Prenent un cafè, esperant
el tren, estudiant a la biblioteca, escoltant la classe, parlant enmig del
passadís, comprant al súper, dormint al tren, pensant en el dia. Hi ha un so
que es repeteix i es repeteix. I es repeteix. Ha conquistat totes les
situacions, ha traspassat fronteres i, com un cavall de Troia, ha aconseguit
que, facis el que facis, deixis el que estàs fent per atendre automàticament el
seu xiulet. Es tracta, com no, del característic to del Whatsapp.
Però si ho pensem detingudament,
ho trobem en tots els dispositius. Fins fa poc, tothom ens regalava les oïdes amb
l’íncipit de La novena de Beethoven o La canción del verano. Els politonos han desaparegut i han tornat
els clàssics, els ring de tota la vida,
que sonen tots igual i que tan bon punt sona un mòbil tots el busquem alhora.
Estem a la cuina. Sense
voler deixes el drap sobre la cuina d’inducció (vaja, la vitro). Pita. Obres la
nevera, agafes un iogurt i veus que està caducat, i pensant quan el vas comprar
pita la nevera. Pita el forn, el renta-vaixelles, la vitroceràmica, la
rentadora, l'assecadora. Es que pita tot! I per si fos poc, els pitus s’han uniformitzat, i ja no saps
que està passant: si ens hem deixat la nevera oberta, si ha acabat el cicle de
la rentadora o del renta-vaixelles o si ens hem de despertar.
Irritants, insistents,
repetitives i uniformes. Així són totes les alarmes, que ens desconcentren i ens
alarmen, encara que sigui perquè ja està feta l'assecadora.
Es que no en teníem prou
amb l’alarma del despertador? Doncs sembla que no!
.png)
.png)
.png)
0 comentaris