La veu de Sixto Rodriguez, cantautor estatunidenc d’origen Mexicà, se’ns va fer familiar a partir de l’any 2012, gràcies al documental Searching for Sugar Man, malgrat que la seva carrera musical va començar a la dècada dels 70.

Rodríguez va enregistrar amb Sussex Records els seus dos primers àlbums, Cold Fact i Coming from Reality, els anys 1970 i 1971. Les lletres de les seves cançons reflectien la realitat del barri marginal on va créixer, fill de pares immigrants mexicans de classe obrera. L’any 1975, després que s’haguessin venut molt poques còpies dels seus discs, la companyia discogràfia va acomiadar-lo. Això va ser un cop baix per a ell, i va decidir deixar estar la seva carrera musical per dedicar-se al sector de la construcció i demolició. Això sí, mai va deixar d’implicar-se políticament per a la millora de la vida de les classes més baixes.

Finalment, l’èxit de Sixto Rodriguez ha tornat a créixer amb la pel·lícula documental Searching for sugar man del director suec Malik Bendjelloul.

Dissabte, 31 d’octubre de 2015, 21 hores, Sala Apolo del capdavall del Paral·lel barceloní. Els de Bankrobber i el Taller de Músics proposen un espectacle més del cicle Connexions. Aquest cicle, en la seva quarta edició, es postula com a un dels grans aparadors de tardor de l’escena musical catalana. Ho fa amb produccions inèdites, artistes consolidats, noves descobertes i propostes emergents.

En el cas que ens ocupa, pujaven dalt l’escenari una de les figures més irreverents i provocadores del panorama musical català dels darrers 50 anys, en Pau Riba (veu, guitarra espanyola i guitarra elèctrica). L’acompanyaven dos musics de la darrera fornada que, tal com anunciava el programa “l’admiren i han begut de la seva música”, ells són Mau Boada i Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que alternaven bateria, guitarra elèctrica, baix, percussions, samplers i cors.

L’espectacle el formaven un seguit de cançons intercalades amb textos en prosa poètica recitats pel mateix líder del grup. L’origen es remunta als anys 70, quan en Pau Riba residia a l’illa de Formentera. Segons el seu relat, durant una època se li barrejava la música barroca, la lectura de llibres de cavalleria i de mitologia medieval amb el moviment women’s lib que proclamava la igualtat de sexes. La història resultant va ser un conte de cavallers transportat a l’edat mitjana, vist des del punt de vista del feminisme. Aquest però, restà en l’oblit fins que va conèixer al Mau Boada i al Petit de Cal Eril, els qui, amb paraules del mateix Riba “pel seu capteniment i el seu lluminós esperit se m’apareixen com a veritables prínceps de la música extasiada”. És aleshores que se li acut de desenterrar la història i posar-la en solfa.

La sala presentava una entrada considerable, amb assistència de poetes, cantants i enyorats d’aquells Canets diòptrics, convivint amb joves de generacions posteriors seguidors i amants extasiats, ells també, del veterà cantant.

Vaig néixer un dia de fa anys a l’apassionadíssima vila d’Olesa de Montserrat, treballo amb passió a l’Escola Municipal de Música i Dansa d’Esparreguera i m’apassiona la vida que duc al petit poble del Bruc.

Així és que, la meva existència, està envoltada de passions.

La passió per la flauta travessera, el meu instrument, m’ha portat a treballar amb la flautista i pedagoga Arlette Biget al Conservatoire d’Orléans (França). Ella em va fer  descobrir l’apassionant món de l’ensenyament al qual he dedicat bona part de la meva vida, ja sigui donant classes de flauta, de música de cambra o dirigint formacions.

Em considero una persona implicada amb la meva feina, cosa que va fer que dirigís, apassionadament, l’escola on treballo durant 10 anys.

M’agrada transmetre la meva passió per la cultura als qui m’envolten, d’aquí ve que, dins del meu àmbit, col·labori en l’organització i participació activa de concerts, obres de teatre, presentacions de llibres, recitals poètics, etc.

El meu apassionament cultural arriba fins a tal punt que, transgredint les lleis del cicle de la vida, actualment estic realitzant estudis de Producció i Gestió musical a l’Esmuc.

