-A: Hola! Com estàs?
-B:
Ei! Molt bé! I tu?
-A: Ens comencem a
mobilitzar i preparar-ho tot?
-B: Sí, sí, millor, que
sinó després anem tard...
-A: Sí... Com quasi bé
cada any... -mentre fa un somriure còmplice al seu amic i company de
feina-. Aquest any a Finlàndia no fa tant sol com els darrers, no
trobes? Aquest Agost sembla que no s'acabi mai... En
canvi
als altres anys ja es notava l'entrada a setembre!
-B:
No sé què dir-te... Realment te'n recordes si feia més o menys
calor al llarg de tots els vint anys que portem fent de tècnics de
so del festival?
-el mira rialler-
-A: Ja... tens raó! -i
li torna la rialla oferta-
-B: Aquest any degut la
celebració dels vint anys del Air Guitar World Championships
tenim més feina! Haurem de suar més i treballar més hores. Vindrà
encara més gent! Oulu crec que és una ciutat petita per fer aquest
festival; o si més no, estaria bé que es fes a una altra zona.
Aquesta plaça ja es queda petita!
-A: Sí
amic, tens tota la raó
-B:
Com pot ser que tanta gent vingui a veure aquests grillats? Jo es que
encara no m'ho explico. Vénen aquí a fer veure que toquen una
guitarra, amb roba dels
80s, amb unes coreografies súper estudiades, en
plan que assagen
a casa seva molt dies...
-A:
Bueno... per
ells això és l'esdeveniment
de l'any! Realment sí que
estan una mica grillats...
Segur que es passen moltes hores practicant-ho tot...
-B:
Ben mirat el seu lema és Nothing really
matters, saps? -riu- Això
ja ho diu tot.
I
arranquen els dos a riure quan de sobte arriba el responsable de
l'organització
i...
-A:
Hola! Com anem! Com ha anat aquest any sense veure'ns?
-B: Eii!
Quina bona cara!
-C: Hola companys, bé, bé, anar fent. Emmmh;
coneixeu al peu de la lletra
els protocols a seguir durant aquests dos dies de festival? Espero
que el mail que us vaig enviar l'hagueu
llegit detingudament.
Aquest any és més especial
que els altres.
-A: Sí,
sí
-B: I
tant. Per cert, com és que aquest any es fa en aquestes dates del 26
al 28 d'Agost?
-C: Més
tard us ho explico, ara vull anar per feina. Quan tingueu tot
l'escenari col·locat i sonoritzeu bé l'espai, que estaria bé que
abans de dinar estigués resolt, veniu-me a buscar. Les proves de so
seran a partir de les 17h. Per tant quan em vingueu a cercar us
donaré l'arxiu amb els tracks de les cançons escollides pels
participants i la llista i tota la pesca. Ah! I sobretot els
comentaris de cada persona de quan heu de donar al play la música
OK?
-A:
D'acord, perfecte!
-B: Sí. Ens veiem abans de dinar!
-C:
Doncs marxo que em queden mil coses per concretar. Sort i fins ara!
-A:
Mans
a la obra!?
-B: Sí. El
C cada any està a l'organització.
Massa feina per tanta bajanada,
penso.
-A:
Ja però... en el fons, encara que imitin a un tiu
tocant la guitarra, a vegades ens quedem flipant,
i ho saps...
No sé, cada any els
critiques massa... Recordes a
Sylvain
Günther? Té
molt salero al
escenari, i no tothom en té. A més
l'ambient de la gent i l'aire que s'hi respira és brutal. Al
video
que van fer el
Justin Howard i la Maria Lax hi
queden reflectits la passió,
gaudi
i bona companyia del
festival. És
un bon resum per que el miri gent que mai hi ha estat i ho entengui.
I el fet que sigui un punt de
trobada de gent amb cultures ben diferents...
-B:
A
veure, tens raó. I per altra
banda està clar que és un
esdeveniment musical en tota regla pel que comporta. Però l'air
guitar té
taaaant conflicte que molts creuen que no ho és o ho infravaloren.
És a dir; el centre
d'atenció
d'aquest esdeveniment és
un personatge, generalment un home, que no interpreta la música sinó
la performa.
I
això a tots nosaltres
ens costa pair ja que tots els esdeveniments sempre es basen en un
escenari on els intèrprets,
performadors o deejays hi apareixen per a oferir música i el públic
es situa al voltant a observar-los.
-A:
Però si em dius això, vols
dir que la importància del
“concert” és el ball i
la performance més que la
música?
-B:
mmmh, no. No perquè el fet
d'imitar quelcom ja és donar-li la seva pròpia importància. A més,
els airguitarristes,
quan són al escenari es mouen
sincronitzant-se estretament amb els moviments de la música. I
és aquesta la que concreta
l'actuació i és la
font d'inspiració i passió
de la
pràctica. Per tant, sí, és un fet musical, i
es desvincula de l'etiqueta de dansa. M'entens?
