En el món de la música clàssica trobem molts elements que estan representats amb argot culinari i, en moltes ocasions, postres ben dolces com ara les arie di sorbetto (o àries de sorbet), que eren àries de personatges secundaris i poc importants per l’argument de l’òpera. S’anomena d’aquesta manera ja que es menjava i parlava durant aquestes intervencions, i els venedors del teatre ho aprofitaven per vendre sorbets o d’altres llaminadures. 

Per l’altra banda, també hi ha hagut xefs que s’han inspirat en l’imaginari musical per batejar les seves creacions més ensucrades. El món de la cuina s’ha apropat al món musical de la forma més melosa. Un exemple d’això és el pastís Òpera que, tot i tenir un origen dubtós, és una clara picada d’ullet a l’òpera francesa del segle XIX. La primera versió explica que les postres van ser creades pel famós xef Louis Clichy, que va presentar el plat a l’Exposició Culinària del 1903 i va enlluernar a tots els assistents. Una altra versió situa l’origen d’aquestes postres l’any 1955 a la pastisseria Dalloyau de París. En aquest cas s’atribueix el mèrit al pastisser Cyriaque Gavillon, encara que va ser batejat per la seva dona Andrée Gavillon, ja que li recordava a l’Òpera Garnier (el mateix teatre on es va iniciar la llegenda del Fantasma de l’òpera). La forma rectangular i cada una de les capes remeten als marbres i salons del teatre.

Si ens desplacem una mica arribem a Salzburg, una ciutat austríaca on la música és protagonista i que presumeix de tenir més d’un 70% de la població d’intèrprets d’instruments musicals. És evident que aquesta musicalitat s'havia d’encomanar també a d'altres sectors com el culinari. Un dels dolços que li donen fama són les famoses Mozartkugeln o “boles de Mozart”, bombons elaborats amb massapà, festucs, nogat i xocolata. La creació s’atribueix al pastisser Paul Fürst, quan va arribar a Salzburg el 1884 i va obrir-hi el seu propi establiment. Va produir el seu primer Mozartbonbon el 1890, per comercialitzar-lo, més endavant, en grans quantitats, ja com mozartkugeln. El mèrit de Fürst va consistir a fabricar un bombó de forma gairebé perfectament esfèrica. Va presentar les seves mozartkuglen en una fira a París el 1905, on va obtenir el màxim guardó. 

Tanmateix, no cal anar gaire lluny per trobar un llamí dedicat al nostre ofici. Una de les postres que podem degustar als restaurants de Catalunya, sobretot d'uns anys enrere, són les postres de músic (o grana de capellà). Són unes darreries molt simples, que consisteixen en un grapat de fruita seca variada (ametlla, avellana, pinyons...) acompanyat d’un gotet de moscatell o vi. Sembla que l’origen del nom prové dels fruits que menjaven els músics que recorrien els pobles per animar les festes, bé perquè no tenien temps de menjar entre actuació i actuació, o bé perquè era el que la gent els oferia. També era el que menjaven els actors i actrius en els descansos de les obres, ja que no tenien temps de menjar un àpat sencer i necessitaven una menja ràpida i energètica, que poguessin menjar de peu sense embrutar-se la roba ni el maquillatge.

Finalment, amb un caire més local, trobem un dolç ben curiós al poble de Collbató, als peus de Montserrat. Al 2019 es va començar un projecte de reconstrucció de l’orgue de l’església d’aquest poble per tal de retornar-li la funcionalitat i poder-lo fer sonar. Aquest fet va ser molt rellevant dins el poble i es van destinar molts esforços al patrocini de l’orgue. Una de les iniciatives va ser presa per la pastisseria centenària Cal Ferran, la qual va començar a fer els tubs d’orgue, unes galetes amb xocolata fabricades artesanalment.

Nina Moliner

El brindis, aquell moment de celebració després d’una boda, una festa o una celebració, en què els convidats, els amics o la família aixequen les copes i les entrexoquen per manifestar bons desitjos i felicitacions, és ben diferent del que feien els antics romans, d’on es pensa que s’origina el nostre brindis actual. En aquella època era tan freqüent assassinar algú enverinant la seva copa, que com a símbol de confiança els amfitrions xocaven fortament les copes amb els seus convidats perquè el líquid d’una copa passés a una altra i pogués quedar clar que no hi havia cap tipus d’enverinament. De totes maneres, el costum de beure “a la salut” molt probablement deriva de l’antic ritu religiós de brindar pels déus i els morts. En els menjars, els grecs i els romans feien libacions, vessaven vi o licors en honor als seus déus d’una manera casi sacrificial. D’aquí relacionem brindar per la salut dels que encara viuen. 

En l’òpera, trobem molts brindis relacionats amb la mort o amb els moments més tràgics. És com si l’embriaguesa hagués de precedir i anunciar el moment de la mort. Com si el vi fos una exaltació de la vida davant de l’amenaça de la mort. Trobem molts exemples, com en la òpera de Donizetti Lucrezia Borgia. En el segon acte, que comença amb una festa en un palau, Orsini lidera la festa celebrant un brindis mentre canta “Il segreto per esser felici” i tots beuen. A continuació, entra Lucrezia i anuncia que, per venjança als insults que va rebre anteriorment per part d’ells, els ha enverinat totes les copes i cauen tots morts. Mor també el seu fill, afegint encara més dramatisme al final de l’òpera. Un altre exemple semblant és a Macbeth, l’òpera de Verdi. En el segon acte, Macbeth i la seva dona fan assassinar Banco, que es diriga al banquet de celebració dels nous reis on hi havia un brindis. També a la Cavalleria Rusticana de Mascagni veiem com a la penúltima escena Turiddu està alegre perquè està amb la Lola i convida als seus amics a la taverna de la seva mare. Estan tots celebrant amb un brindis i cantant “Visca l’espumós!”. Seguidament, a la següent escena, Alfio mata Turiddu, que s’ho pressentia quan s'acomiada de la seva mare a l’escena anterior amb el vi. Com aquests, podem trobar molts brindis operístics relacionats amb la mort o anunciant-la.

Diana Valls

Bibliografia

Cantagrel, Gilles. 2001. "Música e gola", a Nattiez, Jean-Jacques [dir.] Enciclopedia della musica, 1. Torino: Einaudi, p. 443-463.

Redacción de La Vanguardia. 2018. “Brindemos” en Gastronomía Brindis. La Vanguardia.https://www.lavanguardia.com/ocio/20180101/434015375430/brindemos.html [consultat el 16 de maig 2022]

Gioachino Rossini (1792-1868) va ser un compositor italià, conegut per les seves diverses òperes, però també tenia una gran afició a cuinar, menjar i beure. Tenia una gran obsessió pel menjar, fins al punt que durant tota la seva vida només va plorar dues vegades; per la mort del seu pare i per malmenar-se un gall dindi trufat que estava cuinant. Tenia mala salut i forts dolors d’estómac, però, malgrat tot, el músic italià apareix com l’arquetip del gurmet sibarita (Cantagrel, 2001, p. 449).

A més d’obres musicals, també és autor de nombroses receptes, confeccionades experimentant amb receptes existents o creant-ne de noves. La seva segona dona Olympe Pélisser deia que Rossini passava més estona cuinant que component (Ibíd., p. 449). Fins i tot a la col·lecció de 150 peces breus reunides sota el títol Péchés de vieillesse (Pecats de vellesa), hi trobem títols culinaris, de plats o aliments (Ibíd,. p. 450). 

Avui en dia, comptem amb molts plats ideats per ell i d’altres que l’homenatgen amb un “a la Rossini”. Així doncs, a continuació recopilarem alguns d’aquests deliciosos plats que porten el seu nom.