Tantmateix, però, amb tanta passió no voldria pas acabar clavat en una creu amb un lladre a cada banda.

Els músics havien ocupat tots els llocs buits que quedaven per omplir. La gent del públic sabia que d’un moment a l’altre, el concert començaria. La veïna del tercer segona observava els intèrprets, que anaven vestits d’un gris fosc que, segons com, tirava cap a blavós.

De sobte, un silenci absolut; I aleshores, el vent va sonar tot misteriós, com aquell qui no vol la cosa, com si ens volgués alertar. Un crescendo cap a fort culmina amb l’entrada de les timbales. Brrum! Brrrrrrum! I acte seguit, pizzicatos comencen a caure per totes bandes. Brrrrrrummmm! Brrrrrrrummmm! Altre cop surten per sorpresa! La veïna s’esfereeix i queda tota descabellada. Decideix abandonar el concert a l’aire lliure per escoltar-lo des de dins a casa. Poc a poc, les freqüències agudes queden inundades de mitges i baixes. Brrrrrrrrummm, bruuummmm! Xassss!... timbales i plats, els uns després dels altres, barrejats amb els pitzzicatos i els vents, que cada cop més fort, ressonen per tots els carrers. La gent, esgarrifada, tanquen portes i donen l’esquena als músics. - Foraaaa! Fora d’aquí!- crida un home que passa tot corrent. Però sembla que els intèrprets s’hagin enfadat, i la música no para i segueix eixordant a tot aquell que queda a prop de l’espectacle.

Al cap d’una bona estona,  sembla que els de gris s’hagin quedat ben descansats. Han aconseguit fer fora a tota cosa, persona o animal que s’havia trobat amb l’actuació. No es faran pas d’or venent entrades!

 I poc a poc, sortint tal i com havien entrat, els músics l’un darrere de l’altre van deixar d’anar tocant, amb el mateix ordre de l’inici, però invertit. Silenci. Ni un aplaudiment. I així, sense mosca de soroll, l’escenari va anar buidant-se fins deixar-lo ben desert. La Simfonia de la Tempesta havia acabat.

Arribo a la plaça feliç de poder viure una diada castellera com a espectador. Actuen els Maduixots, Castellers de l’Alt Maresme, juntament amb els Capgrossos de Mataró. Els maresmencs volen carregar i descarregar el seu primer 4 de 7.

 El cap de colla va reunir els que portaven la camisa de color vermell maduixa per tal de muntar l’estructura de la pinya, i un cop ho va fer va començar a fer pujar els segons. La cosa feia bona pinta, i va fer pujar els terços, aleshores els grallers van començar a tocar la melodia, cosa que volia dir que l’estructura era fiable i tirarien endavant l’intent.

Un home dels Capgrossos em volia animar a participar al castell fent pinya, però feia calor i vaig aconseguir escapolir-me.

Els grallers anaven repetint la melodia que tocaven mentre pujaven els quarts i fins que, lentament, els dosos van arribar al capdamunt de l’estructura. Aleshores, l’acotxador i l’enxaneta van pujar gairebé alhora, i quan el primer es va col·locar, el tabal va fer un repic curiós, i les gralles van refilar fent una mena de trino que va colminar amb els crits eufòrics del públic, moment en què l’enxaneta feia l’aleta.

Aleshores va començar la baixada, la part més dura del castell. L’havien aconseguit carregar, ara faltava descarregar-lo. Les gralles van tornar a fer la melodia d’abans amb petites variacions, imperceptibles a causa dels aplaudiments del públic, fins que els terços van baixar, cridant i animant a la gent de la pinya, que segurament no devien haver vist l’aleta. Quan tothom ja havia baixat tret dels segons, les gralles van finalitzar la melodia amb una escala ascendent, però aquests últims van tardar a baixar del castell, celebraven l’èxit aconseguit fruit de moltes hores d’assaig encara sobre els seus companys que feien de baixos.

Als grallers els correspon la gran responsabilitat de tocar quan toca, així la gent que fa pinya sap com avança ell castell i quan queda per descarregar-lo.

Oriol Grèbol.