Musicologia al taller

Músiques a l’antiguitat

El passat dimarts dia 20 de febrer de 2018 a les 20 hores, el Rèquiem de Verdi va reviure amb motiu del 145è aniversari de la seva estrena al Palau de la Música Catalana, a mans del Cor Liceu i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i la Polifònica de Puig-Reig, sota la direcció de Josep Pons.

No cal dir que l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu porten un gran recorregut a les seves espatlles, quasi 170 anys d’existència i l’experiència d’haver estat dirigits per grans directors com Erich Kleiber, Richard Strauss, Manuel de Falla i Ricardo Mutti, entre d’altres, i directors d’escena de renom. També són protagonistes de grans estrenes del repertori operístic a la Península, en particular, l’estil vocal del Cor sempre ha destacat per la seva adequació a l’estil de l’òpera italiana. Per altra banda, la Polifònica de Puig-reig desenvolupa la seva activitat molt extensa al panorama musical català des de 1968, havent col·laborat amb diverses formacions i actuat a diferents països del món. Tot això, sota la batuta de Josep Pons, un dels directors més rellevants de la seva generació, compta amb una àmplia experiència amb diferents orquestres de renom i ha estat obsequiat amb diferents guardons.

El Rèquiem és una obra amb un conjunt de detalls que s’ha de tenir en compte. Primerament, els fragments recitatius que s’adrecen a Déu per tal d’arribar al descans de les ànimes que recauen primer en el cor, que va saber transportar al públic momentàniament a un temple religiós on se sent l’eco de les pregàries que es van fer segles abans. El text era entenedor, les consonants eren precises i van demostrar en tot moment gran domini de les dinàmiques, uns pianissimo controlats, audibles però com una remor a la llunyania. El Dies Irae va funcionar com un moment de drama i fatalitat on van saber treure tot el so que durant els moments anteriors havien estat contenint.

Pel que fa als solistes, Davinia Rodríguez (soprano), Maria José Montiel (mezzo), Vincenzo Costanzo (tenor) i Simón Orfila (baix), amb recorregut previ fonamentat en el repertori operístic, van fer una interpretació in crescendo. Al principi, la seva interpretació va estar tenyida de moments en què el caràcter operístic sobrepassava el caràcter d’un rèquiem, però mentre transcorria l’obra van trobar el timbre adequat. Tanmateix, va ser una interpretació amb moment d’alts i baixos, a causa del so que emanava l’orquestra, que amagava els solistes en els moments en què es trobaven al registre mitjà. Per altra banda, cal destacar la interpretació del Quid sum miser en format quartet de veus, un so empastat i molt cuidat, un oasi de pau.

En definitiva, el Rèquiem de Verdi va estar protagonitzat per multitud de colors, una excel·lent interpretació per part de l’orquestra i el cor, pinzellades d’òpera per part dels solistes, i tot sota la batuta de Josep Pons, que va demostrar un enteniment perfecte de quins matisos necessitava l’obra i encarregat de tornar el Rèquiem que es va estrenar fa 145 anys a la vida.

Se trata, como siempre, de un problema de democracia. Los intereses del pueblo no están representados por los dirigentes que toman decisiones por este, sin siquiera darle la palabra y el voto en cuanto al uso del gasto público. Si la ópera ha de subvencionarse, han de ser sus propios consumidores —que tienen unos amplios bolsillos— los que deberían sustentar su entretenimiento y sus espacios performativos de identidad de clase y por ningún motivo los impuestos de la gente que vive al borde del desahucio. Si los teatros de ópera han de desaparecer en pos de salvar algunas vidas, que desaparezcan.

L’òpera és una activitat deficitària, d’això ningú en dubta. Sigui mitjançant mecenes privats o subvencions públiques —o una combinació de les dues— es finança una gran part de la seva producció. Per posar-ne un exemple, el Liceu de Barcelona té un pressupost aproximat de 40 milions d’euros, dels quals més o menys la meitat prové de fons públics. Val a dir que el fet que vagi associat a un cert caire elitista no ajuda a justificar davant certs sectors socials la gran despesa que suposa.

Però, és realment l’òpera un espectacle per a gent adinerada? Un dels arguments més repetits per defensar aquesta teoria és el de l’elevat cost de les entrades. Tot i així les més barates al Liceu solen voltar els 12 €, en canvi anar a veure qualsevol estrella internacional del pop o el rock pot multiplicar per cinc o més aquest preu.

Una altra de les idees recurrents és que es tracta d’una activitat complicada d’entendre. No són pocs els sectors que pensen que aquest imaginari sols serveix a certs sectors culturals per distingir-se i seguir perpetuant el seu estatus de poder (cultural). Gràcies a persones com el divulgador Ramon Gener amb els seus programes Òpera en texans i This is opera s’ha aconseguit —tot i les crítiques a la seva superficialitat i hiperventilament— acostar de manera molt efectiva el gènere a sectors que fins llavors mai hi havien accedit.

Més enllà d’aquestes nocions, la subvenció és també una eina d’influència mitjançant la qual les administracions públiques, escollides democràticament per tots els ciutadans, poden incidir en l’orientació de les polítiques culturals i socials d’aquests equipaments. A més, l’òpera és també un punt de trobada entre diferents corrents i disciplines artístiques que permet l’intercanvi d’idees, tendències, preocupacions, etc. D’aquesta manera, permet incentivar la creació artística i tot un seguit de professions relacionades amb el món de l’espectacle.

Tot i això, necessitem més òpera actual, que parli de temes d’avui i amb propostes atractives i suggerents que atregui i enlluerni públics joves i diversos de les ciutats multiculturals d’avui. Cap esforç per intentar incidir des de la cultura en la vida de les persones és en va.

Aleshores, tot i les reticències d’alguns sectors que volen conservar la seva supremacia cultural i estatus social, l’òpera inevitablement s’està democratitzant. Així les subvencions ajuden a abaratir els costos i incidir en aspectes més socials de l’espectacle, d’aquesta manera s’evita l’elitisme.