Des del dia 20 de setembre, Barcelona s'ha inundat de sons plens de significat durant
almenys dues setmanes. Aquests sons han estat el mitjà més immediat dels ciutadans
per transmetre la seva inconformitat vers les accions empreses a l'operació Anubis.
L'operació Anubis actua contra el referèndum de l'1 d'octubre a Catalunya, que
consistia en què els ciutadans tinguessin dret a manifestar mitjançant la votació si
volien que Catalunya esdevingués un estat independent en forma de República. Ara
bé, la llei que es va fer per realitzar-lo va ser suspesa i es va ordenar la detenció dels
càrrecs responsables de la preparació del referèndum. Aquestes detencions es van
realitzar al matí del 20 de setembre, des de llavors, espontàniament, van sorgir les
concentracions dels ciutadans que estaven en contra d'aquestes mesures per donar
suport a la Generalitat.
En aquestes mateixes concentracions, els ciutadans cridaven frases que els
representaven. Si féssim una anàlisi musical es tractaria de frases curtes de 2
compassos, generalment de 4/4, de textura monòdica, de vegades, depenent de
l'entonació individual, es convertia en homofònica i fins i tot heterofònica. A més a
més, degut a la llargada i l'acústica dels carrers, la distància entre diferents
aglomeracions i a que els cants sorgien de manera espontània, es creava contrapunt i
es contraposaven diferents melodies, superposicions que si ara transcrivíssim serien
dignes dels compositors de música coral dels segles XX-XXI, però també de la
música popular del segle XV i els motets.
Paral·lelament, cada nit a les 22h hi havia convocada una cassolada. Els veïns
disconformes sortien al balcó de les seves cases, amb cassola i cullera a les mans i
percudien el seu instrument, sense cap ritme en concret, cadascú feia el que volia.
Durant deu minuts, els intèrprets compartien l'obra musical que representava la
mateixa idea, però no compartien el tempo, ni el timbre, ni l'instrument, ni l'espai.
Tots plegats feien música que em recorda a l'Streichquartett de Stockhausen, als 100
metrònoms de Ligeti i altres composicions del segle XX on la posició dels
instrumentistes era distant i cadascun tenia llibertat de tocar com volgués. La sonoritat
final era cada vegada diferent, sempre al servei de l'espontaneïtat i la llibertat de
l'intèrpret.
Els sons que han protagonitzat els carrers de Barcelona durant l'últim mes són
atemporals, plens de significat, no sols pel que diuen els cants de les manifestacions,
sinó pel que són musicalment parlant, sense regles ni limitacions, comparteixen idees
amb les musiques del segle XX, el rebuig i la defensa de
l'individu.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris