Músiques
a l’antiguitat
Caixafòrum de Barcelona
Del 9 de febrer al 6 de maig de 2018
El febrer del 2016 l’Hélène
Guichard, cap del Departament d’Antiguitats Egípcies del Museu del Louvre, em
va parlar de l’ambiciós projecte que estava duent a terme l’Institut francès d’arqueologia oriental
sobre la reconstrucció del paisatge sonor de l’antiguitat mediterrània. L’última
fase d’aquest projecte havia de ser una exposició que s’org
anitzaria amb la
col·laboració del Museu del Louvre i que mostraria la importància dels fenòmens
musicals a l’antiguitat, desmuntant tots els tòpics que des d’occident s’hi han
bastit.
Dos anys després aquesta exposició s’ha fet
realitat. La mostra Músiques
a l’antiguitat porta
a la ciutat comtal una magnífica col·lecció d’instruments i altres artefactes
relacionats. El recorregut comença amb un espai dedicat a les músiques de
l’antiguitat en l’imaginari occidental, un bon inici que servirà al visitant
per identificar i reflexionar sobre els tòpics que impregnen la nostra manera
de relacionar-nos amb aquests repertoris. Juxtaposant objectes antics amb
referents cinematogràfics o literaris moderns, ben estrafolaris, el visitant
compara i se n’adona de tots els filtres que condicionen la nostra visió
d’aquests llunyans repertoris. La comparació, de fet, és una de les grans
estratègies amb les que juga la mostra, intercalant artefactes de diferents
èpoques i cultures que inevitablement tendim a relacionar.
Tant en aquest primer espai com durant tot el
recorregut hi ha repartits uns petits auriculars i campanes acústiques, que
aporten l’element auditiu, imprescindible en una exposició sobre paisatge sonor
com aquesta, en la qual es té una concepció molt àmplia de la música,
descrivint certs fenòmens sonors que de ben segur que per un antic mai
haguessin estat “musicals”. Reprenent el fil, la tecnologia de la campana i
l’auricular és realment molt útil però no està plantejada com un eix principal
del discurs expositiu, ja que és escassa i està allunyada de les peces. Es
podrien al·legar aquests “defectes” a la manca de pressupost, però no sembla,
en canvi, que s’hagin escatimat despeses en altres àrees. Penso que aquest fet
en realitat es deu més aviat al tipus de discurs escollit: un museu arqueològic
ha aportat unes peces a una exposició sobre música comissariada única i
exclusivament per arqueòlegs. I per tant, l’apropament que es fa a la música és
simplement aquest, arqueològic, i per extensió material, des de l’objecte. La
paraula “etnomusicologia”, per exemple, només apareix al fulletó de l’exposició,
però no s’esmenta més, i tot el seguit de tecnologies de caràcter arqueomètric
i físic que també s’utilitzen per la recerca de músiques antigues s’engloben
sota l’etiqueta genèrica “tècniques modernes” a nivell pràcticament anecdòtic. Per
mi aquest és un dels principals errors de l’exposició, que es mencionin “de
carrerilla” els mètodes d’estudi de les músiques del passat però no s’hi
incideixi, quan per molts seria probablement un dels àmbits més interessants de
l’exposició. Tan sols una vitrina parla sobre aquestes metodologies de recerca
alternatives a la interpretació clàssica de l’objecte arqueològic i el seu
context: una en referència a l’ús de tecnologies d’impressió i modelatge
tridimensional i una altra sobre la reconstrucció acústica virtual d’un cornu romà incomplet. En aquest sentit, Músiques de l’antiguitat és una exposició
força conservadora, que estalvia en riscos, assumint que la bellesa de
l’objecte és capaç de generar un discurs per ella sola i sense mullar-se gaire
més. Uns riscos que en canvi si que assumeix al utilitzar un llenguatge
inclusiu, encara que sovint normativament incorrecte al llarg de tot el
recorregut.
Per altra banda haig de lloar un parell de
detalls molt interessants. El primer és un mapa del Mediterrani que es troba en
l’últim espai de l’exposició, “Músics viatgers”, en què es traça la difusió de
certs instruments, des dels llocs on se n’han trobat les referències
arqueològiques més antigues fins les cultures on van arribar. Tot i que tendeix
a la sobre-simplificació, perquè es basa en un paradigma difusionista clàssic i
normatiu, em sembla una manera interessant de cloure l’exposició. L’altre és
una espai dedicat a objectes d’us quotidià amb iconografia musical, com
ceràmiques, mosaics i, fins i tot, el que em sembla més il·lustratiu,
numismàtica. Entre estatuària, esteles, instruments, taüts i artefactes
rituals, tots ells objectes de prestigi, o que com a mínim tenien un ús relativament
reduït o puntual, aquesta secció és la que realment demostra com de quotidiana
i corrent, com a mínim tant com a la societat actual, arribava a ser la música
de l’antiguitat pròxim-oriental, egípcia, grega i romana.
Abans de cloure, mencionar alguns errors, com la
confusió reiterada entre pandero, i pandereta o timbal circular; l’ús
indiscriminat dels termes siringa i flauta de Pan, i l’absència de referències
a quelcom tan fonamental i que tanta documentació ens ha llegat com la teoria
musical.
Tot i aquests detalls penso que els comissaris de
l’exposició han fet una feina increïble, potser una mica mancada de pluridisciplinarietat
però no per això menys meritòria, i convido tothom a visitar-la!
.png)
.png)
.png)
0 comentaris