Bernstein durant la direcció de l’enregistrament de West Side Story
Quan pensem en Leonard Bernstein
sovint ens ve al cap la imatge d’aquell director americà (profundament americà)
de cabells canosos i estar afable, sempre compromès amb una societat a qui
pretenia fer arribar “la música” des de la divulgació, fos mitjançant la
composició, l’ensenyament o els xous televisius. Bernstein fou un personatge
realment modern en aquest sentit, trencant barreres entre gèneres musicals,
classes socials i mecanismes de difusió de la música. Aquest heroi polifacètic,
doncs, encarnava tots els ideals del “ciutadà americà”; sempre positius,
especialment quan es comparaven amb els d’altres directors mediàtics del s. XX,
com podrien haver estat Wilhelm Furtwängler o, el seu gran contrincant, Herbert
von Karajan, tots dos amb un caràcter, per dir-ho finament, de caire més germànic.
Per això mateix són d’un valor
extraordinari documents audiovisuals com el reportatge The Making of West
Side Story,
que ens deixen entreveure un Bernstein del tot diferent durant el procés d’enregistrament
del musical esmentat. Madur, ambiciós
i sever, així es mostra el músic, capaç fins i tot de deixar les bones formes de
banda per tal d’aconseguir el que espera, el que ressona al seu cap, d’un
nodrit grup d’intèrprets de gran talent. Els cantants, entre els quals hi ha un
jove Josep Carreras, són professionals competents, pe
En ocasions, aquesta dinàmica de
certa condescendència es repeteix una vegada i una altra i porta l’assaig a un
clima extraordinàriament tens. Observem un Bernstein exhaust, recolzant-se el
cap sobre faristol mentre aguanta una cigarreta, i un Josep Carreras, un dels
que més en pateix les conseqüències, exasperat, remugant innombrables lamentacions
italianes d’allò més operístiques. Bé, suposo que quan portes 124 preses de la
cançó María no és per menys... Però no
només Carreras es veu sotmès a la rigidesa del mestre, sinó que tota
l’orquestra ho fa, quan el director realitza comentaris que tan propers ens
poden sonar als estudiants de música, com allò de: Però quants cops us ho hauré
de repetir? Voleu fer el favor d’apuntar-vos-ho d’una punyetera vegada? Fins i
tot l’equip de producció i enregistrament, que revisa absolutament tot el que sona
i dona les claquetes, és esporàdicament escridassat pel mestre.
L’única manera que aquesta bomba de
rellotgeria no acabi explotant és realitzar petits breaks per donar-se un respir, que Bernstein utilitza per fumar, gargotejar
la partitura general i esbroncar aquells que encara no l’havien sentit prou. Per
fortuna, més nostra que no de l’equip implicat en l’enregistrament, el director
no manté aquesta actitud per caprici, ja que al final dona resultats i és
sorprenent constatar l’evolució de les primeres preses a les definitives, que
posen els pèls de punta.
