Musicologia al taller

El Cor Anton Bruckner ofereix el Concert de Nadal de la Violeta aquest any 2017, on escoltareu un conjunt d’obres a capella que daten dels segles XX i XXI. En aquesta ocasió serà la música contemporània la que crearà un ambient intim, d’evasió i recollida propi del Nadal.

La Mare de Déu, de Pol Requesens, és un arranjament de la nadala homònima. És una obra molt completa, amb moments brillants, altres de foscos i melodies contraposades que creen un ambient i uns efectes sonors que seran especials pel públic.

La següent peça interpretada serà O vos omnes, de Joan Magrané (1988), pròpia de la litúrgia de la Setmana Santa. L’obra contrasta amb l’anterior per crear un ambient molt diferent, més estàtic i contingut. A partir d’una nota, el cor es divideix i s’aprecia tota una fusió molt expressiva. La música plasma el dolor del text amb una certa evocació madrigalista. O vos omnes parla del dolor de Jesús a la creu, a aquells que passen per davant seu els hi diu “Digueu-me si hi ha un dolor tan gran com el meu”.

A continuació, Alboradas de boda, de Xabier Sarasola (1960), és una obra que agrupa diferents melodies tradicionals aragoneses, comença amb un Ave Maria i després altres cançons populars que al final es fusionen i sonen alhora. El caràcter festiu de l’obra s’intercala amb altres moments en què les melodies tenen colors ben diferents i en el seu conjunt formen un quadre ple de colors.

Hymn to the creator of light, composta per John Rutter (1945), és una obra a doble cor. És una obra complexa. Al principi, la relació entre els dos cors és de pregunta-resposta, les seves melodies xoquen i provoquen unes dissonàncies que creen una sonoritat molt especial i plena de matisos. A mesura que l’obra es desenvolupa el caràcter canvia a un final molt pacífic. Hymn to the creator of light es contraposa amb l’estil de la resta de les obres de Rutter, d’un caràcter més endolcit, perquè la va compondre i dedicar al compositor, també anglès, Herbert Howells.

S’interpretaran també tres nadales a mode de concurs que cantarà cada subgrup del cor: El dimoni escuat, de Josep Vila i Casañas (1966); Sant Josep i la Mare de Déu, de Pere Jordà (1897-1976) i El desembre congelat, d'Eduard Toldrà (1895-1962).

Trilo de Bengt Ollén (1950) és una obra basada en una melodia tradicional sueca que cantaven les dones dels pescadors quan estaven esperant que els seus marits tornessin de la pesca. L’obra es situa en un context anterior, quan Suècia era una societat pobra i vivien de la pesca, la mar del Nord era complicada i se sabia quan marxaven els pescadors però no quan tornarien. Trilo és la melodia que les dones cantaven quan començaven a veure els vaixells a l’horitzó per donar la notícia que els pescadors estaven arribant a port.

Per acabar s’interpretarà el Psalm 148 de Gustav Holst (1874-1934), és l’obra més conservadora de les que s’interpretaran, de principis del segle XX, que el cor ja va interpretar al concert conmemoratiu del 500è aniversari de la reforma luterana.

Primer de tot, he de dir que des de que vaig conèixer Muse fa 5 anys m’he declarat fan del grup, però quan vaig escoltar Drones per primera vegada vaig quedar decebuda. Des de la seva creació en 1994, Muse ha estat una banda versàtil, caracteritzada per la fusió de diferents estils de rock. En la seva música podem trobar des de rock alternatiu fins rock simfònic, passant per la música electrònica i el rock espacial, és per això que des d’un primer moment em va sorprendre negativament trobar-me amb una banda de rock més convencional: veu, guitarra i baix elèctrics i bateria, els manca l’estil quasi experimental i electrònic del disc anterior, The 2nd Law. Però d’altra banda era la seva voluntat quan es van plantejar aquest disc, com va dir Matt Bellamy (cantant i guitarrista de Muse) en una entrevista a la revista Rolling Stone.

Pel que fa a la temàtica de les seves cançons, Muse tracta temes controvertits com l’apocalipsi, l’astrofísica, les revolucions i la política, encara que també reserven espai pel romanticisme en les seves cançons.

