Musicologia al taller

El vestíbul gaudia d’un silenci omplert de murmuri, crits i rialles. Es percebia un ambient de tensió agradable, fruit dels nervis de qui espera alguna cosa, mesclats amb la il·lusió de qui espera alguna cosa bona. Esperàvem tots plegats a en Paquillo García.

Eren les 20h del vespre, i la majoria de persones que esperaven impacients en aquella sala, venien de passar un dia de celebració. Era 28 de febrer, el dia d’Andalusia.  Prèviament es va fer un acte d’ofrena floral en nom d’Andalusia i totes les persones vinculades amb ella. Posteriorment, s’oferia aquest concert com a cloenda de tota la celebració.

Partint d’aquesta informació no podem contemplar el concert  valorant tant sols la gran admiració cap a aquest avançat músic, sinó cal tenir present el significat que probablement va tenir per totes aquestes persones. Per poder entendre’l en la seva totalitat, és necessari entendre abans el vincle emocional que mantenen amb aquesta música. Terrassa es caracteritza per abarcar un nombre molt elevat de cultures i procedències diverses, situades als diferents barris de la ciutat. Entre aquestes, hi ha un gran nombre de persones vinculades i provinents d’Andalusia fruit dels moviments migratoris dels anys 60 i la descendència que aquesta ha deixat. En tots aquests anys, la majoria s’han anat establint a la ciutat, o pels voltants. Tot i així, l’arrelament de moltes persones amb la cultura natal és molt fort, i com a resultat d’això, hi ha un apropament d’aquesta cultura a la quotidianitat d’aquestes persones, tot i que a molts kilòmetres de distància física.

Una de les formes d’apropament més comú és, a través de la música, que és, segurament, perquè a Andalusia la música és un element molt important i molt protagonista en el dia a dia, Per aquest motiu, és manté tant viva.

Amb tot això, era d’esperar, que l’emoció estigués a flor de pell durant tot el concert. Abans de començar el president de la coordinadora d’Andalusia de Terrassa i el regidor de cultura de Terrassa van dir unes paraules introductòries. En el discurs del president de la coordinadora és podia percebre aquest sentiment d’arrelament, de lligam i d’estimació cap a la seva terra de procedència. Poc a poc s’anava incrementant l’escalfor que sortia d’entre el públic, cansat d’esperar a l’artista. Finalment va aparèixer, juntament amb la seva banda, amb una posada en escena molt original.

Paquillo Garía és un guitarrista de flamenco, que tant sols té 21 anys. En aquesta jove edat, ja ha composat diversos temes, realitzat una llarga llista d’actuacions i ha tret, fins i tot, un disc debutant en solitari: Bohemio flamenco, amb col·laboracions per part de Nene Maya, Joaquín el Duende, Isaac Vigueras, Marcel Ala o Thais Hernandez.

En el concert, ens va oferir un repertori acuradament escollit per a interpretar amb la seva banda. Van intervenir a l’espectacle, Ruben Lorente (guitarra),  Sergio Murillo (Percusion), Edu Palomares (bajo), Rafa Pulido “Manteka”(Cante),  Laura Santos (Cante), Nene Maya (mandolina y arreglos), Estela Monroy (baile), Carlos Pardo (teclado), tots amb una trajectòria flamenca molt activa.

L’ambient distès del concert, sempre amb intervencions del públic acompanyant el puls de les cançons amb les palmes, i la esperada interpretació de “entre dos aguas" de Paco de Lucía, em va prestar a gaudir d’un aroma molt sureny, que gairebé em transportava a la càlida Andalusia. 

Por diversos motivos. Antes viví en París dos años, pero me quedaba un poco grande,  estaba buscando un sitio más pequeño, más tranquilo, para seguir los estudios. Vi que había aquí un centro de psicolingüística bastante interesante, y me pareció que podía ser un sitio interesante para pasar un tiempo.

Estoy haciendo el doctorado. Desde que estaba en la Esmuc, y desde antes, me interesaban la lengua y la lingüística. Ya estudiando musicología me interesé por aspectos en que música y lengua confluyen: en las canciones básicamente. Hice un trabajo sobre la forma en que se alinean los acentos lingüísticos con la estructura musical.

