Treus la pua d’allà on sempre la guardes i fas sonar la guitarra amb l’acord que em fa plorar. T’abraço fort, respiro fort, somric fort mentre et manifestes en forma de llàgrima. I vas caient dels meus ulls mentre em cantes, et vas assecant sobre la meva pell, deixant-hi marca de mullat. (Tibes la superfície de l’epidermis els primers segons, l’hidrates, et filtres en ella i desapareixes de manera aparent).  

Acceleres el ritme de mà dreta, sense decidir massa més que deixar la música fluir. Escolto la lletra i t’intento acompanyar amb una veu airosa, desdibuixant la melodia que al meu cap hi volta des de fa temps. Escolto el teu cor i llisco per les polirítmies que s’esdevenen, pel contrapunt que manté amb les meves pulsacions. Vas dirigint la mirada cap als teus dits d’ungles vermelles, per tal que es belluguin sobre el mànec en la direcció adient; mai deixes que s’esfumi l’oportunitat del precís instant. Crees, sempre crees. No t'ho puc explicar massa bé, però sí, ets creativitat i en generes. 

Puc notar com a vegades et fas conscient d’on som: et paralitzes, se’t crispa la veu, empasses saliva acumulada i et refugies en seguir rascant les cordes. Jo ja fa estona que tinc borrosos els contorns, que no toco de peus a terra, que volo sense sentir que el so del mar hi és. S’acosten les últimes paraules de la cançó i progressivament atenues la guitarra per quedar-te amb mi recitant. Et gires, em mires, m’eixugues les llàgrimes i em dius - si vols ens banyem.