El disc narra la història d'una persona que es torna dèbil i vulnerable a les forces obscures i opressives que controlen el món i anul·len la voluntat (Dead Inside): la política i les tecnologies. El protagonista comença a sentir el desig de tornar a tenir sentiments (Psycho, Mercy, Reapers) i es rebel·la contra els opressors (The Handler). Després d’un extracte d’un discurs de John F. Kennedy de l’any 1961, la història continua amb la victòria de la protagonista, o en general, de la humanitat per sobre de aquests sistemes complexos que ens supervisen i controlen (Defector, Revolt). Finalment, arriba el redescobriment de l’amor, el que es perd al principi de la història, amb Aftermath. La narrativa del seu videoclip fica en el punt de mira la pèrdua de la il·lusió, la tristesa i decadència de la guerra, però en el transcurs ens mostra que la guerra no és el bon camí, sinó el compartir, l'ajuda que ens podem donar els uns als altres i unir-nos. Com a contrast, la següent cançó, The Globalist, narra en 10 minuts la història de l’aixecament i la caiguda d’un dictador, amb un final tràgic, la fi del món després de la III Guerra Mundial. La cançó va dividida en tres seccions, que musicalment es diferencien clarament: la primera és una melodia xiulada, la segona és rock dur i la part final és suau, veu amb acompanyament del piano i orquestra de corda. Finalment, arriba Drones, l'última cançó del disc i la que més es diferencia de les altres. No va ser composta pel grup, com totes les altres, sinó que és una versió del Benedictus de la Missa Papae Marcelli de Giovanni Pierluigi da Palestrina, per tant ens remuntem al segle XVI (aquesta va ser cantada en les coronacions papals fins 1963). En aquesta última cançó, parlen directament amb els polítics i els agents de l’exèrcit que acaben amb la vida dels altres com volen des de la seguretat de les seves cases.

Si la música des d’un principi no em va cridar l’atenció i no em va semblar que tingués res d’especial, quan he entès les seves lletres m’ha passat totalment el contrari. Trobo un acte de rebel·lia ficar sobre la taula aquests temes que són tan actuals sent una banda coneguda arreu del món. Drones és un disc que no destaca per la seva música a excepció de Aftermath i Drones, però sí que ho fa per la seva càrrega política.

Muse

Drones

2015

Warner Brothers

Quan Gustav Mahler (1860-1911) morí a Viena d’una angina de pit després d’haver travessat —ja malalt i a tota pressa— l’Atlàntic, va deixar inacabada la seva Simfonia núm. 10 que havia començat l’estiu anterior. Mahler dirigia a Nova York les orquestres del Metropolitan Opera House i la Filharmònica de Nova York. Hi havia marxat després d’innumerables disputes, acusacions i atacs antisemites en la que fins llavors havia estat el seu cim com a director musical: l’Opera Imperial de Viena. Mahler era però, un director molt hàbil que, en el seu temps lliure, componia. Sols acabà l’Adagio que avui escoltarem; de la resta, sols esbossos que Deryck Cooke —autoritzat per la vídua Alma Schindler Mahler— tractà de reconstruir. Els estudiosos de Mahler sempre han donat un paper cabdal a la tempestuosa relació amb Alma; convertint-los en un dels matrimonis musicals sobre els quals s’ha corregut més tinta. Precisament, alguns han volgut veure en aquest moviment un cant de desesperació per la crisi matrimonial que patien, una aproximació a la catàstrofe: jutgin vostès mateixos. Xafarderia enllà, es tracta d’una pàgina austera, de sonoritats tallants i esquives. La coda però, és serena i tranquil·la com cap altra de les del compositor.

Si la Desena no va arribar-se a estrenar en vida del compositor, la Simfonia Fantàstica (1830 i refeta dos anys més tard) d’Hector Berlioz (1803-1869), va ser tota una revolució. El compositor francès —d’indubtable inspiració melòdica i rítmica— va obrir de bat a bat possibilitats orquestrals, portant a extrems fins llavors no coneguts la capacitat colorística i de descripció. Berlioz va ser un romàntic (roman és novel·la en francès): un home de fantasia i passió. A més, l’obra està farcida de tints autobiogràfics reflectint el seu enamorament per l’actriu Harriet Smithson. Berlioz, va exhibir-se en publicar a la premsa el programa que detallava el contingut de l’obra. Aquesta conta com un artista romàntic s’enamora d’una dona representada amb una idea fixa, un motiu musical recurrent. Al llarg dels cinc moviments percebem com el jove artista —que en moments està sota els efectes de l’opi— assisteix a un ball, es troba en una escena pastoral idíl·lica que acaba transformant-se en una tempesta-estimada amenaçant, és condemnat a mort per haver-la matat —sentim com li tallen al cap amb la guillotina— i assisteix a un final paròdic construït sobre el gregorià del Dies Irae, en una nit macabra, fúnebre i festiva de sabath i bruixes.

Filharmònica de Viena, Gustavo Dudamel (dir.)

