1. Cenyir-se al que es demana: compte amb l'espai (2.500 - 3.000 caràcters amb espais inclosos). No cal títol ni subtítol. És poc espai, per tant cal aprofitar-lo i no caure en banalitats. Fer-se la pregunta clau: què necessita saber el públic per escoltar i entendre millor l'obra?
2. La coherència del programa. De vegades les diferents peces del programa solen tenir algun tipus de coherència que les relaciona entre sí. Pot ser un bon inici presentar el que tenen en comú.
3. Els aspectes contextuals justos: De la biografia de l'autor, cenyir-se als aspectes directament relacionats amb l'obra, i fer el mateix amb altres elements històrics o artístics de context. Per exemple, la destinació o funció de l'obra o la intenció del compositor.
4. Centrar-se en els aspectes auditius: si té algun aspecte de música descriptiva, amb un programa literari o pictòric, explicar-lo. També els aspectes musicals més evidents, genèrics o fàcils d'assenyalar.
5. El text, el títol: Si hi ha text, fer esment del seu contingut, del seu autor, resumir-lo, citar-lo... També els títols demanen sovint algun tipus d'explicació.
6. Per què no comparar? Pot ser interessant relacionar aquella peça amb altres similars, versions prèvies, o fins i tot d'altres arts.
7. Compte amb els tecnicismes. Si s'usen termes molt precisos de llenguatge musical, pot ser convenient d'explicar-los. És més senzill fer-ho amb aspectes tímbrics (tècniques específiques d'alguns instruments, per exemple), molt més complicat amb el llenguatge harmònic (modulacions, acords...). Pensar sempre en el públic concret que llegirà les notes.
8. Subjectivitat relativa. Tot i que van signats, als programes se sol esperar que hi hagi poca opinió. Els aspectes valoratius, doncs, haurien de ser d'opinió comuna, excepte si provenen d'opinadors de referència (escriptors, altres músics...). En aquest cas, una referència o una citació breu és benvinguda.
9. I els intèrprets? Els programes inclouen una secció amb la trajectòria dels intèrprets, de manera que no cal insistir-hi a les notes a programa. Amb una excepció important: quan aquells intèrprets facin versions de referencia o molt personals, en aquest cas sí que haurien de ser tractats a les notes (sovint passa a jazz).
10. Compte amb els tòpics. Evitar els adjectius massa transitats ("interessant", "fantàstic", "important"...). O els finals del tipus: "Que gaudiu molt d'aquest concert".
2. La coherència del programa. De vegades les diferents peces del programa solen tenir algun tipus de coherència que les relaciona entre sí. Pot ser un bon inici presentar el que tenen en comú.
3. Els aspectes contextuals justos: De la biografia de l'autor, cenyir-se als aspectes directament relacionats amb l'obra, i fer el mateix amb altres elements històrics o artístics de context. Per exemple, la destinació o funció de l'obra o la intenció del compositor.
4. Centrar-se en els aspectes auditius: si té algun aspecte de música descriptiva, amb un programa literari o pictòric, explicar-lo. També els aspectes musicals més evidents, genèrics o fàcils d'assenyalar.
5. El text, el títol: Si hi ha text, fer esment del seu contingut, del seu autor, resumir-lo, citar-lo... També els títols demanen sovint algun tipus d'explicació.
6. Per què no comparar? Pot ser interessant relacionar aquella peça amb altres similars, versions prèvies, o fins i tot d'altres arts.
7. Compte amb els tecnicismes. Si s'usen termes molt precisos de llenguatge musical, pot ser convenient d'explicar-los. És més senzill fer-ho amb aspectes tímbrics (tècniques específiques d'alguns instruments, per exemple), molt més complicat amb el llenguatge harmònic (modulacions, acords...). Pensar sempre en el públic concret que llegirà les notes.
8. Subjectivitat relativa. Tot i que van signats, als programes se sol esperar que hi hagi poca opinió. Els aspectes valoratius, doncs, haurien de ser d'opinió comuna, excepte si provenen d'opinadors de referència (escriptors, altres músics...). En aquest cas, una referència o una citació breu és benvinguda.
9. I els intèrprets? Els programes inclouen una secció amb la trajectòria dels intèrprets, de manera que no cal insistir-hi a les notes a programa. Amb una excepció important: quan aquells intèrprets facin versions de referencia o molt personals, en aquest cas sí que haurien de ser tractats a les notes (sovint passa a jazz).
10. Compte amb els tòpics. Evitar els adjectius massa transitats ("interessant", "fantàstic", "important"...). O els finals del tipus: "Que gaudiu molt d'aquest concert".
.png)
.png)