               ¿Cómo es que decidiste ir al extranjero?

Salí a París a hacer Erasmus. Allí hice algunas asignaturas de lingüística en la Universidad y fue ahí cuando me solapé y empecé a meterme un poco más en la disciplina.  Mientras acababa la carrera de la Esmuc me matriculé como alumno de lingüística en la Universidad París 8, y volví a Barcelona sólo para defender. 

                ¿Qué fue lo que te atrajo a la lingüística?

Me sentía atraído por esa forma de trabajar. La musicología es bastante amplia y variada, pero en general notaba que en muchos congresos o workshops  la manera de trabajar era algo menos explícita o esquemática. Me parecía que la lingüística tomaba problemáticas muy concretas y me atrajo la manera de sistematizar o intentar explicitar parámetros analíticos en esta disciplina.

                Claro… supe que estabas trabajando aspectos sobre música y métrica poética, y cuestiones de cognición, ¿es así?

Sí. En París tuve comencé introducirme en aspectos de tipo cognitivo. Influyó el hecho de haberme metido en la lingüística, donde hay una disciplina ya establecida como psicolingüística, que se centra mucho en lo que es el generar, procesar, percibir, entender el lenguaje. Está mucho más establecida esa vertiente cognitiva en lingüística que en musicología.

                Entonces, ¿Cómo fuiste a parar a Holanda?

Estudiando lingüística fue cuando vi que había un nuevo proyecto en Holanda. En ese momento no tenía muy claro qué hacer. El mundo de la investigación me atraía, pero tampoco lo tenía muy claro, así que hice otras cosas – como picar cebollas en un restaurante indio y cosas así-.

 Vi que había esta oferta en la que buscaban ocho personas, algunos doctorales otros posdoctorales, entonces dije –bueno, voy a intentarlo- y mandé a solicitud e hice la entrevista y tal… pero estaba abierto a posibilidades, ya fuese en el ámbito musical o lingüístico.

                 ¿Y de qué iba el proyecto?

Una parte trataba sobre características de sistemas poéticos – verso en general, cantado o hablado-. El objetivo era estudiar muchos sistemas a partir de muestras representativas de varias culturas del mundo y ver qué características se repiten o son más raras e intentar explicar por qué. Se dio la situación de que buscaban un perfil que supiera sobre musicología, pero también sobre lingüística… así que estamos todos muy contentos de habernos encontrado.   

                Por cierto, ¿Cómo llevas la parte musical?

No he querido abandonar mis intereses musicales, aún tengo aquí los instrumentos y toco a veces con amigos. Pero me parece que dentro de la lingüística, algo que se ha olvidado es que la lengua no sólo es un fenómeno universal, sino que además hay una forma de utilizar la lengua que está sujeta a diferentes patrones: el verso, que también asumimos que es universal. Por lo menos yo no conozco sociedades que se hayan descrito sin esta modalidad de la lengua – en esto he encontrado mi nicho de interés.  Y una de sus formas más comunes es el verso cantado.

                ¿Has estudiado algunos repertorios en concreto?

De momento, los que he estudiado son repertorios holandeses, tradiciones de verso improvisado vasco, inglés, castellano, y alguna tradición ya no viva, como el sánscrito o el gaélico irlandés, u otras como somalí, lenguas aborígenes de Australia, cada una en mayor o menor medida.

                Y, volviendo un poco hacia atrás, ¿cómo te introdujiste en el mundo de la musicología?

Desde chiquitito estaba en el mundo de la música, en el conservatorio y tal y cual. Pero también tenía esa tendencia al pensamiento analítico, a teorizar, por eso me ha atraído la lingüística: es una reflexión sobre fenómenos que tenemos a nuestro alrededor e intentar analizarlos de manera exhaustiva. Yo no sabía que existiese tal cosa como musicología cuando estaba en el conservatorio, y en un momento dado supongo que me di cuenta de que era una disciplina que tenía un objeto de estudio que me fascinaba, y por otra parte este componente analítico, de introspección, científico.

