Obra: Oratori El Regreso, per a solistes, cor i orquestra.

Any: 1807

Director: Edmon Colomer

De vegades l’escenari i l’entorn d’un concert superen allò que es va a veure o escoltar. La grandiloqüència d’un recinte no sempre fa justícia a l’obra representada. No sé si aquest és el cas, però tal vegada ens dona motius per reflexionar. L’orquestra de Música Antiga de l’Esmuc representava el passat 24 de gener l’obra El Regreso, de Carles Baguer a la Basílica de Santa Maria del Pi, amb una notable audiència completada per públic de l’Escola que arropava els músics.

El Regreso és un testimoni inqüestionable de la càrrega religiosa que l’alta societat de l’època exercia sobre la música. L’argument i la pròpia lletra de l’oratori parla per ella mateixa. Tampoc cal dir que la música sacra no és trivial en termes històrics i d’això en som plenament conscients. Per això el compositor decideix esplaiar-se durant més d’una hora de música per a una festivitat que tindria dedicats cinc oratoris més.

L’Oriol Pérez afirmava a la seva crítica del El Punt Avuí: se situa en uns horitzons estètics més propers als de l’òpera italiana. Més que propera, podríem considerar l’obra una suma inundació d’italianitat. La successió eterna d’harmonies dominant-tònica i tònica-dominant treuen de l’atmosfera de l’obra qualsevol element de sorpresa. Tot i ser conscients de la recreació de l’ambient en el qual es deuria desenvolupar la composició en el moment de creació, aquesta no és precisament una mostra d’innovació, sinó més aviat d’una reproducció exagerada dels tòpics del classicisme més lligats a l’òrbita sacra. Baguer no demostra més que  una completa devoció, també mitjançant el text, a Déu i als mètodes de composició més que estudiats i escoltats durant la nostra història recent.

Tot i així, cal dir que la qualitat de la interpretació i direcció de l’obra va ser més que acceptable. Tant l’orquestra, el cor i els solistes demostraren un gran nivell i respecte per l’obra. Però, tot i saber que el dinamisme no és precisament el tret més característic de peces com aquesta, la teatralitat dels solistes en uns pocs moments era l'única prova que allò realment es tractava d’un drama histórico,  tal i com ho definia el propi programa del concert.

L’obra és més un testimoni d’una festa que d’aportacions musicals i líriques I això segurament farà que es trigui en tornar a reproduir-la. No obstant això, els cantants i músics, sobretot els solistes, van tenir els seus moments per mostrar-se davant el públic. Una de les coses que possiblement també perseguia Baguer en el seu dia. Sobre un text que avui podem trobar una mica caducat, les veus solistes van sobresortir de la forma en què ho havien de fer tenint en compte la idiosincràsia d’aquesta obra. Però la seva recuperació no juga al seu favor. El valor musical que podria tenir està molt per davall del seu motiu i dels seus intèrprets.