Els
balls que fan no tenen tanta... no sé ben bé com dir-ho...osigui
cada ball és
diferent a l'altre i no hi ha res estipulat. En la dansa sí. A
més, els “balls”
que fan pretenen imitar
i fer quelcom divertit, que jo crec que difereix bastant dels
objectius de la dansa.
-A:
Ja...
En
tots aquests anys m'he fixat que la majoria de airguitarristes són
homes. I quan són a l'escenari es mouen d'una manera!!!... Vull dir
que són homes, ja m'entens. Que
si tu i jo sortim a lescenari..... jajajajajaja!
-B:
Jajaja sí,
sí. Tens tota la raó. Sydney
Hutchinson a un
article de la revista SIBE, parla
sobre això; el fet que la
majoria de participants siguin homes és, en part, degut a
que ells troben en aquesta pràctica la manera d'unir cos i moviment
que en la cultura occidental
està tant oblidada, i més per al seu gènere. El
masculí té poques eines i inclús punts a favors per tal que sigui
poc possible tenir-hi bona
relació. La construcció
del gènere en
la nostra societat és molt
rellevant.
-A:
I no són més els homes que hi apareixen perquè imiten a
guitarristes, la majoria dels quals són homes?
-B:
Sí, també va unit a que la
majoria dels guitarristes dels grups de música són homes. Per tant,
la majoria d'imitadors
d'aquests
també
ho són.
-A:
Osti però no oblidis
les dones disposades a
trencar amb la inèrcia construïda!!
En
els darrers anys hi han anat
apareixent amb comptagotes, però
han sortit als escenaris.
-B:
Ja, i a més de forma extraordinària, com la
Nanami Nagura.
Recordes la seva actuació,
amb la que va ser campiona
del festival 2014?!
-A:
Sí tiu!
-B: Bueno,
tornant al que et deia que l'air guitar és un fet transgressor del
nostre concepte de concert, si analitzem
l'escena d'una actuació ens
trobem amb un escenari de concert (il·luminació,
decoració i formació igual que els de concerts pop).
El airguitarrista es situa al centre i té llibertat total en
l'escenari. La vestimenta que usa és ben cenyida i de la època dels
80, o si més no rockera.
-A:
Si
et poses a analitzar no oblidis els
moviments que els homes duen a terme; que
són ben lascius! Estan carregats de moviments amb
la pelvis i càrregues
fàl·liques (minut
0:57). També es valoren
molt els moviments complicats, és a dir, allò que impliqui tècnica
i sacrifici, com els
mortals de
Sylvain Günther
(uns
segons més tard del minut citat anteriorment).
-B:
Cert. I a més al festival hi ha jutges. El fet que existeixin denota
un criteri estètic i de valors com: compenetració dels ritmes de la
música i de la dansa, caracterització, humor i moviments graciosos,
allò tècnicament complicat, etc...
-A:
Doncs, si tu mateix m'expliques i raones aquestes idees perquè te'n
fots d'ells? -amb un to amistós, somrient-li-
-B:
Doncs perquè tot i el que comporta la gestació d'aquest
esdeveniment em sobta que s'usi així la música. Per a que ells hi
facin coreos a sobre, no sé, no em sembla interessant.
-A:
Bueno, cadascú
té el dret a pensar el que vulgui. Jo t'entenc. Però després de
tants anys aquí m'he adonat que hi ha molts significats darrera de
tot plegat. I que si hi fas un cop d'ull ràpid, et pot semblar tot
una estupidesa, però no ho és.
Tant A i
B van seguir parlant fins que se'ls va fer massa tard i van haver de
fer-ho tot corrents perquè el C no els esbronqués! Per sort, ho van
aconseguir.
Si
deixem de banda a l'A, B i C, i ara ho
pensem des del
prisma de la realitat,
resulta que l'air
guitar és un fet musical que
a primera vista pot semblar allò més estúpid. Però que
si hi
reflexionem una estona ens
adonem que masses
coses comporta com per tractar-ho merament. M'agradaria llançar a
l'aire la
manera en que el
canon ha afectat al
nostre judici de valors: una activitat és inferior a la resta si
està fora de lloc i trenca esquemes de la manera més inhòspita
possible. I si valorem tot allò social que comporta? Ells mateixos
diuen que valoren molt la relació amb la gent. Tal i com també
afirmen que no fan “res” fent
això”, com volguent dir
que importa més tot el que es crea que el que fan, potser...
Però ja sabem que valorar
la música mitjançant el paper, la teoria i el resultat sonor (amb
la màxima pulcritud
possible) és el pa de
cada dia.
Per
últim, considero que
aquesta pràctica prové de les
pràctiques individuals de infinitats de persones que es tancaven a
les seves habitacions a imitar visceralment als seus herois de les
guitarres. Un moment de màxima intimitat i explosió. El fet que
s'hagi generat aquesta evolució d'arribar al punt de mostrar-ho
davant altre gent és genial. És un procés de canvi de significació
i construcció des del no res molt curiós!