Tuve un poco de desencanto – sé que es un poco tópico-, pero muchas veces ocurre en el sistema de aprendizaje de instrumentistas en el conservatorio, pues es bastante tradicional, muy basado en la partitura y en estudiar; no es que sea mi pasión sea ser instrumentista, pero  supongo estar en un ambiente que no me motivaba demasiado. 

Vi que en la Esmuc ofrecían algo que se llamaba etnomusicología (no sabía de la existencia de tal disciplina) y me puse a investigar un poco y vi que encajaba en mis intereses. Era suficientemente amplio como para que me atrajese.

                ¿Cuál fue, al fin, tu experiencia en la Esmuc?

Lo que he apreciado mucho en la Esmuc es el pensamiento crítico que nos incitan a explotar. Lo que más me ha servido es eso, el evitar caer en dogmatismos. Notaba que no habían grandes barreras entre las dos ramas de la musicología. Quizá no me aportase una metodología que me ayudase a explotar de manera exhaustiva un particular método de campo, pero sí me ofrece un abanico muy amplio,  y me permite imaginar posibilidades y relacionar contextos. A la hora de vincular la música con otros sistemas cognitivos u otras disciplinas, me allanó mucho el terreno.

               

                ¿Algún “pero…”?

Uno de los peligros cuando se trabaja mucho el pensamiento crítico es llegar a dudar de todo y eso puede llegar a no ser demasiado fructífero. Está bien tener esa visión de conjunto y tener mucho cuidado con los reduccionismos, pero en ciertas ocasiones hay que tratar de ser más pragmático e intentar explicitar los puntos que asumes para poder abordar un problema. A veces nos quedábamos un poco en la crítica de la crítica, en la meta-musicología. Es interesante aportar información un nuevo discurso sobre un fenómeno concreto y no sólo hablar de discursos. Pero desde luego aprecio mucho la formación que recibí en la Esmuc y no me arrepiento.

                ¿Cuáles son tus planes de cara al futuro?

De momento, acabar el doctorado (me queda poco más de dos años); quizá hacer alguna estancia en el extranjero o algo así. De momento no tengo mayores planes que intentar hacer una buena investigación y acabar este capítulo. Si en el futuro surgen posibilidades no las desaprovecharé, pero tampoco significa que tenga muy clara mi career de investigador, para después de esto hacer un post doctorado, luego buscar plaza en la universidad, etcétera. No  lo descarto, pero para mí es más importante encontrar un trabajo que me satisfaga y en el que pueda desarrollarme intelectualmente; podría ser enseñanza o incluso cuestiones de traducción. En general estoy bastante abierto a lo que surja.

                Cómo conclusión ¿qué observaciones sobre la musicología como disciplina podrías compartirnos?

Creo que algo que desde luego no cambiaría, pues me parece bastante crucial, es que la musicología esté muy en contacto con la práctica musical, que los musicólogos no estén en una torre de marfil, aislados, sino más bien que produzcan música y estén en contacto con gente que produce música.

Por otra parte, algo que intentaría mejorar es ofrecer a los alumnos metodologías de análisis bien específicas, tangibles, para solucionar problemas pequeños. Eché en falta el que nos formasen en encontrar problemas tangibles, con un número delimitado de datos, y buscar una metodología. Creo que hay que entrenar más a los alumnos en ese tipo de análisis sistemático, -hacer esto de esta manera-, porque después, si queremos hacer ciencia y saber algo nuevo sobre algún tema en particular, saber acotar el problema es una de las habilidades más importantes, para después abordarlo de manera sistemática.

Tienes este amasijo de datos, esta serie de prácticas, ahora conviértelo en una pregunta concreta que puedas resolver de manera sistemática, exhaustiva, con herramientas musicológicas o de otra disciplina.

                Muchas gracias, Varun. Espero que cuando vengas a Barcelona podamos tomar un café y charlar más holgadamente.

                Gracias a ti Daniel, eso espero. ¡Hasta pronto!