Sala 1 Pau Casals, L’Auditori, Barcelona 

14 de gener de 2018 a les 19 h

Programa: Adagio de la Simfonia núm. 10 de Gustav Mahler,

Simfonia fantàstica d’Hector Berlioz

(Enllaç)

Les illes Gimnèsies (Mallorca i Menorca) són terra de jotes, boleros i fandangos. Aquest fet no és un folklorisme: és un fenomen de ball i musical ben viu que ha sabut reinventar-se, modernitzar-se i resignificar-se més enllà del seu entorn inicial. Des de la Transició, grups emblemàtics com Música Nostra, Al-Mayurqa, S’Albaida, Pla Forana, etc. s’han sabut valdre d’influències alienes al món tradicional com la cançó protesta, el folk mediterrani o el pop per buscar nous sons que han atret públics nous i joves a la plaça. Alhora, ho han acompanyat amb una complexitat progressiva del seu discurs musical, tant en les cançons populars com en les de collita pròpia.

En aquest ambient ha nascut “Posidònia”, un grup amb vocació de traspassar fronteres encapçalat per la cantant i violinista Marta Elka —cantant del grup Xaloc— que ajunta músics de les dues Balears majors. Per una banda trobem tres músics provinents dels capdavanters i incombustibles Música Nostra —Toni Pastor (llaüt), Bernat Cabot (violí) i Pep Balaguer (guitarra)—, el percussionista Moisès Pelegrí —dels desapareguts S’Albaida— i el contrabaixista Marko Lohikari —molt relacionat amb el pianista Marco Mezquida.

Música mediterrània (Blau, 2017) és el seu primer disc, i el títol ja suposa tota una declaració d’intencions. La voluntat segons ells és “mantenir la música de les Illes respectant les seves arrels i donar-se a conèixer al món amb una mirada actual, creativa, renovadora i contemporània”. Combinant un repertori ultraconegut amb algunes noves creacions —línia habitual en els grups on havien treballat anteriorment els integrants de la formació—, aconsegueix un resultat musical excel·lent per mitjà d’un acurat treball en els arranjaments.

Cal dir que les cançons esdevenen impossibles de ballar per les modificacions que en fan de l’estructura —tot i ser la majoria d’elles conegudes per aquest ús. Però això no treu gens de mèrit a un disc i un grup “per escoltar”. 

Així per exemple, trobem el versionadíssim fandango “L’amo de son Carabassa” o una versió molt lliure del “Bolero de Ciutadella”, cançons molt emblemàtiques de Menorca. O també “La Balanguera” —l’himne de Mallorca amb música d’Amadeu Vives i lletra de Joan Alcover—, amb una realització grandiloqüent que es val de la Coral Universitària de les Illes Balears. Sense oblidar la jota eivissenca “Sa Calera”, el “Parado de Valldemossa” o el goig “Sant Antoni” en versió swing.

Més enllà d’aquestes, destaquen també els meravellosos temes compostos per Elka: “Margarides”, “Lluna” o “Sa darrera estació”. Són les joies del disc: les cançons en les quals els músics més s’esplaien —segurament per no tenir el pes de la tradició damunt les espatlles— i les que —en privat— reconeixen que més bé han quedat. Amb una sonoritat similar molt càlida, permeten veure millor l’encert i el potencial de la unió d’aquest grup de persones.

Així doncs, el valor simbòlic, l’expertesa dels músics reunits i el profund treball musical fan d’aquest disc un plaer pels sentits que obre camí cap a un nou horitzó de la música tradicional de les Illes Balears. Espero amb candeletes un futur treball on consolidin les línies traçades amb aquest disc i en el qual puguem gaudir de més temes propis.

Música mediterrània

Posidònia: Marta Elka (veu i violí), Toni Pastor (llaüt), Bernat Cabot (violí), Pep Balaguer (guitarra), Moisès Pelegrí (percussió) i Marko Lokihari (contrabaix).

Blau, 2017

Forma Antiqva és un conjunt de música especialitzat en la interpretació de musica antiga, amb criteris i instruments històrics, integrada pels germans Zapico. La formació del conjunt és variable però agrupa els millors intèrprets de la seva generació; la critica els considera un dels grups més destacats de la música antiga a Espanya.

Daniel Zapico (1983) es va especialitzar en la interpretació de la tiorba a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) amb el mestre Xavier Diaz Latorre. Posteriorment, va obtenir el màster en Musicologia, Educació Musical i Interpretació de la Musica Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el seu projecte sobre Robert de Visèe.

Pablo Zapico (1983) finalitza els seus estudis a l'Esmuc especialitzat en la guitarra barroca i l'arxillaüt amb qualificacions immillorables al 2006. Al 2012, obté el màster en Musicologia, Educació Musical i Interpretació de la Musica Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut classes de intèrprets prestigiosos com Laura M. Pustilnik, R. Lislevand, E. Egüez i altres.

Aarón Zapico és intèrpret de clave i reconegut director als últims anys al món de la música antiga a Espanya. Defensa una «interpretación elegante, plástica y de dinámicas variadas y llenas de matices». Ha dirigit la Orquestra Simfònica de Galícia, la Orquestra Simfònica del Principat d'Astúries, el Cor de la Fundació Princesa d'Astúries, entre diverses formacions.

