La convulsa actualitat política de les últimes setmanes no només ha revoltat els debats televisius i les institucions parlamentàries, sinó que també ens ha afectat en termes molt més propers, començant pel paisatge sonor que ens envolta. Algunes tornades que ja fa temps que no sonaven han ressorgit amb més actualitat que mai donades les similituds entre el conflicte polític actual i el que les va elevar a la categoria d'himne ja fa unes dècades. Un dels casos més flagrants d'aquest fenomen és el de L'estaca de Lluís Llach, que aquests dies hem pogut escoltar en multitud de mobilitzacions, mítings i actes parlamentaris. Aquest fet no ha passat desapercebut a aquells joves dels anys setanta que havien fet de L’Estaca el seu cant de “guerra” i que, molt sorpresos, em feien notar com milers de universitaris, que “encara no havien ni nascut en aquella època”, es feien seva la cançó aquests dies.

Però no m'agradaria desviar-me de l'objectiu central d'aquest escrit: centrem-nos en una situació real i concreta que exemplifica aquest fenomen per a molts extraordinari. El passat divendres 6 d'octubre vaig tenir el plaer d'assistir a un concert de Doctor Prats a Santa Maria de Palautordera, un dels grups de mestissatge en català amb un producte més comercialment calculat i que alhora més funciona, tant a nivell d'enregistrament com en directe. I bé, doncs deixant de banda la mil·limetrada producció de directe que els caracteritza, en el concert del passat cap de setmana, el grup va decidir incorporar L'Estaca al seu “setlist”. Tan sols el cantant principal i la seva guitarra acústica a ritme de contratemps i el baix doblant la melodia, immersos en una il·luminació volgudament minimalista, que trencava del tot el ritme del concert fins el moment. Però tot i així, el públic va respondre. Una munió de joves d'entre quinze i trenta anys corejant L'Estaca mentre es balancejaven de banda a banda amb els braços entrellaçats rere l’esquena. Potser per primer cop en tot el concert el públic se sentia Protagonista, citant una cançó dels mateixos Doctor Prats, al veure com el realment extraordinari passava als peus de l’escenari , era la força col·lectiva. Si el públic, si la gent, ho havien estat durant les últimes setmanes, clamant pels seus drets en unes mobilitzacions extraordinàries sota la proclama “els carrers seran sempre nostres!”, per què no omplir amb les seves veus reivindicatives un nou espai públic d’interacció social, com és un concert. Aquella estaca, no només sonava per la reivindicació d’uns drets i ideals polítics, sinó que era, alhora, una mena d’auto-homenatge, una manera de recordar i refermar el que la gent, sent protagonista, havia aconseguit els dies anteriors.

Poca estona després l’actuació tancava amb una de les cançons més conegudes del grup, Adéu fins aviat, aquest cop més sentida que mai.