peculiar
es va aixecar i va seure davant de les tecles del piano que hi havia al
menjador. Tots van callar quan van percebre la música que sortia de les seves
mans. Vaig poder veure com li queien un parell de llàgrimes a la meva tieta al
escoltar aquella melodia: Jo vull que m’acariciïs... Quan es va aturar la
música la gent va aplaudir efusivament. Crec que el senyor peculiar va percebre
que jo no el parava de mirar sense canviar la meva expressió, perquè es va
treure les ulleres de sol per seguir tocant.
Un parell d’improvisacions més i el senyor peculiar va fer sortir "a l'escenari" a la meva germana gran. Coneixes "The man I love"?, va dir ella
amb veu tremolosa. El senyor peculiar no va contestar, només va demanar-li que
cantés les notes que ell anava tocant al piano per conèixer una mica la
tessitura de la seva veu. I això va ser tot el que van necessitar per començar
a fer música junts per primer cop...
Després d’haver-nos emocionat a tots, el
senyor peculiar va insistir en què ara em tocava a mi. Volia que pugés a la
seva falda i la meva mare m’hi va portar. Vaig començar a pitjar les tecles del
piano, però em sentia incapaç de fer sonar aquella música que havia sentit
abans. És impossible canviar la pròpia naturalesa, però sempre és
possible fer els somnis realitat, em va xiuxiuejar a cau d’orella,
sense que ningú altre ho pogués sentir.
Anys després d’aquella visita em vaig
assabentar de que el senyor peculiar marit de la meva tieta era cec i el
coneixien arreu amb el nom de Tete Montoliu.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris