Musicologia al taller

El Palau de la Música ple de gom a gom esperant per escoltar el que podem considerar una de les millors big bands de jazz que hi ha actualment. Amb un total de quinze músics espectaculars, la Jazz Lincoln Center Orchestra (JLCO), dirigida pel mateix Wynton Marsalis, no té rival. I és que poques big bands poden presumir de l’amplitud del seu repertori, d’una precisió i so impecable i d’uns músics, gairebé tots multiinstrumentistes, que ens van deixar a tots bocabadats.

Tot i que han rebut crítiques de ser conservadors, la Jazz Lincoln Center Orchestra està molt lluny de ser-ho. El públic vam assistir al concert sense cap mena d’idea del que anaven a tocar i això és degut al fet que Wynton Marsalis decideix el mateix dia què tocaran per tal de donar un aire més espontani, que és el que realment és el jazz. Aquesta espontaneïtat va quedar totalment reflectida, ja que inclús en alguns temes decidien abans de començar qui anava a fer un solo.

Durant les dues hores que va durar el concert vam poder escoltar un recorregut per tota la història del jazz amb arranjaments propis i fins i tot algunes composicions pròpies. La JLCO es va remuntar als inicis del jazz, amb Buddy Bolden, el primer músic de jazz de la història. Tot i que no tenim gravacions de la música de Buddy Bolden, la JLCO va intentar recrear el so de l’època i de seguida es va crear a la sala una connexió amb l’orquestra on el públic aplaudia al ritme d’aquesta música popular i festiva mentre Wynton frasejava i improvisava.

Van rendir un petit homenatge a Thelonious Monk amb el tema de Ugly beauty i també a Wayne Shorter al qual van dedicar diversos temes. Un d’ells amb participació d’en Lluc Casares, un dels millors saxofonistes catalans del moment. Casares no va deixar passar l’oportunitat de lluir-se davant de la JLCO i va improvisar un solo tècnicament molt exigent.

L’últim tema que van tocar va ser una composició pròpia d’un dels trombonistes i sens dubte va ser un dels millors temes de tot el concert. Fruit de l’energia que la música i els músics transmetien vam poder escoltar una gran quantitat de solos en aquest tema. Un d’ells va ser de la saxofonista Camille Thurman, l’única dona de la JLCO però que es va guanyar el públic amb el seu so distintiu tant a la veu, al saxo i a la flauta. La resta de solos van ser una mena de “duel” entre el trombonista Chris Crenshaw i el saxofonista tenor i alto, flautista, clarinetista i piccolo  Ted Nash. Els dos músics es van lluir demostrant les seves habilitats amb l’instrument i la veritat és que pocs cops podem escoltar aquesta qualitat i domini de la improvisació en directe.

Per acabar, Wynton Marsalis va tocar un tema amb el trio base, i el públic, lluny de voler marxar, va acabar aconseguint un bis amb tota l’orquestra de nou. 

El famós trompetista i la JLCO, van demostrar humilitat, espontaneïtat i passió pel jazz. Tal com va dir el mateix Wynton Marsalis al concert, “hem de treballar per mantenir el llegat de la música deixant de banda tot allò comercial”. I tant de bo les noves generacions puguin aprendre a mantenir viu aquest esperit i a fer-nos gaudir del jazz de veritat.

Però anem a entrar concretament en la música instrumental. Stravinsky va dir que Vivaldi no havia compost 500 concerts, sinó un mateix concert 500 vegades. Sincerament, ja voldria Stravinsky tindre la meitat de qualitat que Vivaldi, però això ja és opinió personal i estaria fora de lloc. El que sí que puc dir és que no sé quin concert va escoltar Stravinsky 500 vegades, perquè jo he escoltat centenars d’aquests concerts i cadascun em pareix únic. Cada melodia, cada harmonia, cada tècnica instrumental, produeixen unes sensacions diferents tant als intèrprets com als oients. És cert que generalment segueixen un esquema prefixat, però també va passar el mateix posteriorment amb la forma sonata, o l’estructura de les simfonies. O, per posar un exemple més modern, també amb les cançons pop dels anys 60 i 80, i amb part de la música actual. No sé a vosaltres, però a mi em pareixen molt més repetitives les cançons actuals de reggaeton o de trap. 

Fecha y hora:

Viernes 28 de febrero del 2020, a las 20h.

Sábado 29 de febrero del 2020, a las 19h.

Domingo 1 de marzo del 2020, a las 11h.

Lugar:
L’Auditori de Barcelona (Carrer Padilla, 8)

Programa:

Mendelssohn: Concierto para violín y orquesta en mi menor, op. 64.

Bruckner: Sinfonía nº 6 en la mayor.

Intérpretes:

Orquesta Sinfónica de Barcelona y Nacional de Cataluña (OBC).

Juanjo Mena, director.

James Ehnes, violín.

Dia: 10 desembre 2019

Hora: 21:00h

Lloc: Auditori sala 1

Repertori: soleás, fandagos o seguiriyas, cantiñas, bulerías i tangos de Triana

És un gènere amb influències morisques, gitanes, africanes i americanes, de manera que com tots els estils musicals, dins del flamenco hi ha una gran immensitat de variants, anomenats palos. En aquest concert escoltarem diferents palos del flamenc, en particular, soleás, fandagos o seguiriyas, cantiñas, bulerías o tangos. Aquests estils que interpretarà el famós Miguel Poveda, són els pals més representatius del cant tradicional flamenc. 

En relació a els estils que s’interpretaran en aquest concert, d’entrada cal entendre què és el cante flamenco. El cante és un cant andalús agitanat interpretat per un cantaor. En particular, cada regió andalusa ha desenvolupat un cante diferent el qual al llarg dels anys ha anat forjant el seu propi estil. Així doncs, Miguel Poveda interpretarà diferents estils de cante de Triana.

En primer lloc, escoltarem una soleá. L’estil sorgit l’any 1850 és un pal flamenco pensat per tal que la ballarina es llueixi. La seva estructura es basa en una introducció musical de la guitarra, seguit per una preparació del to per donar pas al cantaor. Concretament, la soleá de Triana es basa per tenir una melodia molt elaborada sobre estrofes de quatre versos.

En segon lloc, el fandango andalús es basa en una alternança entre lletres cantades i variacions amb la guitarra. La lletra sempre es canta en tonalitat major i amb una roda d’acords que acostuma a ser bastant estàtica. En aquest cas, les estrofes són de quatre o cinc versos octosíl·labs.

En tercer lloc, trobem les cantiñas. És un repertori molt extens el que tenim avui en dia, ja que s’han conservat moltes lletres i músiques provinents de Cadis. Normalment les cantiñas reben el nom de l’autor qui les ha compost o pel seu lloc d’origen. 

D’altra banda, estan les bulerías. Un palo que s’ha convertit des de finals del segle XX en un dels estils més populars del flamenc. Té similituds rítmiques amb la soleá tot i que a una velocitat molt més ràpida.

Per acabar, els tangos. Concretament el tango de Triana ha estat present en les festes populars i ha sigut l’acompanyament de molts balls. És un estil amb influència àrab, sobretot en l’elaboració melòdica.

Així doncs, escoltarem un recital de flamenco que ens endinsarà als diferents estils tradicionals esmentats amb l’estil propi que caracteritza a Miguel Poveda.

Bibliografia