Turnedó a la Rossini

El seu plat més famós és sens dubte el plat de carn francès, “Turnedó a la Rossini”. La història d’aquest plat és que el xef principal del Café Anglais, Adolfo Dugléré, gran amic i admirador de Rossini, el va convidar a sopar al seu establiment. Aquella nit Rossini va proposar al xef que sortís al menjador i improvisés, davant de tots els comensals, un nou plat. El xef va dir que era molt tímid i que no ho podria fer, i Rossini el va convèncer perquè ho fes girat al públic (“Eh bien, faites-le tourner de l'autre côté, tournez-moi le dos”, és a dir, “Bé, doncs fes-ho girat cap a l'altre costat, dona'm l'esquena”). Així és com entre les idees de Rossini i la creativitat del xef va originar-se aquest plat i el nom de "turnedó" (Trujillo, 2010).

Es tracta d’un de filet de carn de boví que es lliga amb un cordill prim per coure’l, després se salta sobre pa torrat amb mantega i cobert d’una rodanxa de foie gras. El plat s’aromatitza amb làmines de tòfona i s’acompanya amb una salsa demi-glace feta de vi de Madera o Marsala (Jones, 2009, p. 256).

Sopa de macarrons a la Rossini

Antonin Carême era un dels millors amics de Rossini, que sempre li enviava menjar al compositor, i Rossini li escrivia una petita cançó o ària a canvi. Aquest va crear aquesta sopa de macarrons i va quedar molt satisfet amb el resultat així que li va atribuir el nom de Rossini. Es tracta d’una sopa de macarrons napolitana on Carême va afegir-hi una guarnició de quenelles de carn de perdiu afegida al brou (Zwiebach, 2012).

Copa Rossini

Acabem aquest article amb unes postres “contemporànies”! McCall Catering va crear aquesta recepta per un espectacle a l’Òpera de San Francisco. Consisteix en melindros coberts amb coulis de maduixa, i maduixes a rodanxes. S’hi afegeix un munt de crema de mascarpone per sobre, juntament amb altres fruites i tot això es serveix en una copa.

En aquest cas, mai sabrem si a Rossini li hagués agradat aquesta idea tan innovadora o si l’hagués detestat i plorat per tercer cop a la seva vida (Ibíd.).

Kalina Paz

Bibliografia

Cantagrel, Gilles. 2001. "Música e gola", a Nattiez, Jean-Jacques [dir.] Enciclopedia della musica, 1. Torino: Einaudi, p. 443-463.

Jones, Roger. 2009. What's Who?: A Dictionary of Things Named After People and the People They are Named After. Leicester: Troubador Publishing. p. 256. 

Pirro, Deirdre. 2022. Gioachino Rossini. The Florentine. Disponible a: https://www.theflorentine.net/2020/03/02/gioacchino-rossini-gourmet-connoisseur/

Trujillo, Juana. 2010. Gioachino Rossini, pasión por la ópera y la gastronomía. Directo al Paladar. Disponible a:  

https://www.directoalpaladar.com/cultura-gastronomica/gioachino-rossini-pasion-por-la-opera-y-la-gastronomia

Zwiebach, Michael. 2012. Top 10 «alla Rossini» Recipes. San Francisco Classical Voice. Disponible a: https://www.sfcv.org/articles/feature/top-10-alla-rossini-recipes

Escriure sobre Radiohead és molt complicat, cal una dedicació i un coneixement previ per poder endinsar-nos en la seva sonoritat tan abstracta i la raresa de les lletres. El grup ha tingut molts canvis d’estil, com si en certa manera intentessin homenatjar a la transformació dels Beatles. Radiohead van començar sent uns indie rock boys, més tard van intentar experimentar fins a adherir la música electrònica, clàssica i jazz a la seva sonoritat per així acabar sent un grup alternatiu. Uns nois ben curiosos que ens han sorprès amb cançons ensucrades per quan plorem a la sortida d’Apolo, o cançons revolucionàries que critiquen la societat capitalista i violenta, o potser la societat que George Orwell va predir i ningú volia que arribés?

Amb el seu èxit mundial, i el més odiat per ells, ‘Creep’, ja ens indicaven el desequilibri sonor, mental, musical, que estava per venir (“what the hell am I doin' here? I don't belong here”). I a ’Bodysnatchers’ ens ho tornen a repetir. Però anem per parts.