Forma Antiqva realitza als principals auditoris nacionals i internacionals com el Teatre Real, l'Auditori Nacional de Musica, L'Auditori, el Palau de la Musica Catalana; participa als festivals i cicles de música més destacats: la inauguració de les Temporadas de Ópera de Oviedo, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada, el Festival Internacional de Música de Santander i la Quincena Musical de San Sebastián, el York Early Music Festival al Regne Unit, el Ludwigsburger Schlossfestspiele i el Thüringer Bachwochen a Alemanya i altres. La seva actuació més recent ha estat al XX Festival de Música Antigua y Barroca «Los Fundadores» a Mèxic.

Per concloure, cito una frase d'aquesta critica de Mario Guada: 
 

«Una apuesta por la innovación, por el historicismo entendido desde la visión de un intérprete del siglo XXI, en la que la partitura no es más que una pauta que marca el camino, pero que puede transgredirse en áreas de una mejor compresión o una re-interpretación artística compleja, a pesar de tener como base un movimiento que precisamente defiende quizá lo contrario.»

Si segueixen així, deixaran una empenta que segur recordarem amb orgull esmucaire.

L’orquestra barroca Vespres d’Arnadí nasqué el 2005 a l’Esmuc. Ho feu de la mà de l’intèrpret de baix continu Dani Espasa —actual professor d’Improvisació i Cambra a l’Escola— i de l’oboista Pere Saragossa —catedràtic d’oboès històrics del Conservatori Superior de Castelló. Ambdós formaven part de la primera promoció de l’Escola, la qual es graduà aquell any. Segons indica la seva pàgina web, té per objectiu “oferir versions plenes d'emoció, frescor i espontaneïtat, utilitzant instruments i criteris històrics.”

Des de llavors ha desenvolupat una carrera ascendent que l’ha portat a escenaris d’arreu de l’estat i d’Europa. Ha combinat l’activitat concertística amb l’enregistrament de tres discs: "Pièces de Simphonie" de Charles Desmazures, “Missa en Re Major” de Josep Mir i Llussà i “Anna Maria Strada” de Händel. Tots tres es poden adquirir a través del seu web.

Dani Espasa em comenta que si els musicòlegs i altres músics d’antiga no haguessin fet d’un temps ençà tanta feina en la recerca de “nous” autors i peces, els seria més fàcil poder confeccionar un programa equilibrat d’obres més canòniques i noves descobertes —un dels seus eixos ideològics

Un altre apunt curiós és el seu nom. Prové de la unió dels conceptes Vespres —que recorda els concerts que al segle XVIII eren habitualment oferts a aquesta hora com a postres dels sopars distingits de nobles i burgesos— i Arnadí —nom d’una de les postres més antigues del País Valencià, feta a base de carabassa, sucre i ametlles.

Des de l’estiu de 2016 organitzen a l’emblemàtica església de Sant Felip Neri de Barcelona un festival de música barroca. En les seves dues edicions ha tingut molt d’èxit tant de públic com de crítica. Si la primera va tenir per eix temàtic la Venècia de Vivaldi i alguns autors catalans que hi havien estrenat, el d’aquest any ha estat dedicat a Händel, un autor que la formació ha sovintejat al llarg de la seva trajectòria.

Sense dubte, és una formació que, des de la seva creació, ha anat creixent i consolidant-se en l’univers musical català i europeu tot buscant un segell propi. Un d’aquells conjunts que s’ha de seguir.

López Rossell, César. “Aires venecianos en Sant Felip Neri”. El Periódico. 24 de juny de 2016 (actualitzada el 27 de juny 2016). Disponible a: http://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20160624/marta-infante-vespres-arnadi-sant-felip-neri-5227381 (consulta: 17 de novembre de 2017).

Pérez Senz, Javier. “Primicias barrocas”. El País. 19 de juliol de 2016. Disponible a: https://elpais.com/ccaa/2016/07/17/catalunya/1468783161_615818.html#?ref=rss&format=simple&link=link (consulta: 17 de novembre de 2017).

Revista Musical Catalana. “Recreant la lluminositat de la Venècia del XVIII”. Revista Musical Catalana. 15 de juliol de 2016. Disponible a: http://www.revistamusical.cat/recreant-la-lluminositat-de-la-venecia-del-xviiii/ (consulta: 17 de novembre de 2017).

Vega, Aina. “Vespres d’Arnadí: Rigor i creativitat”. 440 clàssica, núm. 28 (febrer de 2016), 30-31. Disponible: a: http://www.vespresdarnadi.com/images/critiques/440Clàssica_num28-VespresdArnad%C3%AD.pdf (consulta: 17 de novembre de 2017).