Rotunda i refinada, discreta i exuberant: Sonja Djorjebick representa la lluita de contraris, la màgia de la paradoxa. Amb una suficiència tècnica gairebé insultant i una plasticitat dinàmica que no és d’aquest món (pot passar del fortíssim més aclaparador al pianíssim més eteri), la pianista sèrbia va defensar amb coherència i rigor una intrèpida versió del concert no.1 de Txaikovski sense por als extrems i amb una sàvia dosificació de la tensió que reservava tota l’energia per als autèntics clímaxs de la partitura.

En un Auditori lluny d'estar ple però receptiu als seus encants, Djorjebick va donar una lliçó d’elegància només començar demostrant com és possible (i de pas desitjable) que els acords inicials de l’allegro maestoso, estrepitosament triomfants, tinguin la presència i grandiloqüència requerida sense necessitat d’atonyinar el piano. En el segon moviment, sublimment romàntic, la sèrbia va exhibir sense narcisismes un desplegament de recursos impressionant. L’exquisit oasi líric de la secció introductòria va ser de conte de fades: dolç i bucòlic, però sense arribar a embafar, i on hi va destacar un refinadíssim sentit del fraseig, que feia meandres entre aguts acampanats, cascades de notes i arpegis abracadabrants. Empatitzant a la perfecció amb tots els canvis d’humor de Txaikovski, Djorjebick va trencar l’atmosfera ensucrada per atacar el prestissimo amb una pulcritud i una nitidesa en l’articulació prodigioses. I l’allegro con fuoco, electritzant des del principi, va ser de seure a l’extrem de la cadira, pura dinamita.

L’orquestra, en canvi, no va ser tant per tirar coets ni fer focs d’artifici. Va complir, correcta, amb el que hi deia a la partitura i poc més, tot i que va acontentar un públic de promoconcert.

Irina, que et va portar fins a París?

Vaig fer un Erasmus. L’Esmuc tenia un conveni amb PARIS 8, que és una universitat que està molt bé, amb un pla que vaig trobar bastant complementari amb la formació que jo havia rebut a l’Esmuc, i m’hi vaig llençar de cap! 

Però t’hi vas quedar... 

Sí... Durant el meu Erasmus vaig veure un màster de creació sonora. El vaig trobar molt interessant i era molt més barat que els màsters de Catalunya i Espanya, i com que després de l’Erasmus encara em quedava un any de projecte final, vaig decidir quedar-me a París, fer el projecte a distància i començar aquest màster. 

I actualment fas alguna cosa relacionada amb la musicologia? 

El que està més relacionat amb la musicologia de les activitats que faig, que no és tota l’activitat que faig, no és a temps complet però és un temps important, és que treballo en el museu de la música de París. I el que faig són visites guiades i tallers.

Uau! I com és que et vas decantar per aquesta carrera?

Doncs estava acabant el grau mig de piano i fent batxillerat... i jo sabia que volia fer música però no sabia molt bé com, no m’atrevia a tirar per intèrpret pianista i de sobte vaig enterar-me que existia una cosa que es deia musicologia i em va semblar que estava feta per mi!  

Més feta per tu que la interpretació. 

En aquell moment no em veia fent interpretació i en canvi el món de les ciències humanes, la teoria, la historia... Vaig fer un any d’humanitats mentre em preparava l’Esmuc. I aquest món me’l sentia més meu, em quedava més a l’abast, em feia menys por. I vaig tirar per aquí... i m’agrada molt! De fet, al museu utilitzo tots els meus coneixements i els intento transmetre, o sigui que m’agrada, tot i que després he acabat tirant cap a la creació, que potser m’agrada una mica més. 

I ara quina és la teva relació amb l’instrument? 

Doncs me’n serveixo molt per composar i també he tocat en grups de música i tal... Però hm... no. Ara és el meu principal útil per composar.

Recomanaries l’Esmuc per a estudiar musicologia?

Sí, i tant.

Què és el que creus que fan millor? 

El millor és l’enfocament dels Departaments de Musicologia i d’Etnomusicologia de quan jo hi era; aquest enfocament tan poc etnocèntric obert a tot tipus de música, manifestacions musicals i punts de vista diferents. A mi em va canviar la manera de pensar com a intèrpret, musicòloga i persona. A les meves visites al museu sempre ho dic abans de començar: això és el museu de la música, però de quina música?, quins instruments hi ha? Podem parlar de la nostra història i tradició, que és tan important i tan bonica, però hem de saber que és des d’un punt de vista concret.

