Un dia qualsevol a Barcelona, entre setmana. Són gairebé les
vuit del vespre, i com de costum la calor inunda el vagó, per compensar el fred
de fora. El tren, abarrotat de gent, presses, estressos i ganes d’arribar a casa.
Cares llargues, reflectant el malestar de la gent, i sobretot un individualisme
latent. Ningú parla amb ningú, ni un sol creuament de mirades.
En una de les parades, a les zones altes de Barcelona, pugen
tres músics molt animats. Portaven dues guitarres, una harmònica i una
pandereta. Entre la gent que viatjava, es podien contemplar
cares de sorpresa al veure l'energia en aquells tres músics. Amb un somriure d'orella a orella, van començar a interpretar la seva música. Van
tocar temes dels Beatles adaptats,
segons van explicar, a la seva combinació d'instruments. Van ser quatre
cançons, i cada qual més animada. A mesura que avançaven, el rostre i les
mirades dels espectadors van evolucionar. Primer, com he explicat, s’intuïa un
cert menyspreu, però poc a poc, la gent es va anar animant, fins al punt que es
podia veure gent xiulant les cançons, acompanyant-les amb palmes o fent un
lleuger moviment corporal, indicant complicitat amb la música que escoltaven.
Lo sorprenent de tot això, és que tothom va viure aquesta experiència de forma
agradable, no hi havia ningú descontent/a, o com a mínim feia veure que no. Semblava extrany, quan normalment els músics al tren estan tan injustament infravalorats. Doncs era tant senzill com que l’entusiasme no es va aturar en
cap moment, i la seva forma de moure’s i viure la música, ho indicaven
constantment.
Per acabar, es van acomiadar fent una petita explicació de perquè estaven allà
i perquè feien tot allò. Es van presentar. Venien de molt lluny, del Perú, i
els tres eren germans. A continuació, van explicar el motiu pel qual estaven en aquell tren, regalant la seva música. Evidentment, hi
havia un interès econòmic, per poder cobrir les seves necessitats. Però ells
esperaven algo més que allò. Esperaven un somriure de cadascuna de les persones
que hi havia, i així ho van explicar. Al acabar, tot el vagó, molt emocionat, va
començar a aplaudir sense parar, a treure totes les monedes que tenien i a
regalar-les a aquells tres nois, que els havien fet per un moment oblidar tota
la resta i gaudir d'una espurna de bellesa. Aleshores, acomiadant-se de tothom
i agraint moltes vegades la rebuda de la gent, van baixar del tren, esvaint-se
com el fum, entre les vies.
El tren es va quedar amb un ambient molt més distès, la majoria
de gent estava somrient, i algunes fins i tot es van quedar xerrant. Les cares
llargues havien desaparegut, mentre que la música es va quedar viva dins
aquells vagó.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris