L’òpera és una activitat deficitària, d’això ningú en dubta. Sigui mitjançant mecenes privats o subvencions públiques —o una combinació de les dues— es finança una gran part de la seva producció. Per posar-ne un exemple, el Liceu de Barcelona té un pressupost aproximat de 40 milions d’euros, dels quals més o menys la meitat prové de fons públics. Val a dir que el fet que vagi associat a un cert caire elitista no ajuda a justificar davant certs sectors socials la gran despesa que suposa.

Però, és realment l’òpera un espectacle per a gent adinerada? Un dels arguments més repetits per defensar aquesta teoria és el de l’elevat cost de les entrades. Tot i així les més barates al Liceu solen voltar els 12 €, en canvi anar a veure qualsevol estrella internacional del pop o el rock pot multiplicar per cinc o més aquest preu.

Una altra de les idees recurrents és que es tracta d’una activitat complicada d’entendre. No són pocs els sectors que pensen que aquest imaginari sols serveix a certs sectors culturals per distingir-se i seguir perpetuant el seu estatus de poder (cultural). Gràcies a persones com el divulgador Ramon Gener amb els seus programes Òpera en texans i This is opera s’ha aconseguit —tot i les crítiques a la seva superficialitat i hiperventilament— acostar de manera molt efectiva el gènere a sectors que fins llavors mai hi havien accedit.

Més enllà d’aquestes nocions, la subvenció és també una eina d’influència mitjançant la qual les administracions públiques, escollides democràticament per tots els ciutadans, poden incidir en l’orientació de les polítiques culturals i socials d’aquests equipaments. A més, l’òpera és també un punt de trobada entre diferents corrents i disciplines artístiques que permet l’intercanvi d’idees, tendències, preocupacions, etc. D’aquesta manera, permet incentivar la creació artística i tot un seguit de professions relacionades amb el món de l’espectacle.

Tot i això, necessitem més òpera actual, que parli de temes d’avui i amb propostes atractives i suggerents que atregui i enlluerni públics joves i diversos de les ciutats multiculturals d’avui. Cap esforç per intentar incidir des de la cultura en la vida de les persones és en va.

Aleshores, tot i les reticències d’alguns sectors que volen conservar la seva supremacia cultural i estatus social, l’òpera inevitablement s’està democratitzant. Així les subvencions ajuden a abaratir els costos i incidir en aspectes més socials de l’espectacle, d’aquesta manera s’evita l’elitisme.