I ara, amb una mica més de perspectiva, què milloraries?

Bueno, no se’ls hi pot demanar tot, oi? A mi el que m’agrada dels francesos, per exemple, és que son molt seriosos amb la construcció del discurs, l’argumentació... Els hi pesa molt una tradició intel·lectual molt forta i són molt potents en tot el que son les ciències humanes i socials, la creació de teories crítiques... Quan vaig estar a l’Esmuc de vegades tenia la sensació que es qüestionava  tant la filosofia europea i la musicologia mes clàssica que semblava que no s’aportaven nous conceptes o paràmetres o arguments. I això els francesos ho saben fer molt bé. Ells si critiquen alguna cosa és per després proposar la seva, argumentant bé, amb referències i mullant-se. A l’Esmuc, sobretot als professors que abordaven nous camps temàtics, els hi faltava una mica d’arremangar-se i dir: vinga, no ens agrada com es fa això, doncs a proposar això altre amb aquestes eines metodològiques i tals conceptes. I ens mullem. 

Com trobes que universitats com la UAB no facin proves d’accés per accedir a la carrera de musicologia? Creus que s’hauria exigir un mínim nivell d’estudis musicals o que per contra, ha d’estar oberta a tothom que n’estigui interessat? 

Mira, fa uns anys, quan anava a l’Esmuc, t’hagués dit que no, que això de l’Autònoma no és seriós; que un musicòleg ha de ser music. Però ara, després d’haver passat per PARIS 8, que no demana prova d’accés, potser no em sembla tan imprescindible. És a dir, potser no en el moment d’entrar però això no vol dir que no se’ls hi pugui exigir. Jo crec que un adult a 19, 21 anys, pot aprendre a llegir musica, i el fet de que tingui o no un instrument... Abans em semblava molt important i ara m’ho sembla menys perquè mira, a PARIS 8 no només feien teòriques, també fèiem moltes assignatures pràctiques. Jo havia tingut cursos de música del Magreb i al mateix temps cursos de percussió magrebina. Si la pràctica també està integrada als cursos també és una bona manera de què gent que potser no té una pràctica molt regular o a nivell de conservatori superior, tingui una activitat com a músic. Els musicòlegs que he trobat a PARIS 8, tot i que no haguessin passat un concurs d’entrada, tot era gent que tocava alguna cosa. Potser també hi ha una selecció natural, de que la gent que s’hi acosta són una mica músics. Però bé, els professors, també ho han de demanar i qui no sàpiga llegir s’ha de posar les piles ell sol, tot i que no hi hagi concurs d’entrada. 

Quin creus que és el futur laboral d’algú que estudia musicologia avui dia?

Sóc conscient que a Espanya les coses estan menys fàcils, perquè aquí a Paris sí que hi ha feina. El que és bonic de la musicologia és que també és bastant lliure. Jo, per exemple, acabo utilitzant les meves eines de musicologia per composar la música de pelis que faig, per exemple, perquè em demanen molts estils diferents i vaig cap aquí o vaig cap allà. Està bé que cada musicòleg descobreixi quina és la part de la musicologia que més li agrada i, si és la divulgació, la investigació o perquè no, la creació, que trobi el seu camí. En general, crec que estem en una societat on tens molta llibertat per crear la seva pròpia feina, proposar-te empreses o fins i tot càrrecs que no existien fins avui. Per exemple, abans, durant el procés de producció d’una pel·lícula, només hi havia la productora i el compositor, i ara hi ha una persona que és el director musical, que és el que assessora musicalment. 

Sentin-te sona fàcil! 

Tinc la sensació que s’estan creant diferents feines per aquí i per allà i que les empreses i els llocs de treball també estan oberts al que la gent proposa. Potser tinc una visió molt optimista perquè sóc a França i potser sí que és difícil trobar feina però al mateix temps crec que pots posar molt de part teva: buscar molt, veure quin és el teu perfil i en què ets bo, perquè també hi ha més oportunitats de fer coses diferents que abans.

 Quines son les teves inquietuds musicològiques?

Sempre m’ha agradat conèixer coses relacionades amb la música. Però després de passar a l’Esmuc, on vaig aprendre molt i m’ho vaig passar molt bé em van començar les inquietuds. Vaig acabar la carrera, i no hi havia sortides laborals perquè era  l’època forta de la crisi, tots estàvem pelats. Vaig trobar una feina en l'àmbit de comunicació empresarial, però no m’omplia i necessitava fer alguna cosa que estigués relacionada amb la música, necessitava re-formular la meva tasca. Així que juntament amb una amiga vam iniciar un projecte de música comunitària. Vam ser un any llarg i intens. Ara el projecte està viu però amb menys rendiment, i em va obrir les ganes d’entrar al món social. També vaig participar en diversos projectes com la JAM,  les jornades de musicologia i d’altres on estaven vinculats la música i l’àmbit social.

L’Esmuc, a més, crec que és un potenciador molt bo, en aquest sentit, ja que integra l’aspecte social i contextual que envolta la música. A través de les jornades musicològiques vaig adonar-me que a altres llocs no s’estudiava la música amb aquesta perspectiva, i em sorprèn molt.

D’altra banda, sempre m’he preguntat “què és la divulgació i que és la investigació científica?” La meva intenció amb la musicologia, i a nivell periodístic, és intentar transmetre la investigació a un nivell més “planer”. La musicologia ha d’arribar a tothom, i que facis divulgació no vol dir que menystinguis la investigació, pots integrar-la i explicar el mateix però d’altres formes. Per exemple considero que Jaume Ayats ho aconsegueix molt bé. Té molt bones investigacions i alhora és un gran divulgador. No se li escapen les coses, no deixa d’explicar les coses, sinó que les explica de forma entenedora.

 Quin ha sigut, o està essent, el suport de l’Esmuc en el teu posterior desenvolupament musicològic?

A nivell institucional hi ha l’Oficina del graduat, que estableix un contacte amb els graduats de l’Esmuc, als qui s’envien ofertes laborals o no-laborals. Però a més, vaig mantenir contacte amb professors del Departament, els qui també han seguit enviant-me ofertes d’entrevistes, de beques i d’altres. També suposo que va en funció del que necessiti cadascú. Jo, personalment, i referint-me al Departament de musicologia, m’he sentit recolzada. A diferència de part de la facultat de periodisme. En haver-hi un nombre d’estudiants molt més elevat, no he rebut tant de suport.

Des de fa un any i mig, estic portant la comunicació del Kasal de joves de Roquetes i la coordinació del seu projecte musical, ja que el casal treballa amb la música com a eina de transformació social. Ho vaig trobar a través d’internet, buscant feina, cosa que ara és difícil que passi.
El Kasal és un equipament públic, però els gestionen els mateixos joves de Roquetes, que és una cosa que passa molt a Nou barris. És un barri històricamentmolt reivindicatiu. Diverses vegades, els veïns han ocupat un espai, que posteriorment han reclamat a l’ajuntament. Aleshores aquests espais passen a ser “de gestió ciutadana”, que vol dir que l’equipament és de l’ajuntament però no el gestiona aquest sinó una empresa, entitat, col·lectiu.

En el cas del Kasal de joves de Roquetes, és un equipament públic, però els gestionen els mateixos joves de Roquetes a través d'una associació. Nou Barris sempre ha sigut molt reivindicatiu històricament. Des dels inicis, els veïns han reivindicat equipaments públics i fins i tot han arribat a ocupar algun espai, veien que l'Ajuntament no els feia cas. Després de lluites i reivindicacions, han aconseguit aquests espais i els mateixos veïns se n'han responsabilitzat, passant a ser de "gestió ciutadana”, que vol dir que l’equipament és de l’ajuntament però no el gestiona aquest sinó una entitat o un col·lectiu del barri, com és el cas del Kasal. Hi ha un estudi de gravació, s’hi fan concerts, tallers musicals, hi ha bucs per assajar, etc. Ha estat un espai de trobada de molts estils i músiques diferents, que no estan immerses dins el circuit comercial musical, i que a nivell musicològic és realment interessant. 
En quant a la meva tasca, no és purament musicològica però si que té aspectes en els que poso en pràctica els meus coneixements musicològics. Per exemple en el moment en què hem de redactar els recursos i dinàmiques musicals que fem servir amb els joves, a través de la musicologia tinc eines per plantejar-los, o  en moments en què s’ha de publicar algun article relacionat amb el kasal, també me n’encarrego jo.

