.png)
Bon dia, Leonor,
jo vinc per a vos diu-se
lo que el meu cor sospira
per a vostre mà d'amor.
- Aneu-(vo)se'n a bon hora,
que a mi no me enganyareu.
Aneu-(vos)se'n a bon hora,
que a mi no me enganyareu
que l'estat de pastora
val més que ser senyora
i així no me turmenteu.
- De res no en tindràs ànsia,
jo te faré servir.
De res no en tindràs ànsia,
jo te faré servir,
tu tindràs sens dutància(?)
de dobles abundància
tan sols et casis amb mi.
- Totes aqueixes raons
a mi no me agraden gaire
i em van com lo vent enlaire
i en volen com els coloms.
- Te'n faré anar vestida
de damasc i brocà.
Te'n faré anar vestida
de damasc i brocà,
cenyida de manilles
que d'un príncep seràs digne
i en fer-te'n jo costat.
- Jo no en sóc pas senyora
per anar a viure a ciutat.
Jo no en sóc pas senyora
per anar a viure a ciutat,
sóc simplement pastora
que el meu pastor m'hi adora
amb una gran amistat.
Què explica
La lletra d'aquesta cançó consisteix en un diàleg entre un home i una dona. L'home li declara el seu amor i li demana que es casi amb ell, però ella li respon que prefereix ser pastora que no senyora. Ell insisteix, mencionant vestits de damasc i grans abundàncies, però no l'aconsegueix enganyar. Al final de la cançó esbrinem que està casada amb un pastor i dona més importància a l'adoració d'aquest que a les promeses del seu pretendent.
El text està format per estrofes de 4 i 7 versos, que en general són heptasíl·labs. La rima és A--A al primer quartet, i ABBA al segon. Als septets, els dos primers versos es repeteixen dues vegades, i la rima és ABABAAB.
Per a facilitar-ne la lectura, s'han afegit algunes síl·labes elidides, com a "aneu-vos-en". Cal destacar, al vers 16, una paraula inidentificable, dutància. Sembla que vulgui dir "dubte", i s'hi hagi afegit "-ància" a favor de la rima. També són significants certs detalls dialectals, com "aqueixes" o "diu-se".
Quan es cantava
Segons Joan Amades, es tracta d'una cançó popular que a diversos indrets, com les valls pirinenques del vessant de tramuntana, es ballava com a sardana curta. Avui en dia se segueix ballant a Banyoles, on els pabordes de la festa de St. Antoni Abat la interpreten després de la benedicció del bestiar (Càntut 2008).
D'on prové
Rossend Palmada i Teixidor explica a Banyoles folklòrica (1974) que, després de la Pau dels Pirineus, uns catalans de les comarques del Rosselló van anar a residir a la zona de Banyoles. Es dedicaven a la venda de teixits i se'ls anomenava "els marxants". Una de les seves filles, Elionor, era famosament bonica i amable, i va cridar l'atenció de les famílies benestants. Es van compondre cançons tant en contra com a favor seu, com és el cas que ens ocupa. Tenint en compte aquesta història, es calcula que la sardana és de finals del segle XVII (Càntut 2008).
La mateixa cançó es troba a fulls de romanços dels segles XVIII i XIX, a la Revue catalane (1908: 175), i a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre d'altres. Hi ha diferents opinions sobre el seu origen: Marià Aguiló la considera d'origen perpinyanès, Joan Amades creu que té característiques bearneses, etc. (Càntut, 2008).
La melodia
La melodia està construïda de manera que cada vers correspon a una semi-frase de 2 compassos. Al primer quartet trobem una estructura ABCD. Als septets, igual que el text, la melodia dels dos primers versos està repetida. Pel que fa als tres versos restants, aprofiten la melodia BCD del quartet. A partir del vers 19, la melodia es repeteix igual des de l'inici.
La gravació
La gravació proposada prové del cançoner del Càntut. Va ser enregistrada a l'Escala el 2008 per Ramon Manent i Lurdes Boix. L'informant és Maria Teresa Pellicer, nascuda a l'Escala el 1928. Va anar a escola fins als 14 anys, va aprendre a cosir i va treballar en diverses fàbriques d'anxoves. Es va casar i va tenir un fill. La seva àvia, Maria Artigas, va morir quan ella tenia 10 anys, però va poder ensenyar-li el seu gran repertori de cançons. Palmira Jaquetti, que la va entrevistar en una de les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular el 1929, descriu Maria Artigas com a una dona "de sensibilitat fina i endolcida" (Càntut, 2008).
També en tenim una versió més recent, del 2016, a càrrec del grup Ballaveu:
Curiositats
Existeix una variant en rossellonès, recollida a la Revue catalane l'any 1908, organitzada en quatre estrofes de nou versos. A diferència de la versió que ens ocupa, aquesta inclou un comentari de classe sobre la relació entre la noblesa i les classes més baixes.
Bibliografia
Revue Catalane. 1908. ≪Pages choisies. La Lionor≫. Revue Catalane, vol. II, no. 13: 275. Disponible a: https://archive.org/details/revuecatalane02sociuoft/page/274/mode/2up?view=theater.
(consulta: 18 de març de 2022).
.png)
.png)
0 comentaris