Ens agradi o no, la música indie, com qualsevol altra que gaudeixi d’una certa difusió, forma part d’unes indústries culturals que la condicionen ideològicament. Els fonaments romàntics i idealistes del moviment indie, si es que algun cop han existit, s’han esfondrat davant els nous mecanismes de transmissió i reproducció, i aquells col·lectius que s’hi segueixen aferrant només ho fan des de l’interès comercial propi. El tan estereotipat valor de “l’autenticitat” esclavitza un públic innocent, àvid de la suposada “alternativa” que la cultura musical indie ofereix al mainstream, sense ser conscients de que aquest propi plantejament ja comporta uns prejudicis ideològics a la seva escolta.
Molts podrien al·legar que és molt diferent tenir una ideologia, un dret personal indiscutible i innegable, a mostrar-la públicament i fer-ne un ús instrumental, com podria passar en el cas dels grups indie més famosos, amb un poder d’influència prou fort. Personalment m’oposo clarament a aquest raonament donat que penso que “l’ús instrumental“ que es critica és simplement un dret a posicionar-se i expressar-se públicament, tingui repercussió o no. Negar el dret a expressar-se políticament als grups indie seria com prohibir el dret a vot d’una persona adulta, un fet inconcebible en qualsevol societat fonamentada en valors democràtics i liberals. Si els seguidors reclamen als grups que mostrin la seva naturalesa expressiva, que despullin els seus sentiments, per què no acabar de fer-ho del tot i ser completament transparents?
Les persones que s’oposen a que aquest tipus de grups es posin en política ho fan des de diversos arguments. Per una banda per una certa por, per evitar la confrontació, perquè no serien capaces d’entendre que un grup que es posicionés políticament en contra de les seves creences pogués continuar agradant-li tant com ho havia fet sempre. Per altra banda, hi han aquells que encallats en els paradigmes romàntics encara s’aferren a la música com un art pur, sense fronteres ni significats, sense recordar que això de la “música pura” va ser un ideal fracassat en el camp de la música no-vocal, que no sol ser el cas de l’indie. Per últim estic convençut de que són els mitjans de comunicació i la publicitat els que contribueixen sovint a difondre aquesta imatge romàntica de la música com a simple espectre de l’emoció, desactivant-ne el potencial polític i per tant mobilitzant, que tan fàcilment es pot tornar contra el poder dominant, com excepcionalment hem vist en els fets ocorreguts arran del procés.
A nivell de conclusió, crec que per l’interès general del públic, des d’aquells aficionats més acèrrims fins als oients casuals i esporàdics, i de la societat en general, estem obligats a recordar, sense que això impedeixi ni passi mai per davant del gaudi, que la música és ideologia i que els músics tenen dret a expressar-se amb llibertat.
.png)
.png)
.png)
0 comentaris