Any 1975, Gran Bretanya. El llegendari guitarrista de Deep Purple i posteriorment de Rainbow, Ritchie Blackmore, passava per un moment convuls. Blackmore acabava de L’arribada de David Coverdale i Glenn Hughes a Deep Purple dos anys enrere van fer que el grup prengués un nou rumb musical on el rock es mesclava amb influències del funk i el soul, que no va convèncer en absolut al guitarrista, i va decidir abandonar el projecte per liderar-ne un de nou anomenat Rainbow amb el llavors desconegut vocalista Ronnie James Dio. A això, cal sumar-li que acabava de sortir de la relació amb la seva parella, i com a conseqüència, va provocar que Blackmore s’aventurés a tocar el cello.
Per a Blackmore, el violoncel era una via d’escapament en diversos sentits. Per una banda, el caràcter melancòlic de l’instrument era perfecte per a reflectir el seu estat de tristesa per la fi de la seva relació sentimental. Per altra banda, li permetia deixar enrere les influències del funk i el soul per endinsar-se dins d’algunes sonoritats barroques i renaixentistes i explorar lletres medievals o fantàstiques, com per exemple és el cas de l’èpica «Stargazer», inspirada en un riff de cello o de Gates of Babylon, inspirada en sonoritats aràbigues que va descobrir a través tocar-lo.
En aquell moment, el refugi del cello per a Blackmore era tan gran que hi dedicava més temps a descobrir noves sonoritats i aprendre a tocar-lo que a tocar la guitarra, on totes les sonoritats de l’època provenien de l’escala pentatònica, cosa que l’avorria. La fascinació per aquest instrument era tanta, que tot i sent una icona del rock, el seu somni era arribar tocar el violoncel com la malaurada Jacqueline Du Pré. Tot i així, mai va abandonar la guitarra completament, i en els següents 4 anys, va editar 3 àlbums amb Rainbow: Rainbow, Rising i Long Live Rock’n’Roll, que va catapultar la banda com una de les bandes de rock dur més reconegudes a Europa del moment.
En aquell moment, Blackmore es va adonar que el seu progrés amb el cello era mínim i va entendre que per a tocar el cello cal dedicar-li tota la vida, i segons paraules seves, «va tornar a agafar la guitarra i va apujar el volum del amplificador».
Aquesta anècdota, que pot semblar que no tenir cap significació més enllà de l’anècdota, va transformar la seva forma de compondre i d’entendre la música i el va portar a explorar noves sonoritats, que indirectament van alterar la seva forma de tocar la guitarra i va permetre obrir les portes del rock a sonoritats fora de l’escala pentatònica.
Bibliografia:
Kleidermacher Mordechai. (2017) “Ritchie Blackmore Interview”. Guitar World. Febrer, 1991. URL: https://www.guitarworld.com/artists/deep-purples-ritchie-blackmore-discusses-his-development-guitarist-1991-guitar-world-interview
