La Gioconda
Dir.
Musical: Guillermo García Calvo
Dir.
Escena: Pier Luigi Pizzi
Lloc
i data: Gran Teatre del Liceu, 30/IV/2019
Bona
ocasió per visitar el gran teatre d’òpera barceloní, la representació d’una
òpera de quatre hores ni típica ni tòpica, que no s’hi programava des del 2005,
un magnífic espectacle sensible que va fer les delícies d’un públic
entusiasmat. La Gioconda és una òpera en quatre actes d’Amilcare Ponchielli amb
llibret d’Arrigo Boito sobre el drama Angelo,
tyran de Padoue de Victor Hugo, estrenada per primer cop a La Scala de Milà
el 1876. Un drama macabre, traslladat per Boito a la Venècia del XVII, sobre un
quadrangle amorós on el primitivisme de les passions expressades contrasta amb
la personalitat complexa de les dues joves enfrontades per l’amor d’Enzo, la
Gioconda i Laura. Tràgica estampa romàntica completada per la profecia d’una
cega, la manipulació d’un espia luxuriós, la disbauxa del Carnaval i un marit
gens amorós.
Un
repartiment impecable, una simfònica a punt, uns ballarins excepcionals.
Contrastaren amb una escenografia descolorida i un cor encorsetat, que es movia
amb poca naturalitat per l’escenari oferint una sonoritat esmorteïda. Així, en
el pla de la crítica, sobre el segon repartiment, fou impressionant la immersió
en el paper de Gioconda d’una més que acostumada veu italiana d’Anna Pirozzi,
que mudava de pell segons les peripècies del debat intern entre la bondat o la
gelosia. Una Laura jove i altiva, la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze, no li
tenia res a envejar en el seu rol de víctima de l’infortuni. Les dues dones
saberen mostrar bé la compenetració distant que requereix l’argument en el duet
del segon acte, però més ben trobat fou l’acoblament de les veus amb la de María
José Montiel, la Cieca, qui vertaderament enganxà el públic amb la sublim
interpretació de l’ària “Voce di donna o d’Angelo” al primer acte, una ària
que, d’altra banda, tenia més que interioritzada, almenys des del seu mateix
paper de Cieca en la representació de l’obra a l’Òpera Nacional de París el
2013. Els personatges masculins no resultaren tan vistosos com les grans dones
d’aquest drama, veritables protagonistes de l’èxit. La veu poc fina de Stefano
La Colla, en el paper d’Enzo, no casava amb la subtilesa vocal de la seva
estimada Laura. Tampoc lluïren, al costat de l’excel·lència vibrant de les
fèmines, les representacions un pèl planes de Luis Cansino (Barnaba) i Carlo
Colombara (Alvise Badoero).
Els
clarobscurs sobre l’arquitectura grisa, l’omnipresència d’un banc-altar llit
d’amor i de mort, la simbologia perfectament aconseguida dels colors de passió
i dol, reproduïen un quadre barroc amb la màxima memento mori explotada ja des del primer moment a través del vestit
lila de la Gioconda. La crema en escena del vaixell roig d’Enzo fou un moment espectacular
massa curt, que no féu honor a la plenitud tràgica que expressava la música en
aquell moment. En canvi, la Dansa de les Hores, vora el cos sacrificat de
Laura, fou un dels moments més colorits de la funció, amb uns ballarins quasi
eteris i els cossos híper-sincronitzats dels solistes Alessandro Riga i Letizia
Giuliani, coreografiats per Gheorghe Iancu.
Tot
plegat, un espectacle visual i auditiu a la manera de grand-opéra desmitificada pels inicis del Verisme en què s’emmarca
la composició de Ponchielli.
Ginebra Olives
.png)
.png)
.png)
0 comentaris