Tret de sortida anodí al festival Cruïlla
Àfrica sorprèn molts pels seus
colors. No només colors foscos, sinó també colors clars, colors saturats,
colors pàl·lids, colors de vida. Aquesta fabulosa catifa cromàtica era la que
lluïa el Parc del Fòrum. Un públic majoritàriament local però heterogeni,
disposat a gaudir d’un sol barceloní de vespre de juliol, de la brisa marina i de
l’actuació dels que per molts, o potser tampoc tants a jutjar per l’aspecte mig
buit de l’esplanada davant de l’escenari, prometia ser un dels grans concerts
del festival. I és que Youssou
N'Dour
és un dels grans garants del cromatisme africà, que anava des de les mànigues
del seu espectacular vestit i el de les tres coristes que l’acompanyaven fins a
uns focus colorits que no aconseguien fer ombra a un intens sol que ja
acomiadava el dia. Igual que aquestes llums, el concert de Youssou N'Dour no va
ser capaç de provocar tot el que centenars de barcelonins, equipats amb robes
fresques, les flors que una campanya publicitària els havia regalat a l’accedir
al recinte i el seu millor somriure, esperaven. No va ser capaç de brillar.
La deriva del senegalès de la
indústria musical a altres tipus de negocis ha marcat els seus últims àlbums
d’estudi, pensats amb un excés notable d’edulcorants pel públic occidental i
que han tingut una rebuda força neutra, sense sobresalts. A jutjar per la seva actitud
corporal, N’Dour i el grup que l’acompanyava, a qui no es va molestar ni a
presentar, no venien buscant res millor que això, un concert tranquil, un
concert on la coloraina i els grans èxits de l’edat de pedra havien de brillar
més que el mateix artista. Per sort per a aquest, el públic venia amb la millor
predisposició possible i va cremar totes les calories de les quals no es va desprendre
el músic, esdevenint un aliat indispensable per superar un inici de festival injustificablement
desapassionat.
Després d’una primera meitat de
concert sorprenentment lenta, on el compositor i vocalista va interpretar els singles dels seus últims treballs
discogràfics, que tan sols eren cantants per uns pocs assidus d’origen
senegalès a la primera fila, va arribar un dels pocs moments de certa lucidesa.
I no va ser precisament perquè l’artista, plantat com un estaquirot, hi posés
gaire de la seva part, sinó perquè el que sonava era un d’aquells himnes que
anys enrere el van erigir com una de les grans icones africanes de la música.
Sonava 7 Seconds. Però com si li faltés estona
per omplir i corda per seguir a dalt de l’escenari, la cançó va entrar en una
espiral del continu temps-espai, fent que una de les tonades més celebrades de
la seva carrera aconseguís avorrir. Poc més a afegir fins al final del concert,
quan les coristes, acompanyades per un ampli conjunt de percussions, van protagonitzar
un petit esquetx prou revitalitzant.
Un mal tret de sortida al festival
en què el públic, sens dubte, va posar molt més de la seva part del que ho va
fer l’artista. No decebuts però amb una notable sensació d’indiferència, tothom
es va escampar en cerca de millors propostes, que van anar arribant a mesura
que s’endinsava la nit, amb l’eufòric concert de Patrice o l’autèntic directe
de masses de Two Door Cinema Club.
