Primer de tot, he de dir que des de que vaig conèixer Muse fa 5 anys m’he declarat fan del grup, però quan vaig escoltar Drones per primera vegada vaig quedar decebuda. Des de la seva creació en 1994, Muse ha estat una banda versàtil, caracteritzada per la fusió de diferents estils de rock. En la seva música podem trobar des de rock alternatiu fins rock simfònic, passant per la música electrònica i el rock espacial, és per això que des d’un primer moment em va sorprendre negativament trobar-me amb una banda de rock més convencional: veu, guitarra i baix elèctrics i bateria, els manca l’estil quasi experimental i electrònic del disc anterior, The 2nd Law. Però d’altra banda era la seva voluntat quan es van plantejar aquest disc, com va dir Matt Bellamy (cantant i guitarrista de Muse) en una entrevista a la revista Rolling Stone.

Pel que fa a la temàtica de les seves cançons, Muse tracta temes controvertits com l’apocalipsi, l’astrofísica, les revolucions i la política, encara que també reserven espai pel romanticisme en les seves cançons.

El disc narra la història d'una persona que es torna dèbil i vulnerable a les forces obscures i opressives que controlen el món i anul·len la voluntat (Dead Inside): la política i les tecnologies. El protagonista comença a sentir el desig de tornar a tenir sentiments (Psycho, Mercy, Reapers) i es rebel·la contra els opressors (The Handler). Després d’un extracte d’un discurs de John F. Kennedy de l’any 1961, la història continua amb la victòria de la protagonista, o en general, de la humanitat per sobre de aquests sistemes complexos que ens supervisen i controlen (Defector, Revolt). Finalment, arriba el redescobriment de l’amor, el que es perd al principi de la història, amb Aftermath. La narrativa del seu videoclip fica en el punt de mira la pèrdua de la il·lusió, la tristesa i decadència de la guerra, però en el transcurs ens mostra que la guerra no és el bon camí, sinó el compartir, l'ajuda que ens podem donar els uns als altres i unir-nos. Com a contrast, la següent cançó, The Globalist, narra en 10 minuts la història de l’aixecament i la caiguda d’un dictador, amb un final tràgic, la fi del món després de la III Guerra Mundial. La cançó va dividida en tres seccions, que musicalment es diferencien clarament: la primera és una melodia xiulada, la segona és rock dur i la part final és suau, veu amb acompanyament del piano i orquestra de corda. Finalment, arriba Drones, l'última cançó del disc i la que més es diferencia de les altres. No va ser composta pel grup, com totes les altres, sinó que és una versió del Benedictus de la Missa Papae Marcelli de Giovanni Pierluigi da Palestrina, per tant ens remuntem al segle XVI (aquesta va ser cantada en les coronacions papals fins 1963). En aquesta última cançó, parlen directament amb els polítics i els agents de l’exèrcit que acaben amb la vida dels altres com volen des de la seguretat de les seves cases.

Si la música des d’un principi no em va cridar l’atenció i no em va semblar que tingués res d’especial, quan he entès les seves lletres m’ha passat totalment el contrari. Trobo un acte de rebel·lia ficar sobre la taula aquests temes que són tan actuals sent una banda coneguda arreu del món. Drones és un disc que no destaca per la seva música a excepció de Aftermath i Drones, però sí que ho fa per la seva càrrega política.

Muse

Drones

2015

Warner Brothers