Fa una setmana que vaig passar una llarga nit escoltant la melodiosa veu de Thom Yorke i pensant sobre les cançons que cremem de tant escoltar i s’esvaeixen com si no haguessin existit mai. L’àlbum In Rainbows (2007) de Radiohead conté cançons que mai seran autodestruïdes. Mai cansen, i sempre són recordades com aquelles que tenen una essència tan íntima, nostàlgica i sincera que ens obre un nou territori d’emocions. Ja ens ho diu el mateix títol de l’àlbum, ens trobem a l’interior d’un arc de Sant Martí. Cada cançó complementa a la següent d’una manera molt elegant i ingènua, i fins i tot les podem escoltar de manera desordenada, com el fet característic dels capítols de Black Mirror.

L’àlbum comença amb ‘15 Step’, una cançó que ens recorda a la Kid A (2000) era del grup. Aquesta ens fa imaginar que estem a l’interior d’un bombo d’una bateria, hi ha molts sons a l’hora. La lletra ens diu que la vida és efímera, que el nostre rellotge intern va a un tempo constant. És per això que és escrita en compàs 5/4, provocant-nos una sensació d’angoixa que no podem aturar ni alentir.

Arriba ‘Bodysnatchers’ que ataca amb una distorsió prominent. És el germà perdut de Nirvana, amb la calidesa dels The Strokes quan arriba el sobtat interludi acústic. La cançó és una oda a un pensament recurrent en molts de nosaltres; sentir que tenim una vida monòtona.

I per descarregar tota aquesta energia acumulada ens teixeixen l’emotiva i delicada cançó ‘Nude’, que qui no l’hagi plorat com les balades innocents de l’Amaia, o les cançons de desamor de Pau Vallvé és perquè s’ha aguantat les llagrimetes. Com diu el títol, ‘Nude’ posa al descobert l’ànima nua. La cançó ens torna el cor feble i conseqüentment ens continua recordant; "no tinguis grans idees, no passaran". Radiohead són simplement així, tant és si ens criden o si ens abracen plorant, ells sempre ens retrauran aspectes poc presents de la nostra vida amb una lletra crua i directe.

A partir d’aquí segueixen algunes cançons melancòliques i majoritàriament lentes com ‘House of Cards’, que recorda al projecte en solitari de Yorke, The Eraser (2006) o a R.E.M.. Algunes cançons tenen arranjaments d’orquestra que ens delecten amb melodies subtilment meloses, com succeeix a ‘Faust Arp’, i no és fins a la cançó ‘Jigsaw Falling Into Place’ on retorna el moviment frenètic.

L’àlbum tanca amb ‘Videotape’, una balada que es compon només de la veu nua de Yorke, un piano i la lleugera percussió de fons. Hi ha una acceleració de la bateria que fa un bucle semblant al que seria una inversió del ritme de ‘15 Step’. Si escoltem bé sentim la respiració de Yorke, com si estigués corrent. Els cinc integrants del grup intenten escapar de quelcom, però malgrat tot, aquí és on s’acaba finalment l’energia del grup.

Imatge dels cinc integrants de Radiohead

In Rainbows porta impregnat aquest dreamy space-rock que ens transporta a un brutal món de colors. Irònicament, si ajuntem tots aquests colors ens apareix un color poc esperat, un gris o negre, i, al cap i a la fi, el que ens intenten dir amb In Rainbows és que la vida és un desconeixement per nosaltres. És dotada d’un pessimisme i d’unes problemàtiques molt grans, però hi ha també allò que no sabem. Com diu Stanley Kubrick a Eyes Wide Shut, “anem on acaba l’arc de Sant Martí”, allò que domina el món, el fet desconegut i que ens corromp, i on amb aquest disc Radiohead ens retorna finalment a la terra.

It has taken a pandemic, a couple of starring movie roles and the launch of a beauty brand for Harry Styles to finally move on from the Fine Line era. The former One Direction heartthrob has now blessed us with his third studio album as a solo singer. In a manner worthy of Taylor Swift's schemes, Styles promoted the album by daily opening a door to reveal a hidden picture and posting snippets of lyrics to a Twitter account visibly unrelated to him.