Allà hi ha totes les entrevistes que vaig fer per  a l'Esmuc digital, la revista de l'escola, i per d’altres revistes que vaig col·laborar. En el seu moment, quan buscava feina, vaig pensar "anem a fer algo on tingui tota la feina que vaig fent a nivell periodístic i que es pugui trobar fàcilment". Com que tot era de música ja m’anava bé perquè ajuntava les dues coses. Últimament he publicat també d’altres reportatges que he anat fent, però sincerament ara mateix no el tinc tant actiu.

La intenció, per tant, era concentrar tot el que havia anat fent. D’altra banda també m’ha servit com a carta de presentació, perquè les empreses poguessin veure com treballo i com escric. Em vaig haver de barallar molt amb el Wordpress, i ara és un aprenentatge que ja tinc, perquè no és gens fàcil.

Vaig batejar-lo amb el nom de “Musica de cafès” perquè sempre que he fet entrevistes, han sigut fent un cafè. D’aquesta forma aconsegueixo crear una conversa més que una entrevista.

Quan em vaig plantejar que volia fer musica, vaig començar a fer flauta. Després, tenint clar que volia seguir estudiant música, amb la flauta, vaig fer les proves d’accés a l’Esmuc per fer interpretació, i no vaig entrar. Després vaig fer un viatge a Bolívia i vaig conèixer, a través d’una escola de música d’allà, tot el mundillo dels arxius, documentació, música de Bolívia, i aquí em va picar el cuquet de la musicologia. Podria estar bé estudiar-ho, així que em vaig presentar a les proves. Aquesta vegada sí que vaig entrar. En aquell moment, després de molt temps d’intensitat amb l’instrument vaig deixar la flauta una mica de banda. Però al sortir de l’Esmuc, les coses van canviar. Vaig començar amb un grup de música tradicional, i segueixo anant a cantar a diversos cors.  També he anat agafant altres instruments per poder-los degustar. Ara mateix el que em ve de gust és provar la improvisació i deixar-me anar amb la música.

Sempre he pensat que en aquesta societat ens identifiquem amb la feina que fem. I si estem aturats, a l’atur, et baixa l’autoestima en picat. Jo, de vegades sóc dinamitzadora cultural, altres vegades professora, alumna, membre d’un cor, cada dia som coses diferents. Actuem sota diferents rols, depenent del moment i situació. No m’agrada identificar-me amb la feina que faig.

Crec que la musicologia ha aportat molt a la música. Tot i que al segle XX va haver-hi una recessió, i encara hi ha llocs on passa. Però personalment, crec que a través de la musicologia ajuda  a entendre la música. Per exemple, a mi, estudiar musicologia a l’Esmuc m’ha ajudat a desmitificar la música clàssica, i ara jo puc transmetre aquest missatge als joves del Kasal de Roquetes. A mi m’ha aportat eines per trencar tòpics al voltant de la música, i veure com ens identifiquem amb la música.

Crec que ens ha tocat a tots “reinventar-nos”. I estem aquí per això. Hi ha estudis universitaris que desemboquen a professions molt concretes. Si estudies dret, faràs d’advocat, si estudies medicina, faràs de metge. Però en canvi, si vols ser musicòleg, no tens un camí tan clar. L’has de redissenyar. Amb els que estudiàvem junts, per exemple, una està a la ràdio, una altra fent de professora de música i gestionant una revista, altres que han fet programes de música antiga molt xulos, etc. Crec que som capaces de reinventar-nos, hi ha gent molt potent ara mateix. Des del Departament de musicologia de l’Esmuc considero que també s’està fent molta feina d’apropar la musicologia a tothom, i d’explicar-la, explicar que és. I això és un punt molt important per a la musicologia del nostre voltant.